Origen, potencialidades y flaquezas del concepto de innovación social

el otro mundo posibleEl uso continuo de conceptos nuevos para definir y analizar fenómenos sociales es una tendencia ya antigua pero en crecimiento en las ciencias sociales. La necesidad continua de producir nuevos conocimientos y de tener un impacto en la literatura existente y el sistema de producción científica basada en artículos explica en parte esta tendencia. Hoy nos centraremos en uno de estos conceptos de moda que han surgido recientemente para analizar el cambio social: el concepto de innovación social. Después de un tiempo largo usando el concepto de innovación social en nuestras investigación sobre ciudades, siguen asaltándonos dudas sobre su origen y significado, así como su utilidad analítica para entender la realidad. Las reflexiones que aparecen aquí, muy genéricas, entroncan con las más específicas que en su momento publicó Rubén Martínez en su blog en el marco de su investigación doctoral (podéis leerlas aquí).

Continue reading →

Innovació social: construint el procomú

L’antropòleg Karl Polanyi (1886-1964) es va passar gran part de la seva vida acadèmica en un debat que esdevé clau per entendre la crisi actual. A través de l’anàlisi antropològica i històrica, Polanyi volia demostrar que les relacions de mercat o sigui les relacions de compra-venta de béns, no estaven deslligades de la resta de la vida social, i no es podien entendre si no s’observava el conjunt de comportaments que explicaven aquestes relacions d’intercanvi. Per Polanyi, les relacions de mercat eren només un dels diferents tipus de relacions que guien la vida econòmica. Les altres dues formes són la redistribució (l’aglomeració de béns per una entitat centralitzadora i la seva redistribució segons diferents cirteris) i la reciprocitat (la prestació de béns o serveis que de forma diferida en el temps o no, seran recompensats amb una altra prestació de béns serveis).

Continue reading →

El secret de l’èxit és la col·laboració!

Abans de desitjar-vos bon nadal i fer resum del que he escrit aquest any, publico una curiositat sociològica sobre la col·laboració que ha aparegut al repàs de l’any que fa el New York Times  i que recull idees innovadores. Una de les idees que apareix fa referència al mundial de futbol de l’estiu passat, posant de relleu que  More teammates, more world cup success. És a dir, expliquen que l’èxit de la selecció espanyola al mundial es devia a què la majoria de jugadors són companys d’equip habituals (al Barça). Així, és més important la col·laboració diària entre jugadors que conèixer bé l’estratègia de l’enemic. El petit article mostra com hi ha una correlació enre la plaça ocupada en el mundial i la concentració de jugadors d’una selecció en un mateix equip de la seva lliga nacional.
Aquesta reflexió crec que és exportable a molts tipus d’organització i fa pensar: en una era d’obsessió per la competitivitat la resposta potser es troba en col·laborar i formar equips cohesionats.
PS: Aquest post és obra de la Lili. Ella ha fet la troballa al New York Times i part del text és seu. Gràcies!

Marc Augé i la definició del no-lloc

L’antropòleg Marc Augé va crear fa anys un concepte que va fer fortuna: el concepte de no-lloc. Aquest concepte s’utilitza sovint per parlar d’espais urbans sense cap personalitat pròpia que podrien estar en qualsevol ciutat, espais de transitorialitat que manquen d’una definició pròpia. En un seminari visual en què vaig participar, la imatge perfecta del no lloc triada per tots els alumnes va ser el metro. No obstant, en una recent entrevista a la revista Barcelona Metropolis, Marc Augé defineix de forma més acurada aquest concepte:

La veritat és que tinc un problema amb aquest concepte, en la mesura que l’he usat en un sentit relatiu, no en un sentit absolut. Perquè, en un sentit absolut, no hi ha llocs i no-llocs. Els uns i els altres es desenvolupen en espais de consum, de comunicació i de circulació. Però el que pot ser per a algú un lloc, per a un altre pot ser un no-lloc, i viceversa. Dit això, evidentment, en el món actual es generen aquests espais de trànsit o no-llocs. Perquè el que en diem globalització és també un procés d’urbanització. És a dir, avui les ciutats estan canviant de forma. I, en aquest sentit, sí que hi ha a Barcelona molts no-llocs empírics, perquè és una ciutat on es ve des de fora: on hi ha molts turistes, molts immigrants, molts visitants, gent de negocis. Com deia, és una ciutat on es poden veure testimonis del passat una mica teatralitzats i al costat arquitectura nova. Però a mi, com un més d’aquests visitants, em sembla que aquesta combinació funciona bé. Ara bé, suposo que hi pot haver gent que hi ha viscut des de fa quaranta anys, suposem, que no reconeixen moltes parts de la ciutat. Però això passa arreu. Les ciutats canvien.

La puntualització de Marc Augé mostra com en ciències socials els termes es poden banalitzar ràpidament i buidar de contingut, o tornar flexibles per tal de fer-los encaixar en la nostra pròpia teoria. En tot cas, us recomano que feu una visita a la web de Barcelona metropolis i us llegiu l‘entrevista sencera, que no té desperdici.

Retenir el talent?

Barcelona atrau talent, però el reté?Avui m’he assebentat d’un cas curiós que m’ha semblat interssant de comentar. Una petita empresa de software de Barcelona ha estat contractada per una empresa de Berlín que té un portal de xarxes socials. Fins a qui tot normal. O no. Un dels principals problemes de les empreses petites és afrontar la internacionalització i passar de treballar als mercats locals de la pròpia ciutat. Com ha estat possible aconseguir aquest tipus de contracte? Doncs gràcies als llaços febles, una cosa que m’obsessiona en els darrers temps i que explica gran part dels èxits empresarials. Resulta que algú que ara treballa a Berlín havia treballat a Barcelona amb la petita empresa barcelonnina i al arribar a Berlín, i davant d’un tipus de feina que es pot fer en qualsevol lloc, no ha dubtat en recomanar l’empresa que, a més, treballava amb un pressupost més ajustat que les seves competidores berlineses.

Així doncs, fins a quin punt és important retenir talent per a l’economia d’una ciutat? Sembla que també és important mantenir xarxes, més que mantenir físicament a les persones en un determinat lloc geogràfic. Per cert, que recentment des del bloc de xarxes socials s’analitzen els llaços febles al facebook, i és altament interessant.

Un apunt sobre la innovació

La ‘nova economia’ és una etiqueta que s’ha posat a la economia post-fordista, és a dir, aquella que ja no està basada en l’ocupació d’una gran quantitat de força de treball en processos de producció en massa. en els intents de clarificar com era aquesta nova economia es va parlar de l’economia de la informació, després del coneixement i més recentment es parla de l’economia creativa. Des d’aquests paradigmes es fa referència a la creació de nous productes i nous processos de producció que possibiliten el creixement econòmic. No obstant, hi ha una cosa que de tant evident tendeix a quedar invisible darrera de tots aquests esquemes: la necessitat del capitalisme de seguir creant noves formes de consum i de producció per a subsistir com a sistema econòmic.

Potser després de tot la necessitat d’innovar mostra el fracàs d’un sistema productiu que és capaç d’abastir al conjunt de la població fins a tal punt, que necessita que aquesta població tingui noves necessitats per tal de seguir existint. Donades aquestes circumstàncies, potser caldria plantejar-se sota quins paràmetres innovar i on volem arribar amb la innovació, o sigui quin model d’economia, de societat i d’ecosistema volem per al futur.

Ciutats i xarxes socials

Fa un temps (més d’un any) us parlava de la força dels llaços febles. La idea, sorgida d’un article de Granovetter de l’any 1974, és que tots tenim una sèrie d’amics propers i una sèrie de coneguts. Amb els amics fem la nostra vida diaria i intercanviem informació.  A través dels coneguts, ens arriba informació que d’una altra manera no ens arribaria i ens permet estar “connectats al món”.Això ens permet des de saber noticies que no difonen els mitjans a rebre ofertes de feina, recomanacions de llibres o informació sobre concerts.

Seguint aquesta idea, les ciutats han estat i són llocs on es generen aquests contactes de coneguts a través dels quals podem accedir a informació del sistema social a priori allunyada de nosaltres. Així, les ciutats es converteixen en nodes dins els fluxes d’informació per simple acumulació  de persones que interactuen entre elles dins les ciutats. Tot i que tots seguim mantenint la nostra comunitat propera (els nostres amics del barri, per exemple) a la ciutat es poden multiplicar els coneguts a través dels quals ens arriba informació i als quals enviem informació. Així és com funciona el boca orella entre grups d’amics i coneguts. A més, les ciutats són un continu entrar i sortir de persones que transporten la informació i la xarxa a d’altres punts del territori.

L’aparició d’internet no ha fet més que fer visible tot aquest mecanisme. Al meu facebook, per exemple,hi tinc els meus amics propers i una llarga lista de coneguts o llaços febles, a través dels quals m’arriba moltíssima informació. Al twitter hi tinc unes poques amistats i la resta són llaços febles.  De fet es diu que en el darrer teratrèmol de la Xina, la informació va arribar abans via Twitter que via teletips de les agències. Plànol de Paris seguint l'art de complexcity

El que és interessant de tots aquests aplicatius és que no aconsegueixen que s’oblidi el territori. fixeu-vos com a les vostres xarxes socials d’internet hi teniu sempre un grup localitzable territorialment, i en menor mesura per una àrea temàtica (per exemple excompanys d’idiomes) això té la seva lògica donat que les xarxes socials d’internet, especialment les que tenen èxit, reprodueixen les xarxes que creem fora d’internet i les fan visibles. Jo ara tinc contacte amb ‘llaços febles’ que havia perdut i que viuen aprop meu, i a la vegada m’entra informació de gent llunyana (amics dels meus amics) que em permet  saber, per exemple, que a Saragossa es fa una concentració contra els atacs d’Israel i moure’m per veure si se’n fa una a Barcelona i preguntar-ho als de la xarxa més propera.

És interessant estudiar com es conformen aquestes xarxes i la seva importancia en la vida d’una ciutat o d’una regió metropolitana. Ara mateix al projecte ACRE estudiem, entre d’altres, les xarxes que creen els immigrants qualificats que vénen a treballar a Barcelona i com es connecten amb la resta de xarxes de la ciutat. Tant de bo li pogués dedicar més temps.

A la imatge, art a partir del plànol de París.

Què vol dir ser ‘sostenibles’?

Durant l’acte de presentació dels resultats de l’ACRE que va tenir lloc ahir Joan Trullén va afirmar que  ‘La crisi econòmica ens olbigarà a repensar moltes més coses de les que ens pensem’. Una d’aquestes qüestions a repensar és com afrontem el canvi climàtic i el repte de la sostenibilitat.

Imatge del plàncton, consumidor de CO2

El plàncton ens salvarà?

Les societats desenvolupades estan buscant desesperadament formules que els permetin frenar el canvi climàtic sense canviar el seu status quo, és a dir, mantenint els nivells de consum energètic i de producció a costa del conjunt del  planeta. Així surten propostes més o menys descabellades i de resultats imprevisibles com la de injectar Diòxid de Carboni a un tipus determinat de roques que l’absorbeix ràpidament, o  tirar dissoldre grans quantitats de ferro al mar per tal d’augmentar les reserves de plàncton, un dels principals ‘consumidors’ de diòxid del planeta.

No cal dir que aquestes solucions tenen els seus detractors i que la principal crítica que se’ls fa és que es paren a mirar el problema del diòxid de carboni sense mirar el problema de la sostenibilitat del planeta en la seva totalitat. Mirat des de la sociologia, la lluita per la sostenibilitat ha de tenir més a veure en canvis en les formes de viure i de pensar, en definitiva en com ens relacionem entre nosaltres i amb l’entorn. Se’m acudeixen algunes idees fonamentals en aquest sentit:

  1. Canviar l’equilbri entre el ‘jo’ i el ‘nosaltres’: Norbert Elías plantejava el procés de civilització com un procés d’individualització. Doncs bé, cal tornar a plantejar-nos el ‘nosaltres’ a l’hora de pensar en la nostra societat. Ho veiem clar amb el transpor públic però és aplicable a molts d’altres àmbits. Per tant cal tornar a fomentar el col·lectivisme per tal de salvar el planeta. Socialisme, o barbarie.
  2. La descentralització energètica: la creació de grans centrals energètiques que proveïen al conjunt de l’Estat, que respon a una lògica capitalista de mercat, pot ser superada gràcies a noves formes de provisió d’energia de caràcter descentalitzat. Estan començant a aparèixer alternatives descentralitzades tant basades en energies renovables com basades en l’energia nuclar. En aquest sentit hi ha una empresa a Estats Units que ven petites centrals nuclears de la mida d’una nevera i que donen energia a 20.000 llars.

Són només dues idees no gaire innovadores. Des de posicions més radicals, s’ha defensat la teoria del decreixement, és a dir, deixar de sacralitzar el creixement econòmic com a objectiu i centrar-nos en la sostenibilitat del planeta, encara que signifiqui canviar els hàbits i reduïr la nostra despesa energètica i de consum. El planetjament és autènticament revolucionari. Podeu trobar-ne més informació a decreixement.net

Les ciutats i la refundació del capitalisme

És possible que “la refundació del capitalisme” que negociaran aquest cap de setmana les 20 superpotències del món iPoblenou Espanya serveixi per a posar les bases per a una nova etapa de creixement capitalista basat en la globalització i la interdependència econòmica entre Estats. L’acord sobre unes normes financeres internacionals que regulin els mercats es podria entendre com l’adaptació dels Estats a l’economia global, creant les institucions i infrastructures necessàries per a regular-la. O sigui, una cosa semblant al que es va fer a principis del segle passat després del crac del 29 però a escala global. Sigui com sigui tothom sembla estar d’acord en que el capitalisme ha superat un estadi i que arriba una nova etapa. Quin és el paper de les ciutats en aquest nou panorama? Tornar a una regulació més forta per part dels Estats, pot significar menys independència de les ciutats per a elaborar les seves estratègies de creixement i atracció de talent. D’altra banda, és a les ciutats on cada cop es concentra més i més població, de tal manera que l’economia global passa pels grans centres urbans.

Cada cop que es reflexiona d’una nova etapa del capitalisme es tendeix a oblidar que gran part de les estructures de l’etapa anterior segueixen existint.  Les formes de vida lligades a cada un d’aquests moments històrics, que s’han succeït ràpidament, segueixen existint. Socialment, són considerades obsoletes o caduques, i per tant, són cada cop menys desitjades (i finalment, algunes acaben per desaparèixer). La vida i el treball rural als pobles o la vida del treballador fordista que estava tota la seva carrera professional dins la mateixa gran empresa (fins i tot dins el mateix recinte) . L’emprenedor connectat a la xarxa i en xarxa és el nou treballador tipus, que desenvolupa la seva creativitat i pensa en solucions innovadores.Sobre la brillant economia del coneixement segueix existint una indústria manufacturera i una agricultura que sustenten tot el sistema. Les ciutats desenvolupades malden per convertir-se en centres on els nous serveis i manufactures siguin pensats i dissenyats, mentre que siguin produïts a països en desenvolupament on és molt més barat. En aquestes ciutats, però, hi ha una massa de treballadors que no treballen directament en l’economia del coneixement però que ofereixen serveis i productes als treballadors del coneixement (tal i com deia Saskia Sassen). A la vegada, unes ciutats cada cop més pensades per a la èlit dels treballadors qualificats expulsa a la resta d’habitants de forma conscient o inconscient.

Així doncs, segons el discurs dominant tenim unes ciutats creatives i innovadores que han d’atraure ‘talent’ de fora i retenir-lo per a millorar la situació econòmica. No obstant, també s’hauria de promoure el talent propi de la ciutat, i no necessàriament des d’una posició capitalista (aquell talent que pugui produir rendiment econòmic) sinó des d’una posició de drets de ciutadania, donant a tots els ciutadans els espais i les capacitats per desplegar el seu potencial creatiu. Un cop es donin aquestes circumstàncies, una part d’aquesta creativitat s’encaminarà cap a la generació d’empreses, mentre que l’altra romndrà en l’esfera de la societat civil.

Crisi… d’idees

Fa uns dies parlàvem sobre la crisi del capitalisme i sobre relectures del keynesianisme. La intenció dels màxims mandataris mundials de fer un nou Bretton Woods o “refundar el capitalisme” tal i com diu Sarkozy, mostra que hi ha una certa crisi de les idees neoliberals que han governat l’economia en els darrers anys. Joaquín Estefanía ho deia clarament en un interessant article publicat ahir a El País:

Otra víctima de la crisis es una forma de entender el mundo, un modo de pensar que se identifica ampliamente con la ideología neoliberal. La máxima acuñada por la revolución conservadora de Margaret Tatcher i Ronald Reagan, que ha durado un cuarto de siglo, de que el Estado es el problema y no la solución ha saltado hecha trizas en cuanto ha acumulado las dificultades

D’altra banda, el que va ser totpoderós de la reserva federal nord-americana, Alan Greenspan, va declarar recentment que es va equivocar parcialment quan va fomentar la desregulació del mercat de crèdit. Aquesta desregulació  va permetre salvar la crisi de les punt com a principis de la dècada però ha portat a una crisi encara pitjor ara. A l’altra banda del ring, trobem a Esperanza Aguirre, infatigable, que diu que la culpa de la crisi és l’excés de regulació. Conseqüentment segueix amb una onada privatitzadora sobre la comunitat de Madrid que serà interessant analitzar. La batalla ideològica està servida, tot iq ue els ideòlegs del lliure mercat sembla que es baten en retirada. Fins i tot Bush, com aquell que sap que ha perdut la partida i vol minimitzar els danys, adverteix que “el lliure mercat és la millor manera de crear creixement econòmic”, o sigui, “val, va, regulem, però no us passeu”. 

Diu Neil Brenner que la imposició del neoliberalisme va tardar deu anys, fins que a finals dels setanta va ser hegemònic. Assistim ara a una crisi d’aquest paradigma però està per veure quina alternativa s’hi organitza. De moment Keynes està en boca dels perodistes i els “líders d’opinió”, caldrà esperar a veure què surt d’aquest nou ‘Bretton Woods’ i de qui hi podrà participar i qui no.