EURA conference 2008

Dimarts a la nit ens vam plantar a Milano per assistir a la conferència annual de l’EURA (European Urban Research Association), que amb el títol de learning cities promtia algunes ponències interessants (i moltes altres d’avorrides, clar). Dimecres vam fer una jornada de treball molt avorrida per a continuar amb el projecte Social Polis, que vol construir una xarxa d’actors implicats en la ciutat i la seva cohesió social per tal de confeccionar una agenda de recerca per a la comissió europea sobre aquests temes (és avorrit fins i tot d’explicar).
Dijous va començar el projecte pròpiament dit i vam presentar els resultats del projecte anterior, Katarsis, un article que esperem poder publicar en algun lloc aviat. Divendres em va tocar fer de coordinador de sessió, i va ser una experiència interessant, donant als ponents unes notetes que deien “5 min.” o “1 min.” i que alguns d’ells ignoraven tranquil·lament davant la meva desesperació i cara de pànic. Al final, la sessió la vam quadrar, més o menys. Però no hagués estat el mateix sense l’ajuda del gran mestre Enzo Mingione que feia comentaris als ponents i m’ajudava a coordinar la sessió

Per últim, avui he exposat en nom de tot l’equip de l’ACRE un article sobre els reptes de Barcelona per tal de ser competitiva i del coneixement, i hem tingut una sessió molt interessant on també han participat Marianna D’Ovidio i Silvia Mugnano com a membres de l’equip de Milà de l’ACRE. Tot i ser el darrer dia la sala s’ha omplert i hi ha hagut un debat curtet però prou interessant. Algunes idees que m’han quedat a la memòria són:

  • La història de les ciutats és important per explicar la seva evolució i transformació de l’economia creativa, cada ciutat ho fa d’una manera diferent tenint en compte el seu desenvolupament històric
  • La Tolerance de richard florida té a veure amb el capital social en la mesura que són les relacions socials les necessàries per a desenvolupar industries culturals i creatives. Cal preguntar-se, però, quin tipus de polítiques es poden fer per a tenir en compte aquestes xarxes socials i fomentar-les.
  • Tot i els canvis en els discursos sobre model de creixement hi ha unes herències i uns deutes que s’han de saldar. No hi ha una transformació de models econòmics sinó una superposició, cosa que implica, a la llarga, una diversificació de l’economia.

A la tarda d’avui encara hem pogut fer un voltet per Milano. Perquè no decaigui, hem anat a fer una visita al barri creatiu de la ciutat, tot i que penso que no tenen “barri creatiu” sinó que gran part de la ciutat ho és. (Post escrit l’11 d’octubre a la nit, a l’aeroport de Malpensa-Milano)

Advertisements

Espais creatius al Poblenou

Com ja sabreu si sou lectors d’aquest bloc, al passat Forum Internacional de Sociologia que es va celebrar a Barcelona vam presentar un article sobre els espais creatius del Poblenou. Avui en parlaré una mica més (podeu trobar la presentació en el post anterior).

A principis dels anys noranta el barri industrial del Poblenou s’havia quedat sense activitat productiva i hi havia una gran incertesa sobre el futur del barri. Els propietaris de les naus industrials les llogaven per activitats que els donéssin beneficis a curt termini esperant una bona ocasió per a la revalorització dels seus terrenys. Això va atraure diferents activitats com discoteques i pubs, convertint el barri en una zona d’oci que els qui erem adolescents als anys noranta encara recordem. Però també va atraure artistes i bohemis de tot arreu. Davant els grans espais dels tallers els artistes sovint van haver de compartir espais i despeses de manera que es va generar un cert “clima creatiu”. Amb el pla 22@ la majoria d’aquests tallers van desaparèixer apretats per propietaris i administració que no reconeixia els artistes com un actor vàlid que es pogués quedar al barri. Només alguns d’aquests tallers han sobreviscut al moment: Hangar, L’escocesa i Palo Alto en són alguns exemples. 

 

Perquè només van sobreviure uns pocs col·lectius? quines estratègies van seguir aquests col·lectius per tal de sobreviure? El fet és que els artistes es van aliar amb els veïns i el que quedava del teixit productiu del poblenou per tal de frenar la seva expulsió del barri. Algunes victòries col·lectives han estat el manteniment del patrimoni industrial i la seva conversió en equipaments públics (com és el cas de la fàbrica de Can Saladrigas) i la creació per part de l’ajuntament de les fàbriques de la creació, seguint el model d’Hangar, que va partir d’un model autogestionat. En l’article presentem una anàlisi de tots aquests temes intentant entendre com els artistes han contribuït (o no) en la transformació de l’agenda política de l’ajuntament. Aviat en penjaré una versió al bloc.