Una ressenya sobre ‘La Temptació independentista’

Amb la proximitat de les eleccions al parlament de Catalunya la classe política ha anat posicionant-se dins els seus espais naturals intentant remarcar les seves propostes: El PSC ha posat l’accent en els aspectes socials i en el federalisme intentant repescar vots dins el seu electorat tradicional, CiU s’ha mantingut ambigu respecte a la independència, però ha posat l’accent progressivament en el concert econòmic com a objectiu polític, ERC ha estat meridianament clar parlant d’un referèndum d’autodeterminació i més polítiques socials, i ICV s’ha reafirmat com a partit a l’esquerra del PSC i l’únic que pot garantir el manteniment de les polítiques socials.

En aquest ambient pre-electoral he tingut ocasió, gràcies a Marc Arza de llegir La temptació independentista, d’Àlvar Thomàs i Jordi Manent, un llibre petit que planteja una crítica de les tesis independentistes des de l’òptica nacionalista. Abans de seguir parlant del llibre cal fer una advertència. No pretén ser aquest un llibre acadèmic sinó de think tank. Els autors no amaguen la seva proximitat a CiU sinó que plantegen el repte que suposa l’independentisme per a aquest partit i per al nacionalisme en general. Els que no ens considerem nacionalistes i no estem a l’òrbita de CiU no ens satisfà ni l’explicació històrica que es dóna de l’independentisme, ni la visió sobre afers com el de Banca Catalana ni la lectura de l’escenari polític català. No obstant, el llibre és interessant en com a mínim dos punts: la lectura de la dinàmica electoral a Catalunya des de 1977 i l’anàlisi de les vies cap a la independència.

El llibre té quatre grans capítols. Al capítol 1 es fa una diagnosi sobre el procés de construcció nacional de Catalunya des d’un punt de vista crític, mentre que al segon s’analitza la temptació independentista en sí mateixa. Des del meu punt de vista el primer capítol és força fluix, precisament pel fet que la lectura històrica del procés de construcció nacional és, com a mínim, parcial. Per posar només un parell d’exemples, es parla de la integració de la immigració de la resta de l’estat com un èxit, però no es cita ni un sol cop el paper clau que va jugar el PSUC en aquesta integració, vinculant els interessos de classe als interesssos nacionals. També s’és força condescendent amb figures com Cambó, (que va viure a l’exili, si, però va dedicar bona part de la seva fortuna a finançar l’alçament militar de Franco). En aquesta primera part trobem, però l‘anàlisi de la dinàmica electoral de Catalunya, on ens enduem la sorpresa de veure que el nacionalisme no ha crescut, però s’ha radicalitzat, en contra del que percebem des dels mitjans.

El tercer capítol (després parlaré del segon) és per mi el més interessant i entretingut, i la que pot generar debats interessants. Entre d’altres qüestions enfoca la de les diferents vies cap a la independència i la possible comparació del cas català amb el d’altres països i processos d’independència, actuals o històrics. Es presenta una visió bastant més realista que la plantejada a documental Adéu Espanya, per exemple. Es compara el cas català amb l’Andorrà i el Portuguès, els Països Bàltics, o els balcans.

Els capítols dos i quatre són els que més s’endinsen en la realitat política catalana contemporània i des d’on es posen sobre la taula les assumpcions ideològiques més fortes. Aquí és on el llibre es fa inassumible per ningú que no sigui de la òrbita de CiU. Seria massa llarg posar en dubte o rebatre totes les afirmacions d’aquests capítols, així que en posarem un parell a tall d’exemple:

  • Pels autors la temptació independentista a la que fa referència el títol és fruit d’una direcció del PSC obsessionada amb el poder (com si fóssin els únics) que enganya a ERC i utilitzar-la com a arma per a desestabilitzar el que representa CiU (p.70). S’obliden que si ERC creix a les enquestes a partir de 1999 és més pel seu discurs marcadament social i d’alternativa catalanista i d’esquerres a 23 anys de governs conservadors que no pel seu discurs independentista. La tesi resumeix, al meu entendre, un vell conegut: el victimisme de CiU
  • S’arriba a afirmar que la bombolla especulativa del mercat immobiliari és un fenomen espanyol, al qual els catalans ens hem adherit alegrement. Així la cultura del diner fàcil seria pròpia dels espanyols i la cultura de l’esforç dels catalans, però la segona s’està perdent en favor de la primera. No cal endinsar-se gaire en la història per veure com la burgesia catalana ha especulat amb el sòl tot el que ha pogut: els casos van des de la construcció de l’eixample a l’exposició universal de 1888 passant per la destrossada del litoral català.

D’altra banda, i a un nivell formal, el llibre peca d’un cert desodre, amb un anar i venir en el temps que desorienta una mica (però potser és cosa meva que llegeixo massa llibre acadèmic, ben ordenats però avorrits de llegir)

No obstant, el llibre és summament interessant pel plantejament que fa de les conseqüències de l’independentisme tant per al nacionalisme conservador com per al conjunt del país i contribueix a enriquir un debat francament pobre en dades i argumentaris: el de les causes i conseqüències del creixement de l’independentisme. En els temps que corren, un llibre com aquest contribueix, tot i que des d’una òptica molt determinada, a cobrir aquest gran buit.

Referència del llibre:

Àlvar Thomàs i Jordi Manent (amb la col·laboració de Marc Arza): La temptació independentista: Una anàlisi de la radicalització del nacionalisme català Pagès Editors, 2010

La ciencia española no necesita tijeras

1254898937_632889_fotonoticia_normal_0

Llevo varios años estudiando  la economia creativa y del conocimiento a traves de un proyecto europeo. Tambien la asignatura de economia del conocimiento en la UOC. A lo largo de los ultimos años he pensado que las cosas iban a ir necesariamente a mejor y que, tarde o temprano, cambiariamos nuestro modelo productivo para asemejarnos a nuestros vecinos europeos. Por lo visto, me equivocaba. Una vez mas, en España se apuesta por el corto plazo y lo que ya conocemos. Lo dijo Unamuno: “Que inventen otros”.  No hemos avanzado nada en un siglo.

Es tan obvio que incluso da pereza escribirlo. Recortar la I+D es como vaciar el tanque de gasolina del coche para que pese menos, y poder avanzar mas rapidamente. Los que padeceran el recorte, como siempre, seran los del ultimo eslabon de la cadena, becarios e investigadores contratados que tendran que buscar un trabajo “de verdad” debido a que el gobierno se toma el suyo como una aficion a la que tienen que dedicar su vida con una escasa remuneracion. A lo mejor antes de recortar hubiera sido mas sabio proponer un plan sobre como gastar lo que hay y en intentar que la I+D repercutiera en el conjunto de la economia.

Este post es parte de una iniciativa colectiva impulsada por La Aldea irreductible.

PD: Siento los errores ortograficos, estoy en el Reino Unido, haciendo mi tesis, y no hay acentos en el ordenador. Contento estoy del cortar-pegar con las eñes. Por cierto, debido a un recorte del presupuesto de viajes al extranjero, he venido por mi cuenta o sea pagando de mi bolsillo.

Quin diari llegir?

 

Des del meu punt de vista, tots els diaris presenten problemes. Alguns tenen seccions d’internacional que fan pena i d’altres tenen seccions tan fantàstiques com religió o toros que interessen zero a la majoria de mortals civilitzats. Avui, abans de marxar de vacances intentaré fer un repàs de pros i contres dels diferents diaris des de el mundo cap a l’esquerra que se’m acudeixen així ràpid. Ho intentaré centrar en temes de ciutats en la mesura del possible. Som-hi:

El País (PRISA) i el Mundo

Jo era lector empedernit de El País fins que va passar de ser “diario independiente de la mañana” a “diario global en Español”. Des d’aleshores van canviar la línia editorial, van titllar a el Che d’assassí casi genocida, donen suport obert a Gallardón com a presidenciable i menteixen més que escriuen quan parlen de la guerra del futbol. A finals de l’any passat els va donar per començar a criticar a les FARC i a parlar bé de l’Uribe. Igualment, van donar suport al cop d’Estat contra Chávez a Venezuela. Finalment he descobert que vol dir ser periódico global en español: el grup PRISA és soci del grup mediàtic opositor de Chavez i està intentant aconseguir una llicència de televisió a Colombia (tot vía Público, la mosca collonera de PRISA des de l’esquerra). Malgrat tot el diari segueix tenint els millors suplements i per mi, la millor maquetació. El Mundo, no cal que en parli massa, té de positiu que és el contrapunt perfecte de El País, llegint-los els dos ens fem una composició de lloc sobre els grups mediàtics espanyols. També té algun bon columnista i de tant en tant al senyor Pedro J. li dóna per exercir de dreta civilitzada i liberal en sentit estricte… Per cert, també opten a la televisió de Colombia en competència amb PRISA…

Público (Mediapro)

Titulars sensacionalistes i imprecisos que no encaixen amb les notícies, molt més correctes i clares. Lo millor d’aquest diari és la denúncia constant del grup PRISA que explica moltes coses. Bona secció de ciència i cultura, tot i que esbiaixada per les estrenes de cine de mediapro que estan sobredimensionades. Molt èmfasi en la cultura urbana i en les transformacions de la ciutat. Pel que fa a la maquetació per mi a vegades vol ser massa moderna i té massa poques pàgines.

 

El Periódico (Grupo Z)

Ha fet un gir des que va marxar Antonio Franco i ara és més seriós. El millor diari per saber les intencions de l’ajuntament de Barcelona i els projectes de desenvolupament de la ciutat donades les connexions del diari amb l’elit dirigent. També passa, crec amb els seus homònims per tota la península, com el Periódico de Aragón (algú m’ho pot confirmar?). Aquesta virtut a vegades és el seu major defecte… és massa localista i no situa la ciutat en el seu context, molts cops

La Vanguardia (Grup Godó)

Contrapunt perfecte de el Periódico, representa a la Barcelona més carca i empresarial i es pot copsar a través d’ella els projectes i l’estat d’ànim de la classe empresarial local i les seves connexions sempre canviants amb la de la resta d’Espanya. Darrerament el grup Godó està formant un grup mediatic de primera magnitud a Catalunya per substituir per la vía privada l’hegemonia informativa que va tenir durant 23 anys Convergència a través dels mitjans de comunicació publics.

 

No segueixo, donat que desconeixo la resta de diaris i no seria prou jsut a l’hora de valorar-los he intentat ser força imparcial, tot i que he de dir que sóc lector de Público per ara, amb País de tant en tant. Per a notícies internacionals ara llegeixo a internet The Guardian, que encara no els tinc calats i em quedo més tranquil.

Abans de marxar llanço una pregunta: Quin és el vostre diari i perquè? com reflecteix les polítiques de la vostra ciutat, poble o comarca? Bones vacances a tothom i ens llegim aviat.

 

 

Yes we can

No puc evitar parlar de Barrack Obama. M’he empassat un munt de vegades el video que diferents artistes van fer amb el seu discurs i no paro de trobar-li més i més significats. Des de les ciències socials, s’apunta ja a la derrota històrica del neoliberalisme i del neoconservadurisme com a corrents ideològiques. Després de vint anys de desestructuració dels estats i imposició de mecanismes de mercat, el projecte neoliberal ha mostrat el seu fracàs com a model de societat, i no perquè hagin crescut les desigualtats de forma alarmant, sinó perquè el sistema ha col·lapsat: la desregulació total fa fallar els mecanismes de Mercat, donat que tal i com deia Polanyi, aquests no estan aïllats de la resta de la societat. L’amiguisme i la corrupció han aparegut i han fet aparèixer una crisi darrera l’altra: enron, les hipotèques subrprime, la crisi energètica… s’està arribant a la conclusió que calen institucions de control, o sigui, més Estat. 

Però tornem a Obama. El que hi ha als EUA és molt més que una certa ideologia neoliberal. Es tracta del neoconservadurisme que s’inspira en els valors religiosos i la deificació i descontextualització del paradigma democràtic. La invasió d’Iraq responia clarament a aquests paràmetres: eliminar els dolents islàmics (en realitat el règim de Saddam era laic), imposar una democràcia parlamentaria i un sistema de lliure mercat que ho solucionarà tot. Després de vuit anys d’aquesta recepta, que a l’interior dels EUA significa el retorn al comunitarisme, la desaparició de l’Estat i un pes creixent de la religió en la vida social, apareix Obama dient que és possible canviar les coses. Però significarà un canvi en realitat?

 

Barack Obama ha apel·lat al canvi en la manera de fer política i en tornar a la ciutadania poder de decisió, limitant el poder dels lobbys. Per poder tenir èxit ha muntat una base social amplia que li ha donat suport econòmic i organitzatiu ignorant els mecanismes de finançament tradicionals del partit demòcrata. Des del meu punt de vista, ha convertit la seva candidatura en l’estructura més progressista d’occident creant a la vegada el que Gramsci anomenava una nova hegemonia basada en la necessitat d’un canvi estructural en el sistema polític americà. Per a fer-ho ha apel·lat a la classe treballadora que ha respost com feia temps que no ho feia.  De fet és curiós que, tal i com deia Vicenç Navarro a la ràdio, es parli més de classe treballadora als Estats Units que a Europa. Al video que va fer el cantant dels Black Eyed Peas apareix una dona (deu ser alguna famosa) amb el puny alçat, una cosa que fa temps que no veiem per aquí, i menys en un candidat d’un partit majoritari. El discurs que va fer a New Hampshire mostra els referents d’Obama a l’hora de parlar de canvi:

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountain-top and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.

macbook i la icona de la mort: bienvenidos a la nave del misterio

Els mac no es pengen. Tot en ells funciona com una seda. Però hi ha una icona terrorífica que tots els usuaris de mac temen… i avui m’ha aparegut. L’ordinador feia el tonto i he decidit reiniciar-lo. Finalment s’ha penjat del tot i he apretat el botó a saco i des d’aleshores ja no s’ha encès. Ha aparegut la enigmàtica imatge, l’interrogant de la mort. Una altra víctima penjava el seu testimoni a Nosolomac.com:

Ayer, el Macbook que tenemos en casa murió. Hasta el momento la hipótesis más plausible parece un fallo de disco duro. Se estaba usando de forma normal cuando Safari se colgó. Al intentar forzar la salida se murieron el dock y luego el Finder. Después de forzar el reinicio, la pantalla con la manzana no salía y se escuchaban algunos “clacks” extraños de la zona del disco duro. Después de un ratillo, hizo aparición el “interrogante de la muerte”.

Tachaaan què serà el que li passarà? M’he quedat sense disc dur? he perdut la informació? Això m’ha obligat a passar-me la tarda fent el friki per forums de mac. Ningú és infalible, ni tan sols un mac… Per cert que els clacks també els sento, jo… Mireu la icona… com la odio!

Primer aniversari de Changing cities

Aquest mes d’abril fa un any que vaig posar en marxa el bloc. Diuen que un bloc es considera consolidat si està més d’un any en actiu, o sigui que ho he aconseguit… la part negativa: casi no he parlat de la tesi perquè casi no he fet res de la tesi i ja l’hauria d’anar enllestint. Hem tractat molts temes i els que més han agradat han estat sobre Le Corbusier i sobre les ciutats xineses, curiosament dos posts que pensava que no tindrien gens d’èxit. El bloc acumula les següents estadístiques:

  • 2,562 visites
  • 49 posts (contant aquest)
  • 107 comentaris

Els darrers mesos la cosa està pujant exponencialment amb 524 visites durant el mes d’abril. Sens dubte la consolidació d’una xarxa de blocs és fonamental per a explicar-ho. Bé, moltes gràcies a tots per dedicar un ratet a aquest humil bloc. Ens llegim!

Bons propòsits

Ara resulta que, per una raó vírica de la meva petita xarxa de blocs, he d’explicar els meus bons propòsits blocaires per a aquest 2008 (via moonydoodle, m’ha arribat la cosa. Visiteu el seu bloc, que també li agrada Ani difranco, com a mí, i això és senyal de ser bona persona). Total, aquí va una llista de bons proposits per a aquest any:

  •  Aconseguir fer més d’una entrada mensual. La veritat és que fa gràcia anar donant contingut al bloc, però a la que pares després fa més mandra. Últimament he agafat ritme però amb tanta feina…
  • Parlar més de la meva tesi i de com evoluciona, no només en continguts sinó en estats d’ànims i idees. De fet, per això el vaig crear (mireu la secció intencions). Sempre vaig pensar que seria maco mirar-s’ho un cop acabat tot…
  • Ampliar la meva xarxa de blocs i blocaires que em puguin llegir i als que pugui llegir.
  • Començar a escriure part dels posts en anglès, que ja toca (per cert, que ja he vist blocs on es fa eh? llegiu el bloc de la moony…)

Això és tot. Ara se suposa que, qual mail que compleix desitjos, hauria de passar l’encàrrec d’escriure bons propòsits a algú altre, però em remeto al penúltim punt de la llista per deixar clar que no tinc prous contactes… en tot cas, l’únic que se’m acut és el bufón ploraner que tinc al llistat de links, però no crec que ho faci. El proper apunt, des de Lisboa. 

La força dels llaços febles en els projectes europeus de recerca

images.jpeg

En un article de 1973 titulat ‘the strength of the weak ties’, Granovetter exposa la rellevància de les xarxes socials febles en les relacions socials. Aquest article és considerat un dels més influents en el món de la sociologia moderna. L’argument intentava demostrar com les xarxes de coneguts són importants per estudiar els comportaments econòmics, i com tots tenim una sèrie de xarxes socials relacionades amb la nostra feina que, tot i que no podem considerar d’amistat (no aniriem amb ells de cap de setmana), els tenim al cap a l’hora d’oferir-los una feina, fer-los un encàrrec professional o promoure intercanvis econòmics en base a la confiança que ens generen. 

En la recerca en ciències socials, la força d’aquests llaços febles es fonamental tant per demanar projectes europeus, en els quals calen equips de diferents països, com per tirar-los endavant. La creació de llaços de confiança entre equips és bàsica més enllà de les trobades formals que es produeixin. I aquí és on internet i les tecnologies que porta associades juguen un paper. En el projecte on estic, les trobades formals serveixen per intercanviar punts de vista i conèixer-nos els uns als altres. Un cop ens hem conegut, s’ha anat creant una xarxa basada en la missatgeria instantània (en aquest cas a través d’skype) entre alguns dels membres de l’equip. Per exemple, els equips de Birmingham, Milà i Barcelona estan força ben connectats en aquests moments, a través dels seus membres. Ja no cal prendre decisions unilaterals sobre el desenvolupament del projecte o esperar a la trobada per exposar els problemes. El contacte diari fa que ens plantegem dubtes i propostes, creant graus d’acord fora dels mecanismes formals del projecte. També per preparar postures de cara a les trobades formals on s’han de defensar visions de com ha de ser el projecte aquest tipus de xarxes és útil. És la força dels llaços febles. 

Expo Zaragoza 2008: l’intent de pujar en l’escala global de ciutats.

Falta un any per la inauguració de la Expo de Zaragoza basada en la cultura de l’aigua (serà al desembre de 2008). La ciutat es prepara per fer un salt qualitatiu dins la jerarquia de ciutats europees i, en certa mesura, posar-se en el mapa de ciutats. Des de fa anys, els Jocs Olímpics, les Exposicions universals i les capitalitats culturals serveixen per a atraure inversions i visitants a les ciutats, a la vegada que se’ls dóna la possibilitat de cridar l’atenció sobre la seva renovació. Aquest tipus d’esdeveniments permet també una reestructuració urbana. A Barcelona tenim una llarga tradició des del segle XIX: l’exposició universal de 1888, la de 1929, el congrés eucarístic de 1952, els Jocs Olímpics, i el Fòrum de les cultures de 2004.

 

Zaragoza vol aprofitar la seva recuperada connectivitat entre Madrid i Barcelona via AVE amb uan empenta decisiva en termes de reestructuració urbana. El complex de la exposició pretén ‘obrir la ciutat al riu’ de forma similar a com Barcelona va recuperar el front litoral amb els Jocs Olímpics. No obstant, on trobem més paral·lelismes és entre l’expo de Zaragoza i el Fòrum de les cultures de Barcelona. Els dos esdeveniments es basen en temes d’importància creixent, la multiculturalitat per una banda i la sostenibilitat per l’altra, sense que es generin debats que qüestionin els paradigmes dominants sobre aquests temes. Manuel Delgado va posar el títol de ‘feixisme postmodern’ a aquest tipus de pràctiques discursives en les quals hi ha un discurs benintencionat que legitima les pràctiques de desenvolupament capitalista a la ciutat. Cal afegir, a més, que aquests discursos provenen dels moviments socials transformadors i són apropiats i adaptats per les elits polítiques i econòmiques. En el cas del fòrum, per exemple, l’assalt a les instal·lacions per part dels moviments socials va ser saludat per megafonia amb un ‘ i aquí estan els nostres amics anitfòrum!’ en una clara apropiació, fins i tot, del discurs més inapropiable de tots.

 

A Zaragoza està passant quelcom similar. El moviment ecologista ha criticat amb duresa la suposada sostenibilitat del conjunt del desenvolupament urbà que s’està duent a terme (més info aquí), i que el riu sigui navegable. Però des del punt de vista de la classe política, això importa poc perquè si l’estratègia té èxit, Zaragoza es situarà en una ciutat atractiva per als negocis i la població qualificada. De fet, el recinte de la exposició es convertirà després en un parc empresarial d’última generació… Cal preguntar-se si tot això revertirà de forma positiva en els habitants de la ciutat o si, per contra, passarà com a Barcelona, on els interessos de la ciutat definits per les seves elits polítiques i econòmiques, ha xocat amb les necessitats dels seus habitants.

La sociologia urbana, avui

Fa poques setmanes es va celebrar el IX congrés espanyol de sociologia organitzat per la federació espanyola de sociologia (FES), del qual encara no havia parlat. És una bona ocasió per fer un repàs de per on van els trets avui dia dins la sociologia urbana. Les sessions de treball estaven organitzades en torn a temes com la mobilitat, la governança i l’impacte de la ideologia neoliberal en la gestió urbana. El conjunt de ponències posa de relleu que els temes més rellevants són els que tenen a veure amb les relacions de poder contemporànies que generen un model de ciutat que ha de ser ‘competitiva’ davant les altres ciutats. Aquest model de ciutat és la ‘ciutat empresa’ que vol atraure capital en forma de fluxos financers i de turisme ‘de qualitat’, és a dir, amb poder adquisitiu. Aquest model de ciutat necessita d’arquitectes estrella que potenciïn la ciutat com a marca (per exemple Foster o Jean Nouvel). L’objectiu dels projectes arquitectònics no va dirigit ja a millorar la ciutat sinó a fer-la més atractiva dins la competència global.

De la mateixa manera, apareix un discurs sobre la ‘cohesió social’ on la diversitat i la tolerància juguen un paper com a factors d’atracció (la ciutat com a mescla de cultures i font de diversitat) que xoca frontalment amb les pràctiques empresarials de la gestió urbana contemporània.

De tots aquests temes es va parlar durant les diferents sessions del congrés. A destacar la comunicació de la Sara Gonzalez de la Universitat de Leeds titulada ‘urbanismo neoliberal en las ciudades europeas’. La Sara va destacar a més que al Regne Unit tot el debat sobre la ciutat gira al voltant de la sostenibilitat. Si tenim en compte que el Regne Unit marca en tots els sentits l’agenda acadèmica i política europea avui dia, ja sabem (de totes formes ja s’intuïa) de què parlarem en els propers anys quan volguem estudiar la ciutat.

PS: Jo vaig fer la meva humil aportació parlant del costat fosc de la governança i com analitzar-la. Aquí teniu el powerpoint presentacion-marc-pradel.ppt

i aquí l’article sencer:

aproximacion-critica-al-discurso-de-la-gobernanza.pdf

Ja us aviso, la presentació és més dolenta que l’article, que a la vegada és força espès…