Origen, potencialidades y flaquezas del concepto de innovación social

el otro mundo posibleEl uso continuo de conceptos nuevos para definir y analizar fenómenos sociales es una tendencia ya antigua pero en crecimiento en las ciencias sociales. La necesidad continua de producir nuevos conocimientos y de tener un impacto en la literatura existente y el sistema de producción científica basada en artículos explica en parte esta tendencia. Hoy nos centraremos en uno de estos conceptos de moda que han surgido recientemente para analizar el cambio social: el concepto de innovación social. Después de un tiempo largo usando el concepto de innovación social en nuestras investigación sobre ciudades, siguen asaltándonos dudas sobre su origen y significado, así como su utilidad analítica para entender la realidad. Las reflexiones que aparecen aquí, muy genéricas, entroncan con las más específicas que en su momento publicó Rubén Martínez en su blog en el marco de su investigación doctoral (podéis leerlas aquí).

Continue reading →

Advertisements

Innovació social: construint el procomú

L’antropòleg Karl Polanyi (1886-1964) es va passar gran part de la seva vida acadèmica en un debat que esdevé clau per entendre la crisi actual. A través de l’anàlisi antropològica i històrica, Polanyi volia demostrar que les relacions de mercat o sigui les relacions de compra-venta de béns, no estaven deslligades de la resta de la vida social, i no es podien entendre si no s’observava el conjunt de comportaments que explicaven aquestes relacions d’intercanvi. Per Polanyi, les relacions de mercat eren només un dels diferents tipus de relacions que guien la vida econòmica. Les altres dues formes són la redistribució (l’aglomeració de béns per una entitat centralitzadora i la seva redistribució segons diferents cirteris) i la reciprocitat (la prestació de béns o serveis que de forma diferida en el temps o no, seran recompensats amb una altra prestació de béns serveis).

Continue reading →

El secret de l’èxit és la col·laboració!

Abans de desitjar-vos bon nadal i fer resum del que he escrit aquest any, publico una curiositat sociològica sobre la col·laboració que ha aparegut al repàs de l’any que fa el New York Times  i que recull idees innovadores. Una de les idees que apareix fa referència al mundial de futbol de l’estiu passat, posant de relleu que  More teammates, more world cup success. És a dir, expliquen que l’èxit de la selecció espanyola al mundial es devia a què la majoria de jugadors són companys d’equip habituals (al Barça). Així, és més important la col·laboració diària entre jugadors que conèixer bé l’estratègia de l’enemic. El petit article mostra com hi ha una correlació enre la plaça ocupada en el mundial i la concentració de jugadors d’una selecció en un mateix equip de la seva lliga nacional.
Aquesta reflexió crec que és exportable a molts tipus d’organització i fa pensar: en una era d’obsessió per la competitivitat la resposta potser es troba en col·laborar i formar equips cohesionats.
PS: Aquest post és obra de la Lili. Ella ha fet la troballa al New York Times i part del text és seu. Gràcies!

Marc Augé i la definició del no-lloc

L’antropòleg Marc Augé va crear fa anys un concepte que va fer fortuna: el concepte de no-lloc. Aquest concepte s’utilitza sovint per parlar d’espais urbans sense cap personalitat pròpia que podrien estar en qualsevol ciutat, espais de transitorialitat que manquen d’una definició pròpia. En un seminari visual en què vaig participar, la imatge perfecta del no lloc triada per tots els alumnes va ser el metro. No obstant, en una recent entrevista a la revista Barcelona Metropolis, Marc Augé defineix de forma més acurada aquest concepte:

La veritat és que tinc un problema amb aquest concepte, en la mesura que l’he usat en un sentit relatiu, no en un sentit absolut. Perquè, en un sentit absolut, no hi ha llocs i no-llocs. Els uns i els altres es desenvolupen en espais de consum, de comunicació i de circulació. Però el que pot ser per a algú un lloc, per a un altre pot ser un no-lloc, i viceversa. Dit això, evidentment, en el món actual es generen aquests espais de trànsit o no-llocs. Perquè el que en diem globalització és també un procés d’urbanització. És a dir, avui les ciutats estan canviant de forma. I, en aquest sentit, sí que hi ha a Barcelona molts no-llocs empírics, perquè és una ciutat on es ve des de fora: on hi ha molts turistes, molts immigrants, molts visitants, gent de negocis. Com deia, és una ciutat on es poden veure testimonis del passat una mica teatralitzats i al costat arquitectura nova. Però a mi, com un més d’aquests visitants, em sembla que aquesta combinació funciona bé. Ara bé, suposo que hi pot haver gent que hi ha viscut des de fa quaranta anys, suposem, que no reconeixen moltes parts de la ciutat. Però això passa arreu. Les ciutats canvien.

La puntualització de Marc Augé mostra com en ciències socials els termes es poden banalitzar ràpidament i buidar de contingut, o tornar flexibles per tal de fer-los encaixar en la nostra pròpia teoria. En tot cas, us recomano que feu una visita a la web de Barcelona metropolis i us llegiu l‘entrevista sencera, que no té desperdici.

Retenir el talent?

Barcelona atrau talent, però el reté?Avui m’he assebentat d’un cas curiós que m’ha semblat interssant de comentar. Una petita empresa de software de Barcelona ha estat contractada per una empresa de Berlín que té un portal de xarxes socials. Fins a qui tot normal. O no. Un dels principals problemes de les empreses petites és afrontar la internacionalització i passar de treballar als mercats locals de la pròpia ciutat. Com ha estat possible aconseguir aquest tipus de contracte? Doncs gràcies als llaços febles, una cosa que m’obsessiona en els darrers temps i que explica gran part dels èxits empresarials. Resulta que algú que ara treballa a Berlín havia treballat a Barcelona amb la petita empresa barcelonnina i al arribar a Berlín, i davant d’un tipus de feina que es pot fer en qualsevol lloc, no ha dubtat en recomanar l’empresa que, a més, treballava amb un pressupost més ajustat que les seves competidores berlineses.

Així doncs, fins a quin punt és important retenir talent per a l’economia d’una ciutat? Sembla que també és important mantenir xarxes, més que mantenir físicament a les persones en un determinat lloc geogràfic. Per cert, que recentment des del bloc de xarxes socials s’analitzen els llaços febles al facebook, i és altament interessant.

Un apunt sobre la innovació

La ‘nova economia’ és una etiqueta que s’ha posat a la economia post-fordista, és a dir, aquella que ja no està basada en l’ocupació d’una gran quantitat de força de treball en processos de producció en massa. en els intents de clarificar com era aquesta nova economia es va parlar de l’economia de la informació, després del coneixement i més recentment es parla de l’economia creativa. Des d’aquests paradigmes es fa referència a la creació de nous productes i nous processos de producció que possibiliten el creixement econòmic. No obstant, hi ha una cosa que de tant evident tendeix a quedar invisible darrera de tots aquests esquemes: la necessitat del capitalisme de seguir creant noves formes de consum i de producció per a subsistir com a sistema econòmic.

Potser després de tot la necessitat d’innovar mostra el fracàs d’un sistema productiu que és capaç d’abastir al conjunt de la població fins a tal punt, que necessita que aquesta població tingui noves necessitats per tal de seguir existint. Donades aquestes circumstàncies, potser caldria plantejar-se sota quins paràmetres innovar i on volem arribar amb la innovació, o sigui quin model d’economia, de societat i d’ecosistema volem per al futur.

Ciutats i xarxes socials

Fa un temps (més d’un any) us parlava de la força dels llaços febles. La idea, sorgida d’un article de Granovetter de l’any 1974, és que tots tenim una sèrie d’amics propers i una sèrie de coneguts. Amb els amics fem la nostra vida diaria i intercanviem informació.  A través dels coneguts, ens arriba informació que d’una altra manera no ens arribaria i ens permet estar “connectats al món”.Això ens permet des de saber noticies que no difonen els mitjans a rebre ofertes de feina, recomanacions de llibres o informació sobre concerts.

Seguint aquesta idea, les ciutats han estat i són llocs on es generen aquests contactes de coneguts a través dels quals podem accedir a informació del sistema social a priori allunyada de nosaltres. Així, les ciutats es converteixen en nodes dins els fluxes d’informació per simple acumulació  de persones que interactuen entre elles dins les ciutats. Tot i que tots seguim mantenint la nostra comunitat propera (els nostres amics del barri, per exemple) a la ciutat es poden multiplicar els coneguts a través dels quals ens arriba informació i als quals enviem informació. Així és com funciona el boca orella entre grups d’amics i coneguts. A més, les ciutats són un continu entrar i sortir de persones que transporten la informació i la xarxa a d’altres punts del territori.

L’aparició d’internet no ha fet més que fer visible tot aquest mecanisme. Al meu facebook, per exemple,hi tinc els meus amics propers i una llarga lista de coneguts o llaços febles, a través dels quals m’arriba moltíssima informació. Al twitter hi tinc unes poques amistats i la resta són llaços febles.  De fet es diu que en el darrer teratrèmol de la Xina, la informació va arribar abans via Twitter que via teletips de les agències. Plànol de Paris seguint l'art de complexcity

El que és interessant de tots aquests aplicatius és que no aconsegueixen que s’oblidi el territori. fixeu-vos com a les vostres xarxes socials d’internet hi teniu sempre un grup localitzable territorialment, i en menor mesura per una àrea temàtica (per exemple excompanys d’idiomes) això té la seva lògica donat que les xarxes socials d’internet, especialment les que tenen èxit, reprodueixen les xarxes que creem fora d’internet i les fan visibles. Jo ara tinc contacte amb ‘llaços febles’ que havia perdut i que viuen aprop meu, i a la vegada m’entra informació de gent llunyana (amics dels meus amics) que em permet  saber, per exemple, que a Saragossa es fa una concentració contra els atacs d’Israel i moure’m per veure si se’n fa una a Barcelona i preguntar-ho als de la xarxa més propera.

És interessant estudiar com es conformen aquestes xarxes i la seva importancia en la vida d’una ciutat o d’una regió metropolitana. Ara mateix al projecte ACRE estudiem, entre d’altres, les xarxes que creen els immigrants qualificats que vénen a treballar a Barcelona i com es connecten amb la resta de xarxes de la ciutat. Tant de bo li pogués dedicar més temps.

A la imatge, art a partir del plànol de París.