Gobernar la Barcelona real: Maragall y el derecho a la ciudad metropolitana

El pasado jueves se presentó el segundo libro de la colección Llegat Pasqual Maragall, impulsada por la Fundació Catalunya Europa. El libro en cuestión es Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana de Mariona Tomàs Fornés, compañera de la Universidad de Barcelona y experta en gobernanza metropolitana. El libro, de libre distribución, se puede descargar en PDF el siguiente link y se puede solicitar gratuitamente a la fundación.

La colección se inauguró con el libro “Catalunya xarxa de ciutats” un libro sobre Pasqual Maragall y el municipalismo que escribió el autor de este blog. Si en el primer libro se daba una visión transversal del pensamiento de Maragall, pensamiento basado en la colaboración en red y que se podía aplicar a distintas escalas, en este segundo volumen se analiza más en profundidad el intento de Maragall de articular un gobierno metropolitano que a la vez respetara la autonomía de cada uno de los municipios que forman el área metropolitana.

La historia de este intento es la misma que la de la mayoría de gobiernos metropolitanos de la época: en 1987 el gobierno de la Generalitat encabezado por Jordi Pujol, viendo un contrapoder en la Corporación metropolitana de Barcelona decide suprimirla y establecer una nueva ordenación territorial basada en las comarcas, a la vez que da un papel central al gobierno de la Generalitat en términos de planificación urbanística en el contexto de los Juegos Olímpicos que se tienen que organizar al cabo de cinco años. Sin embargo, el gobierno metropolitano chocaba también con los intereses de los alcaldes de los pequeños y medianos municipios que recelaban del poder de Barcelona personificado en su alcalde, Pasqual Maragall.

Continue reading →

EURA conference 2008

Dimarts a la nit ens vam plantar a Milano per assistir a la conferència annual de l’EURA (European Urban Research Association), que amb el títol de learning cities promtia algunes ponències interessants (i moltes altres d’avorrides, clar). Dimecres vam fer una jornada de treball molt avorrida per a continuar amb el projecte Social Polis, que vol construir una xarxa d’actors implicats en la ciutat i la seva cohesió social per tal de confeccionar una agenda de recerca per a la comissió europea sobre aquests temes (és avorrit fins i tot d’explicar).
Dijous va començar el projecte pròpiament dit i vam presentar els resultats del projecte anterior, Katarsis, un article que esperem poder publicar en algun lloc aviat. Divendres em va tocar fer de coordinador de sessió, i va ser una experiència interessant, donant als ponents unes notetes que deien “5 min.” o “1 min.” i que alguns d’ells ignoraven tranquil·lament davant la meva desesperació i cara de pànic. Al final, la sessió la vam quadrar, més o menys. Però no hagués estat el mateix sense l’ajuda del gran mestre Enzo Mingione que feia comentaris als ponents i m’ajudava a coordinar la sessió

Per últim, avui he exposat en nom de tot l’equip de l’ACRE un article sobre els reptes de Barcelona per tal de ser competitiva i del coneixement, i hem tingut una sessió molt interessant on també han participat Marianna D’Ovidio i Silvia Mugnano com a membres de l’equip de Milà de l’ACRE. Tot i ser el darrer dia la sala s’ha omplert i hi ha hagut un debat curtet però prou interessant. Algunes idees que m’han quedat a la memòria són:

  • La història de les ciutats és important per explicar la seva evolució i transformació de l’economia creativa, cada ciutat ho fa d’una manera diferent tenint en compte el seu desenvolupament històric
  • La Tolerance de richard florida té a veure amb el capital social en la mesura que són les relacions socials les necessàries per a desenvolupar industries culturals i creatives. Cal preguntar-se, però, quin tipus de polítiques es poden fer per a tenir en compte aquestes xarxes socials i fomentar-les.
  • Tot i els canvis en els discursos sobre model de creixement hi ha unes herències i uns deutes que s’han de saldar. No hi ha una transformació de models econòmics sinó una superposició, cosa que implica, a la llarga, una diversificació de l’economia.

A la tarda d’avui encara hem pogut fer un voltet per Milano. Perquè no decaigui, hem anat a fer una visita al barri creatiu de la ciutat, tot i que penso que no tenen “barri creatiu” sinó que gran part de la ciutat ho és. (Post escrit l’11 d’octubre a la nit, a l’aeroport de Malpensa-Milano)

Les corones metropolitanes de Barcelona

Des del bloc amic de xarxes socials i llengües em va arribar una consulta sobre la Regió metropolitana de Barcelona i la seva utilització per a l’estudi de la sociolingüística. Aquí intento aportar una mica de clarificació sobre la qüestió.

La regió metropolitana de Barcelona (RMB) està formada per set comarques: Barcelonès,Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental, Maresme, Garraf i Alt Penedès. El criteri per a dir que aquestes comarques conformen una regió és econòmic, a través de mesurar el desplaçament de treballadors i de relacions entre empreses en un territori.

Per a l’anàlisi més detallat de la RMB es sol parlar de tres zones: la ciutat central, amb la seva pròpia dinàmica, la primera corona, que es correspon amb l‘Àrea metropolitana de Barcelona. Aquests municipis pertanyen en la seva majoria a la comarca del Barcelonès i del Baix Llobregat, i també al sud de les dues comarques del Vallès. Barcelona i gran part de la primera corona metropolitana van rebre uns grans fluxes de població obrera provinent del camp de la resta d’Espanya i van créixer de forma desmesurada durant dues dècades. Per ser més precisos, Barcelona va començar a deslocalitzar la seva activitat industrial als municipis de la primera corona metropolitana que van començar a rebre població industrial. Això és el que explica que hi hagi un gran nombre de castellanoparlants a Barcelona i la primera corona metropolitana.

En canvi, la majoria de poblacions de la segona corona (que inclou la resta de municipis i comarques) van romandre inalterades durant el periode migratori (tret de ciutats amb una dinàmica pròpia com Terrassa, Sabadell o Mataró), fins que una classe mitjana-alta va abandonar progressivament Barcelona i la primera corona i es va situar en poblacions fins aleshores inaccessibles (en efecte, el model d’infrastructures de transport privat impulsat per CiU i va tenir molt a veure). Des d’un punt de vista social, en aquestes poblacions l’impacte de l’onada migratòria dels seixanta va ser menor i a la vegada la migració que van rebre era de classes mitjanes i altes.

En plan hipòtesi, si volem analitzar les pautes lingüístiques a la RMB jo tindria en compte l’impacte dels fluxos migratoris en les ciutats per a classificar-les en grans grups. A grans trets tindriem tres lògiques: Barcelona ciutat, primera cornoa i segona corona. Però hi ha ciutats de la primera corona que responen a una lògica de la segona i viceversa. Per filar més prim, classificaria per pautes de fluxos migratoris… És important aclarir aquests punts donat que la futura organització territorial de Catalunya crearà la vegueria de Barcelona que inclourà, casualment, les set comarques que conformen la RMB.