Crisi… d’idees

Fa uns dies parlàvem sobre la crisi del capitalisme i sobre relectures del keynesianisme. La intenció dels màxims mandataris mundials de fer un nou Bretton Woods o “refundar el capitalisme” tal i com diu Sarkozy, mostra que hi ha una certa crisi de les idees neoliberals que han governat l’economia en els darrers anys. Joaquín Estefanía ho deia clarament en un interessant article publicat ahir a El País:

Otra víctima de la crisis es una forma de entender el mundo, un modo de pensar que se identifica ampliamente con la ideología neoliberal. La máxima acuñada por la revolución conservadora de Margaret Tatcher i Ronald Reagan, que ha durado un cuarto de siglo, de que el Estado es el problema y no la solución ha saltado hecha trizas en cuanto ha acumulado las dificultades

D’altra banda, el que va ser totpoderós de la reserva federal nord-americana, Alan Greenspan, va declarar recentment que es va equivocar parcialment quan va fomentar la desregulació del mercat de crèdit. Aquesta desregulació  va permetre salvar la crisi de les punt com a principis de la dècada però ha portat a una crisi encara pitjor ara. A l’altra banda del ring, trobem a Esperanza Aguirre, infatigable, que diu que la culpa de la crisi és l’excés de regulació. Conseqüentment segueix amb una onada privatitzadora sobre la comunitat de Madrid que serà interessant analitzar. La batalla ideològica està servida, tot iq ue els ideòlegs del lliure mercat sembla que es baten en retirada. Fins i tot Bush, com aquell que sap que ha perdut la partida i vol minimitzar els danys, adverteix que “el lliure mercat és la millor manera de crear creixement econòmic”, o sigui, “val, va, regulem, però no us passeu”. 

Diu Neil Brenner que la imposició del neoliberalisme va tardar deu anys, fins que a finals dels setanta va ser hegemònic. Assistim ara a una crisi d’aquest paradigma però està per veure quina alternativa s’hi organitza. De moment Keynes està en boca dels perodistes i els “líders d’opinió”, caldrà esperar a veure què surt d’aquest nou ‘Bretton Woods’ i de qui hi podrà participar i qui no.

Advertisements

Com rellegim Keynes? Canvis en el discurs hegemònic

Una de les conseqüències menys visibles de la crisi que ens està caient al damunt és un canvi en el discurs hegemònic neoliberal en economia. No vull entrar a debatre si la crisi és el final o no del neoliberalisme com a tal i sobre les conseqüències que tindrà en les nostres butxatques. De fet aquest debat és la verdadera novetat de tota aquesta situació. Des de la crisi del petroli de 1973 els defensors del lliure mercat no es trobaven amb tants problemes per justificar la seva posició. Després d’haver arruïnat Amèrica llatina amb els seus falsos postulats, la desgràcia a arribat al final fins al cor de l’imperi. De fet, i que consti que no en sé gaire, no hi ha grans diferències entre el que va passar a Argentina i el que ha passat als Estats Units. Bé, si, una: als Estats Units s’ha permès que l’administració intervingui per salvar l’economia nacional.

Però tornem als discursos del dia a dia. Els tertulians liberals de pro del nostre país, com l’inefable Xavier Sala Martín (un paio que es casca una web com aquesta), estan descol·locats, desganyitant-se a defensar l’indefensable, això és, deixem que l’economia s’acabi d’enfonsar que els mercats ja es regularan sols, perquè són perfectes. No els entra al cap que el seu mantra ha quedat al descobert i que tal i com diu Ignacio Escolar, ens van intentar vendre ciència quan el que tenien era fe. En una retorçament increïble dels arguments, els nois de la CEOE ens intenten fer creure que la solució als disbarats de la desregulació és més desregulació, especialment dels mercats de treball. Això si, amb un alto en el camino per rebre diners de l’estat.

Per primera vegada, els ultraliberals es troben que dins les seves pròpies files es defensa el regulacionisme i que el seu projecte ideològic falla en explicar i donar respostes al que està passant. El salt al buit de desregular i seguir desregulant ens ha dut fins aquí. El mateix va passar als keynesians defensors de l’Estat del benestar a partir de 1973. Van proposar respostes i solucions regulacionistes a la crisi durant 10 anys fins que finalment les administracions de Reagan i Tatcher van imposar el lliure mercat com a solució i van marginar aquests discursos de la vida política i mediàtica. El que està passant ara és que el monopoli discursiu ultraliberal s’ha trencat. I el debat no és si controlar o no el mercat (potser encara als estats units dura aquest debat, no a Europa). El debat és com i de quina manera controlar el mercat.

El senyor Sala i Martín potser s’haurà d’anar buscant una altra manera de guanyar-se les garrofes. Ah! I potser ara escoltem més sovint al regulacionista professor Vicenç Navarro, sempitern enemic ideològic de Sala i Martín i molt més marginal a la vida mediàtica fins ara. Qui sap, de moment ja explica com recuperar el keynesianisme

Foto: Vicenç Navarro, quin campeón!

Yes we can

No puc evitar parlar de Barrack Obama. M’he empassat un munt de vegades el video que diferents artistes van fer amb el seu discurs i no paro de trobar-li més i més significats. Des de les ciències socials, s’apunta ja a la derrota històrica del neoliberalisme i del neoconservadurisme com a corrents ideològiques. Després de vint anys de desestructuració dels estats i imposició de mecanismes de mercat, el projecte neoliberal ha mostrat el seu fracàs com a model de societat, i no perquè hagin crescut les desigualtats de forma alarmant, sinó perquè el sistema ha col·lapsat: la desregulació total fa fallar els mecanismes de Mercat, donat que tal i com deia Polanyi, aquests no estan aïllats de la resta de la societat. L’amiguisme i la corrupció han aparegut i han fet aparèixer una crisi darrera l’altra: enron, les hipotèques subrprime, la crisi energètica… s’està arribant a la conclusió que calen institucions de control, o sigui, més Estat. 

Però tornem a Obama. El que hi ha als EUA és molt més que una certa ideologia neoliberal. Es tracta del neoconservadurisme que s’inspira en els valors religiosos i la deificació i descontextualització del paradigma democràtic. La invasió d’Iraq responia clarament a aquests paràmetres: eliminar els dolents islàmics (en realitat el règim de Saddam era laic), imposar una democràcia parlamentaria i un sistema de lliure mercat que ho solucionarà tot. Després de vuit anys d’aquesta recepta, que a l’interior dels EUA significa el retorn al comunitarisme, la desaparició de l’Estat i un pes creixent de la religió en la vida social, apareix Obama dient que és possible canviar les coses. Però significarà un canvi en realitat?

 

Barack Obama ha apel·lat al canvi en la manera de fer política i en tornar a la ciutadania poder de decisió, limitant el poder dels lobbys. Per poder tenir èxit ha muntat una base social amplia que li ha donat suport econòmic i organitzatiu ignorant els mecanismes de finançament tradicionals del partit demòcrata. Des del meu punt de vista, ha convertit la seva candidatura en l’estructura més progressista d’occident creant a la vegada el que Gramsci anomenava una nova hegemonia basada en la necessitat d’un canvi estructural en el sistema polític americà. Per a fer-ho ha apel·lat a la classe treballadora que ha respost com feia temps que no ho feia.  De fet és curiós que, tal i com deia Vicenç Navarro a la ràdio, es parli més de classe treballadora als Estats Units que a Europa. Al video que va fer el cantant dels Black Eyed Peas apareix una dona (deu ser alguna famosa) amb el puny alçat, una cosa que fa temps que no veiem per aquí, i menys en un candidat d’un partit majoritari. El discurs que va fer a New Hampshire mostra els referents d’Obama a l’hora de parlar de canvi:

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountain-top and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.

La sociologia urbana, avui

Fa poques setmanes es va celebrar el IX congrés espanyol de sociologia organitzat per la federació espanyola de sociologia (FES), del qual encara no havia parlat. És una bona ocasió per fer un repàs de per on van els trets avui dia dins la sociologia urbana. Les sessions de treball estaven organitzades en torn a temes com la mobilitat, la governança i l’impacte de la ideologia neoliberal en la gestió urbana. El conjunt de ponències posa de relleu que els temes més rellevants són els que tenen a veure amb les relacions de poder contemporànies que generen un model de ciutat que ha de ser ‘competitiva’ davant les altres ciutats. Aquest model de ciutat és la ‘ciutat empresa’ que vol atraure capital en forma de fluxos financers i de turisme ‘de qualitat’, és a dir, amb poder adquisitiu. Aquest model de ciutat necessita d’arquitectes estrella que potenciïn la ciutat com a marca (per exemple Foster o Jean Nouvel). L’objectiu dels projectes arquitectònics no va dirigit ja a millorar la ciutat sinó a fer-la més atractiva dins la competència global.

De la mateixa manera, apareix un discurs sobre la ‘cohesió social’ on la diversitat i la tolerància juguen un paper com a factors d’atracció (la ciutat com a mescla de cultures i font de diversitat) que xoca frontalment amb les pràctiques empresarials de la gestió urbana contemporània.

De tots aquests temes es va parlar durant les diferents sessions del congrés. A destacar la comunicació de la Sara Gonzalez de la Universitat de Leeds titulada ‘urbanismo neoliberal en las ciudades europeas’. La Sara va destacar a més que al Regne Unit tot el debat sobre la ciutat gira al voltant de la sostenibilitat. Si tenim en compte que el Regne Unit marca en tots els sentits l’agenda acadèmica i política europea avui dia, ja sabem (de totes formes ja s’intuïa) de què parlarem en els propers anys quan volguem estudiar la ciutat.

PS: Jo vaig fer la meva humil aportació parlant del costat fosc de la governança i com analitzar-la. Aquí teniu el powerpoint presentacion-marc-pradel.ppt

i aquí l’article sencer:

aproximacion-critica-al-discurso-de-la-gobernanza.pdf

Ja us aviso, la presentació és més dolenta que l’article, que a la vegada és força espès…