Una ressenya sobre ‘La Temptació independentista’

Amb la proximitat de les eleccions al parlament de Catalunya la classe política ha anat posicionant-se dins els seus espais naturals intentant remarcar les seves propostes: El PSC ha posat l’accent en els aspectes socials i en el federalisme intentant repescar vots dins el seu electorat tradicional, CiU s’ha mantingut ambigu respecte a la independència, però ha posat l’accent progressivament en el concert econòmic com a objectiu polític, ERC ha estat meridianament clar parlant d’un referèndum d’autodeterminació i més polítiques socials, i ICV s’ha reafirmat com a partit a l’esquerra del PSC i l’únic que pot garantir el manteniment de les polítiques socials.

En aquest ambient pre-electoral he tingut ocasió, gràcies a Marc Arza de llegir La temptació independentista, d’Àlvar Thomàs i Jordi Manent, un llibre petit que planteja una crítica de les tesis independentistes des de l’òptica nacionalista. Abans de seguir parlant del llibre cal fer una advertència. No pretén ser aquest un llibre acadèmic sinó de think tank. Els autors no amaguen la seva proximitat a CiU sinó que plantegen el repte que suposa l’independentisme per a aquest partit i per al nacionalisme en general. Els que no ens considerem nacionalistes i no estem a l’òrbita de CiU no ens satisfà ni l’explicació històrica que es dóna de l’independentisme, ni la visió sobre afers com el de Banca Catalana ni la lectura de l’escenari polític català. No obstant, el llibre és interessant en com a mínim dos punts: la lectura de la dinàmica electoral a Catalunya des de 1977 i l’anàlisi de les vies cap a la independència.

El llibre té quatre grans capítols. Al capítol 1 es fa una diagnosi sobre el procés de construcció nacional de Catalunya des d’un punt de vista crític, mentre que al segon s’analitza la temptació independentista en sí mateixa. Des del meu punt de vista el primer capítol és força fluix, precisament pel fet que la lectura històrica del procés de construcció nacional és, com a mínim, parcial. Per posar només un parell d’exemples, es parla de la integració de la immigració de la resta de l’estat com un èxit, però no es cita ni un sol cop el paper clau que va jugar el PSUC en aquesta integració, vinculant els interessos de classe als interesssos nacionals. També s’és força condescendent amb figures com Cambó, (que va viure a l’exili, si, però va dedicar bona part de la seva fortuna a finançar l’alçament militar de Franco). En aquesta primera part trobem, però l‘anàlisi de la dinàmica electoral de Catalunya, on ens enduem la sorpresa de veure que el nacionalisme no ha crescut, però s’ha radicalitzat, en contra del que percebem des dels mitjans.

El tercer capítol (després parlaré del segon) és per mi el més interessant i entretingut, i la que pot generar debats interessants. Entre d’altres qüestions enfoca la de les diferents vies cap a la independència i la possible comparació del cas català amb el d’altres països i processos d’independència, actuals o històrics. Es presenta una visió bastant més realista que la plantejada a documental Adéu Espanya, per exemple. Es compara el cas català amb l’Andorrà i el Portuguès, els Països Bàltics, o els balcans.

Els capítols dos i quatre són els que més s’endinsen en la realitat política catalana contemporània i des d’on es posen sobre la taula les assumpcions ideològiques més fortes. Aquí és on el llibre es fa inassumible per ningú que no sigui de la òrbita de CiU. Seria massa llarg posar en dubte o rebatre totes les afirmacions d’aquests capítols, així que en posarem un parell a tall d’exemple:

  • Pels autors la temptació independentista a la que fa referència el títol és fruit d’una direcció del PSC obsessionada amb el poder (com si fóssin els únics) que enganya a ERC i utilitzar-la com a arma per a desestabilitzar el que representa CiU (p.70). S’obliden que si ERC creix a les enquestes a partir de 1999 és més pel seu discurs marcadament social i d’alternativa catalanista i d’esquerres a 23 anys de governs conservadors que no pel seu discurs independentista. La tesi resumeix, al meu entendre, un vell conegut: el victimisme de CiU
  • S’arriba a afirmar que la bombolla especulativa del mercat immobiliari és un fenomen espanyol, al qual els catalans ens hem adherit alegrement. Així la cultura del diner fàcil seria pròpia dels espanyols i la cultura de l’esforç dels catalans, però la segona s’està perdent en favor de la primera. No cal endinsar-se gaire en la història per veure com la burgesia catalana ha especulat amb el sòl tot el que ha pogut: els casos van des de la construcció de l’eixample a l’exposició universal de 1888 passant per la destrossada del litoral català.

D’altra banda, i a un nivell formal, el llibre peca d’un cert desodre, amb un anar i venir en el temps que desorienta una mica (però potser és cosa meva que llegeixo massa llibre acadèmic, ben ordenats però avorrits de llegir)

No obstant, el llibre és summament interessant pel plantejament que fa de les conseqüències de l’independentisme tant per al nacionalisme conservador com per al conjunt del país i contribueix a enriquir un debat francament pobre en dades i argumentaris: el de les causes i conseqüències del creixement de l’independentisme. En els temps que corren, un llibre com aquest contribueix, tot i que des d’una òptica molt determinada, a cobrir aquest gran buit.

Referència del llibre:

Àlvar Thomàs i Jordi Manent (amb la col·laboració de Marc Arza): La temptació independentista: Una anàlisi de la radicalització del nacionalisme català Pagès Editors, 2010

Següent fase de la tesi

Aquests dies estic treballant en el tercer capítol de la tesi. Intento explicar el desenvolupament industrial de la regió metropolitana de Barcelona i la relació dels actors de la regió amb l’Estat espanyol a través del seu projecte del que havia de ser Catalunya. La idea és veure com es configura l’empresariat actual i els seus esforços per desenvolupar models de creixement econòmic local i regional. Per acabar, una perla de Francesc Cambó:  

 “Preferim que el poble de Catalunya mereixi la llibertat i no la tingui, que no que la tingui i deixi de merèixer-la i utilitzi la seva llibertat per destrossar Catalunya”

  Curiós en Cambó. Té una estatua a la via Laietana, i els seus hereus ara diuen que “som una nació  i tenim dret a decidir”.