Les acampades com a reapropiació de l’esfera pública

Des del 15 de maig els grans mitjans de comunicació i els partits polítics s’interroguen sobre les acampades a les places d’Espanya i el moviment Democràcia Real Ja. La majoria d’anàlisis han anat orientades a ressaltar la falta de fons polític del moviment, com fa Salvador Cardús en un anàlisi ben pobre del que significa aquest moviment (no entraré a rebatre cadascun dels punts del seu article, m’ocuparia l’apunt sencer i no és aquest l’objectiu).

Les diferents anàlisis proposades no han enfocat, al meu parer, l’arrel d’aquest moviment. I bàsicament no ho han fet perquè el moviment del 15M respon a una omissió premeditada i continuada tant per part dels partits polítics com dels mitjans de comunicació d’una part important de la opinió pública. Més enllà de les seves implicacions polítiques, les protestes arrencades el 15M responen a la necessitat que una gran part de la població tenia que la seva opinió ocupés la esfera pública definida (segrestada és més adequat) fins aleshores pels mitjans de comunicació i els partits polítics.

Idealment, en les societats modernes aquests dos agents juguen un paper clau. Els primers suposadement recullen  estats d’opinió, mentre que els partits polítics recullen aquests estats i els transformen en propostes polítiques concretes. La omissió premeditada d’uns i altres ha dut a que la ciutadania s’organitzi i conclogui que aquests agents no són necessaris: internet permet un marc de relacions per construir una esfera pública ciutadana. D’aquí que la organització a través de xarxes socials d’internet sigui tan significativa.

Des del punt de vista simbòlic, la reunió en places i la creació d’assemblees no pot ser més eloquent: davant del silenci dels mitjans davant la opinió pròpia els ciutadans es troben i la expressen cara a cara, en una catarsi col·lectiva que els fa veure que no estan sols, sino que de fet molta gent pensa com ells. És per això que, en realitat, les assemblees tenen una funció molt concreta i no és de caràcter polític sinó expressiu, i és per això que intrínsecament no és un moviment de dretes ni d’esquerres, és un moviment ciutadà davant d’una oligarquia financera-mediàtica-política. Ara bé, la deliberació els està portant a propostes polítiques concretes. Veurem en què queda, però és un terreny pantanós on les elits polítiques es mouen a gust.

No deixa de ser irònic que es ridiculitzi als membres del moviment apel·lant al pedigrí democràtic que dóna anar a votar, quan la deliberació en l’espai públic és un exercici de democràcia infinitament més profund.

Advertisements

2 Comments

  1. Cordialment. En base a què ‘la deliberació en l’espai públic és un exercici de democràcia infinitament més profund’ que el vot o que el que sigui? Per què més (o menys) profund? Per mimetisme amb la ‘polis’ grega?

    Per quin set sous debatre al carrer hauria de ser democràtic per sí mateix? Més que fer-ho a la platea del Coliseum? O la sala d’actes de la Facultat? Més que fer la reunió de veïns al vestíbul de l’escala? Que no parlem de pobles petits que quan hi són tots a la plaça no l’omplen… I per què debatre sense regles ni moderador ha de ser més democràtic que fer-ho de qualsevol altra manera?

    Potser sí que hi ha moltes anàlisis pobres però trobo que la teva es deixa dur pel simbolisme de la polis grega i per la mística de l’assemblea que hi fa parella. És a dir, no en quelcom que estigui en la mobilització sinó en tu que te la mires.

    També podries veure-la com una mobilització basada en fer càmping en zona urbana per una bona causa i aleshores la ressonància de l’assemblea del poble i de la deliberació no t’arribarà per enlloc.

    Reply

    1. Jordi, no he volgut defensar l’assemblearisme com a opció política. En la nostra societat de masses ens calen mecanismes de representació. A més, segur que la realitat de les assemblees dista molt del mite grec, com tu li dius. El que volia posar de relleu és que certes persones i col·lectius menyspreen l’exercici de discutir en públic (per exemple els votants del PP al carrer Gènova diumenge a la nit). L’exercici pot ser més o menys organitzat i més o menys efectiu, però és una forma de construir democràcia: posar-se d’acord per a aconseguir uns objectius comuns. En la nostra societat tocaria fer un pas més i que aquests acords es plasmessin en una proposta política i s’escollissin uns representants per a defensar-la. Aquest exercici em sembla força més democràtic que creure el que diu el teu partit i posar una papereta en una urna (tot i que no és incompatible una cosa amb l’altra, clar). Una altra cosa és fins a quin punt hi ha una deliberació real en aquestes assemblees o són càmpings en zona urbana, cosa que dependrà de cada cas i de la gent que hi participi.
      Reitero que crec que la utilitat de les assemblees és més expressiva que política. Dependrà de la voluntat, intel·ligència i capacitat d’organització dels qui hi participen que això es converteixi en quelcom políticament rellevant i que sigui un exercici democràtic.

      Reply

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s