Les ciutats i la refundació del capitalisme

És possible que “la refundació del capitalisme” que negociaran aquest cap de setmana les 20 superpotències del món iPoblenou Espanya serveixi per a posar les bases per a una nova etapa de creixement capitalista basat en la globalització i la interdependència econòmica entre Estats. L’acord sobre unes normes financeres internacionals que regulin els mercats es podria entendre com l’adaptació dels Estats a l’economia global, creant les institucions i infrastructures necessàries per a regular-la. O sigui, una cosa semblant al que es va fer a principis del segle passat després del crac del 29 però a escala global. Sigui com sigui tothom sembla estar d’acord en que el capitalisme ha superat un estadi i que arriba una nova etapa. Quin és el paper de les ciutats en aquest nou panorama? Tornar a una regulació més forta per part dels Estats, pot significar menys independència de les ciutats per a elaborar les seves estratègies de creixement i atracció de talent. D’altra banda, és a les ciutats on cada cop es concentra més i més població, de tal manera que l’economia global passa pels grans centres urbans.

Cada cop que es reflexiona d’una nova etapa del capitalisme es tendeix a oblidar que gran part de les estructures de l’etapa anterior segueixen existint.  Les formes de vida lligades a cada un d’aquests moments històrics, que s’han succeït ràpidament, segueixen existint. Socialment, són considerades obsoletes o caduques, i per tant, són cada cop menys desitjades (i finalment, algunes acaben per desaparèixer). La vida i el treball rural als pobles o la vida del treballador fordista que estava tota la seva carrera professional dins la mateixa gran empresa (fins i tot dins el mateix recinte) . L’emprenedor connectat a la xarxa i en xarxa és el nou treballador tipus, que desenvolupa la seva creativitat i pensa en solucions innovadores.Sobre la brillant economia del coneixement segueix existint una indústria manufacturera i una agricultura que sustenten tot el sistema. Les ciutats desenvolupades malden per convertir-se en centres on els nous serveis i manufactures siguin pensats i dissenyats, mentre que siguin produïts a països en desenvolupament on és molt més barat. En aquestes ciutats, però, hi ha una massa de treballadors que no treballen directament en l’economia del coneixement però que ofereixen serveis i productes als treballadors del coneixement (tal i com deia Saskia Sassen). A la vegada, unes ciutats cada cop més pensades per a la èlit dels treballadors qualificats expulsa a la resta d’habitants de forma conscient o inconscient.

Així doncs, segons el discurs dominant tenim unes ciutats creatives i innovadores que han d’atraure ‘talent’ de fora i retenir-lo per a millorar la situació econòmica. No obstant, també s’hauria de promoure el talent propi de la ciutat, i no necessàriament des d’una posició capitalista (aquell talent que pugui produir rendiment econòmic) sinó des d’una posició de drets de ciutadania, donant a tots els ciutadans els espais i les capacitats per desplegar el seu potencial creatiu. Un cop es donin aquestes circumstàncies, una part d’aquesta creativitat s’encaminarà cap a la generació d’empreses, mentre que l’altra romndrà en l’esfera de la societat civil.

Precarietat i mileurisme

Post que tenia pendent de fa temps i que deixo aquí abans de marxar de vacances.

Fa poc al bloc Catalunyafastforward hi havia un post sobre els mileuristes que m’ha semblat interessant (i que m’ha arribat, valgui la redundància, a través de Xarxes). M’agrada la visió que dóna del mileurista:

l’activista mileurista és un jove pseudointel·lectual, amb un títol de lletres pures sota el braç i la convicció de que tot a la vida són drets inalienables que li han estat furtats

El mileurista no és aquell qui cobra mil euros o menys, això és, diguem-ne, la seva definció material, i inclouria des de dones de fer feina a becaris. La categoria de mileurista va associada a la de l’universitari altament preparat però que cobra una misèria. Entesa així, aquesta categoria està vinculada directament a la de classe. L’accés a la universitat no és igualitari, i només aquells que viuen en un context que els asseguri altres ingressos poden dedicar-se en cos i ànima a fer carrera universitària. O sigui, aquells qui provenen de classes altes. La majoria de becaris no viuen en aquesta situació i molts abandonen els seus intents després d’anys dins la universitat, més que res perquè troben feines millors. En la carrera de resistència, congressos no subvencionats i beques precaries només aguanten els qui tenen una altra font de finançament. Això també passa amb l’anomenada classe creativa… només els artistes que estan forrats son els que es poden dedicar a intentar tirar endavant la seva carrera o viatjar a ciutats que els inspiren etc. Però això ja és un altre tema. Per cert que a Catalunya fastforward parlen també de creativitat com a motor econòmic de Catalunya.