L’antropòleg Karl Polanyi (1886-1964) es va passar gran part de la seva vida acadèmica en un debat que esdevé clau per entendre la crisi actual. A través de l’anàlisi antropològica i històrica, Polanyi volia demostrar que les relacions de mercat o sigui les relacions de compra-venta de béns, no estaven deslligades de la resta de la vida social, i no es podien entendre si no s’observava el conjunt de comportaments que explicaven aquestes relacions d’intercanvi. Per Polanyi, les relacions de mercat eren només un dels diferents tipus de relacions que guien la vida econòmica. Les altres dues formes són la redistribució (l’aglomeració de béns per una entitat centralitzadora i la seva redistribució segons diferents cirteris) i la reciprocitat (la prestació de béns o serveis que de forma diferida en el temps o no, seran recompensats amb una altra prestació de béns serveis).
Polanyi negava l’axioma liberal segons el qual els éssers humans som racionalistes maximitzadors, posant de relleu que aquest tipus de comportament econòmic era propi d’una època i uns contextos socials determinats. Polanyi definia la seva anàlisi econòmica com economia substantivista i tractava de demostrar que el mercat en un sentit modern era una creació del liberalisme, un esforç per imposar un dogma de fe: l’existència de relacions abstractes de mercat desvinculades de la resta de la vida social. L’estudi de societats antigues i de cultures no occidentals el va dur a aquestes conclusions. En oposició, els antropolegs formalistes van defensar que el comportament racional maximitzador es dóna des dels inicis dels temps i que com a resultat sorgeixen els mecanismes d’intercanvi i els mercats que també es poden trobar en totes les èpoques. Polanyi, tot i que reconeix l’existència de mercats posarà sempre l’accent en que les relacions de mercat com a tal sempre estan lligades a d’altres relacions socials.Partint d’aquests postulats, Polanyi va escriure The Great Transformation: the political and economic origins of our time per a explicar com i perquè va emergir el liberalisme i les seves conseqüències: les diferents crisis econòmiques, la primera guerra mundial, l’ascens del feixisme i la consolidació d’un sistema de control del capitalisme a través dels estats del benestar. La tesi de Polanyi és simple: per tal d’aconseguir la idea utòpica i irrealitzable d’unes relacions de mercat abstractes els defensors del librealisme destrueixen els altres tipus de relacions (per exemple proletaritzant als camperols i obligant-los a cenyir-se a la llei de la oferta i la demanda de treball) cosa que porta a conseqüències socials nefastes i a la voluntat, a partir de la segona guerra mundial, de relligar els mercats a la societat a través de sistemes nacionals de redistribució.A la introducció del llibre el mateix Polanyi ens adverteix:
La tesis defendida aquí es que la idea de un mercado que se regula a sí mismo era una idea puramente utópica. Una institución como ésta no podía existir de forma duradera sin aniquilar la sustancia humana y la naturaleza de la sociedad, sin destruir al hombre y sin transformar su ecosistema en un desierto. Inevitablemente la sociedad adoptó medidas para protegerse, pero todas ellas comprometían la autorregulación del mercado, desorganizaban la vida industrial y exponían así a la sociedad a otros peligros. Justamente este dilema obligó al sistema de mercado a seguir en su desarrollo un determinado rumbo y acabó por romper la organización social que estaba basada en él.
Les tesis de Polanyi van inspirar en part les aproximacions marxistes sobre la teoria de la regulació, segons les quals un estat nacional capitalista és una combinació dels tres sistemes de relacions econòmiques en els diferents aspectes de la vida social: per exemple, a Espanya es promou l’intercanvi comercial en matèria de política d’habitatge però la redistribució en matèria de política de salut i la reciprocitat en la cura de la gent gran. A partir d’aquests esquemes, podem interpretar les polítiques actuals com un intent de descontrolar les forces de mercat per a assegurar el creixement econòmic, cosa que porta de nou a una situació de crisis econòmiques i socials. El famós esquema de Polanyi i els desenvolupaments posteriors de la Teoria de la Regulació (que el lliguen amb tesis marxistes) ens permet analitzar les diferents formes d’organització social que emergeixen davant el procés de globalització i la crisi. Per una banda, trobem una classe dominant que segueix creient-se el credo liberal, que no és més que una utopia irrealitzable, i vol desenvolupar les forces de mercat a escala planetaria, és a dir, l’intercanvi comercial com a solució. Per una altra, trobem els defensors de l’esquerra social-demòcrata que volen tornar a un esquema on es doni una combinació de redistribució i intercanvi que permeti el creixement econòmic i la cohesió social, seguint el vell esquema keynesià. I per últim hi ha els partidaris de buscar sortides en la reciprocitat.
En realitat, aquesta opció ha estat poc experimentada i encara menys analitzada des d’aquest punt de vista, però gran part de les propostes que sorgeixen des de la societat civil van en aquesta direcció. La voluntat de construir el comú, l’aposta pel cooperativisime i la recerca de sortides en base a la auto-organització de la ciutadania segueixen aquesta estela. La idea dels comuns troba els seus antecedents en fets com l’existència de terres comunals de l’Europa precapitalista, terres que van haver de ser privatitzades per tal de poder fer funcionar el mecanisme de mercat. La idea ha reprès nova força en una economia fortament simbòlica on internet ha creat un nou espai comú que queda fora de les relacions de mercat: l’espai virtual d’internet. Les propostes més tangibles del procomú es poden situar en experiències com el crowdfunding, el cooperativisme, la creació d’horts urbans i cooperatives de consum, i un llarg etcètera. Aquest conjunt de pràctiques socialment innovadores discuteixen la conceptualització de la propietat privada i de les relacions d’intercanvi entre individus, posant de relleu que no necessàriament han de ser de caràcter econòmic. Hi ha una sèrie de béns i serveis que han de ser comuns, incloent la cultura i el medi ambient, però també d’altres. El cartell d’una manifestació del moviment 15M és prou explícit en aquest sentit:
A Espanya, aquest conjunt d’experiències té un referent clar. El federalisme espanyol del segle dinou i l’anarquisme com a hereu directe d’aquest, basaven gran part del seu programa polític en el paper de la reciprocitat com a mecanisme d’organització social que superés la redistribució centralitzadora i els mecanismes de mercat. La voluntat d’aquest federalisme radical era l’autoorganització de la ciutadania al voltant dels municipis i la creació de formes de producció i distribució que es basessin en la solidaritat mútua. En realitat, aquest projecte que pot ser titllat d’utòpic o irrealitzable, buscava posar unes bases diferents per al desenvolupament econòmic on els mecanismes de reciprocitat i no els de mercat fossin els dominants. Un cop fracassada l’experiència radical de redistribució estatal impulsada des del comunisme, una part del pensament d’esquerra radical i la pràctica ciutadana al voltant del 15M s’han girat altra vegada cap a la recerca de noves alternatives allunyades tant de l’utopia del liberalisme com de la creació de burocràcies estatals centralitzadores i provisores de serveis, promovent el procomú i buscant noves formes d’organització social.
Tal i com el mateix Polanyi sembla suggerir al llibre, aquesta és una opció explorada per l’esquerra (es basa sobretot en l’esquerra britànica) però no desenvolupada com una alternativa al projecte liberal. Sens dubte, les propostes no capitalistes del segle XXI passaran (estan passant) per aquí, tot i que existeixin altres formes modernitzades de cerca de la redistribució, com la Renda Bàsica, de la que parlarem un altre dia.
Per Saber-ne més:
Changing cities 