un gràfic impactant sobre l’atur

Us adjunto un gràfic que he estat fent per la tesi que il·lustra a la perfecció la situació de crisi que atravessem. El gràfic mostra l’evolució de la població aturada en un índex on 100 equival al total de població en atur de 1983. Com es pot veure, la crisi econòmica ha significat un augment en números absoluts superior al nombre d’aturats de 1983, i no és comparable a la crisi del 95 pel que fa al nombre d’aturats. Almenys no al Vallès Occidental. Cal tenir present que he treballat en números absoluts, de manera que no es tracta de taxes d’atur. La població activa també ha variat conjuntament amb el nombre d’habitants. Seguiré refinant les dades, però a mi això m’ha semblat impressionant…

Advertisements

Crisi… d’idees

Fa uns dies parlàvem sobre la crisi del capitalisme i sobre relectures del keynesianisme. La intenció dels màxims mandataris mundials de fer un nou Bretton Woods o “refundar el capitalisme” tal i com diu Sarkozy, mostra que hi ha una certa crisi de les idees neoliberals que han governat l’economia en els darrers anys. Joaquín Estefanía ho deia clarament en un interessant article publicat ahir a El País:

Otra víctima de la crisis es una forma de entender el mundo, un modo de pensar que se identifica ampliamente con la ideología neoliberal. La máxima acuñada por la revolución conservadora de Margaret Tatcher i Ronald Reagan, que ha durado un cuarto de siglo, de que el Estado es el problema y no la solución ha saltado hecha trizas en cuanto ha acumulado las dificultades

D’altra banda, el que va ser totpoderós de la reserva federal nord-americana, Alan Greenspan, va declarar recentment que es va equivocar parcialment quan va fomentar la desregulació del mercat de crèdit. Aquesta desregulació  va permetre salvar la crisi de les punt com a principis de la dècada però ha portat a una crisi encara pitjor ara. A l’altra banda del ring, trobem a Esperanza Aguirre, infatigable, que diu que la culpa de la crisi és l’excés de regulació. Conseqüentment segueix amb una onada privatitzadora sobre la comunitat de Madrid que serà interessant analitzar. La batalla ideològica està servida, tot iq ue els ideòlegs del lliure mercat sembla que es baten en retirada. Fins i tot Bush, com aquell que sap que ha perdut la partida i vol minimitzar els danys, adverteix que “el lliure mercat és la millor manera de crear creixement econòmic”, o sigui, “val, va, regulem, però no us passeu”. 

Diu Neil Brenner que la imposició del neoliberalisme va tardar deu anys, fins que a finals dels setanta va ser hegemònic. Assistim ara a una crisi d’aquest paradigma però està per veure quina alternativa s’hi organitza. De moment Keynes està en boca dels perodistes i els “líders d’opinió”, caldrà esperar a veure què surt d’aquest nou ‘Bretton Woods’ i de qui hi podrà participar i qui no.

Com rellegim Keynes? Canvis en el discurs hegemònic

Una de les conseqüències menys visibles de la crisi que ens està caient al damunt és un canvi en el discurs hegemònic neoliberal en economia. No vull entrar a debatre si la crisi és el final o no del neoliberalisme com a tal i sobre les conseqüències que tindrà en les nostres butxatques. De fet aquest debat és la verdadera novetat de tota aquesta situació. Des de la crisi del petroli de 1973 els defensors del lliure mercat no es trobaven amb tants problemes per justificar la seva posició. Després d’haver arruïnat Amèrica llatina amb els seus falsos postulats, la desgràcia a arribat al final fins al cor de l’imperi. De fet, i que consti que no en sé gaire, no hi ha grans diferències entre el que va passar a Argentina i el que ha passat als Estats Units. Bé, si, una: als Estats Units s’ha permès que l’administració intervingui per salvar l’economia nacional.

Però tornem als discursos del dia a dia. Els tertulians liberals de pro del nostre país, com l’inefable Xavier Sala Martín (un paio que es casca una web com aquesta), estan descol·locats, desganyitant-se a defensar l’indefensable, això és, deixem que l’economia s’acabi d’enfonsar que els mercats ja es regularan sols, perquè són perfectes. No els entra al cap que el seu mantra ha quedat al descobert i que tal i com diu Ignacio Escolar, ens van intentar vendre ciència quan el que tenien era fe. En una retorçament increïble dels arguments, els nois de la CEOE ens intenten fer creure que la solució als disbarats de la desregulació és més desregulació, especialment dels mercats de treball. Això si, amb un alto en el camino per rebre diners de l’estat.

Per primera vegada, els ultraliberals es troben que dins les seves pròpies files es defensa el regulacionisme i que el seu projecte ideològic falla en explicar i donar respostes al que està passant. El salt al buit de desregular i seguir desregulant ens ha dut fins aquí. El mateix va passar als keynesians defensors de l’Estat del benestar a partir de 1973. Van proposar respostes i solucions regulacionistes a la crisi durant 10 anys fins que finalment les administracions de Reagan i Tatcher van imposar el lliure mercat com a solució i van marginar aquests discursos de la vida política i mediàtica. El que està passant ara és que el monopoli discursiu ultraliberal s’ha trencat. I el debat no és si controlar o no el mercat (potser encara als estats units dura aquest debat, no a Europa). El debat és com i de quina manera controlar el mercat.

El senyor Sala i Martín potser s’haurà d’anar buscant una altra manera de guanyar-se les garrofes. Ah! I potser ara escoltem més sovint al regulacionista professor Vicenç Navarro, sempitern enemic ideològic de Sala i Martín i molt més marginal a la vida mediàtica fins ara. Qui sap, de moment ja explica com recuperar el keynesianisme

Foto: Vicenç Navarro, quin campeón!

Cap a un canvi de model econòmic?

Ara que vénen temps de crisi i restructuració econòmica, és un bon moment per fer una mica de perspectiva i del moment en què vivim. El model econòmic d’un país no és quelcom aïllat de la resta de la vida social i per tant, que un sector econòmic concret sigui el tractor de l’economia nacional no només té conseqüències econòmiques. Els empresaris lligats a la construcció han esdevingut els principals agents econòmics del país juntament amb les entitats financeres, cosa que els ha donat quotes de poder polític formal i informal. Els càrrecs electes, des del nivell municipal al nacional han hagut de tenir-los en compte tant si volien com si no, i les estructures burocràtiques de l’Estat també. Deixant de banda el tema de la corrupció urbanística, des d’un punt de vista legal el pes dels arquitectes i dels gestors del sòl dins els ajuntaments i comunitats autònomes s’ha multiplicat en els darrers anys per tal d’optimitzar les relacions amb el motor econòmic del país. Això ha tingut un impacte menor a Barcelona, on l’economia està força més diversificada, però en d’altres indrets d’Espanya les ciutats han posat en la construcció totes les seves esperances de creixement. L’esclat de la bombolla immobiliaria (perquè per molt que ens vulguin vendre que no, hi ha hagut una bombolla especulativa) no significa una crisi conjuntural que generarà atur i de la que s’haurà de sortir, sinó el final d’un model de país i de ciutat. En aquest sentit, la construcció significa l’úlitm refugi d’un sistema productiu de baixa productivitat. Donat que la construcció no es pot deslocalitzar, era un model vàlid per a un país amb nivells educatius baixos i un impacte escàs de les tecnologies del coneixement.

Ara, però, arriba l’hora del canvi estructural. Com qualsevol canvi en el model productiu, hi haurà moltes resistències, també dins l’aparell de l’Estat. Com canviar les estructures internes i les dinàmiques creades en els ajuntaments? Com pal·liaran la falta d’ingressos degut a la fi del model? Un exemple de les contradiccions que estan sortint és l’argument segons el qual s’ha d’ajudar a les empreses de la construcció en aquest moment de crisi. Aquest argument respon a la força del sector de la construcció dins el conjunt de la societat, des dels ciutadans a les institucions polítiques, des de les mentalitats individuals a les institucions polítiques formals. Tot i així, sembla que tot comença a canviar i que el model econòmic comença a ser qüestionat. En termes sociològics les constructores i immobiliàries perden prestigi social i el seu negoci es veu cada cop més ilícit. Des d’un punt de vista econòmic hauriem d’anar aprenent que en un món globalitzat no es venen duros a quatre pessetes i que si volem uns nivells de benestar alts hem d’apostar per models econòmics de coneixement. A baixa productivitat sempre sempre ens guanyarà la Xina.