Precarietat i mileurisme

Post que tenia pendent de fa temps i que deixo aquí abans de marxar de vacances.

Fa poc al bloc Catalunyafastforward hi havia un post sobre els mileuristes que m’ha semblat interessant (i que m’ha arribat, valgui la redundància, a través de Xarxes). M’agrada la visió que dóna del mileurista:

l’activista mileurista és un jove pseudointel·lectual, amb un títol de lletres pures sota el braç i la convicció de que tot a la vida són drets inalienables que li han estat furtats

El mileurista no és aquell qui cobra mil euros o menys, això és, diguem-ne, la seva definció material, i inclouria des de dones de fer feina a becaris. La categoria de mileurista va associada a la de l’universitari altament preparat però que cobra una misèria. Entesa així, aquesta categoria està vinculada directament a la de classe. L’accés a la universitat no és igualitari, i només aquells que viuen en un context que els asseguri altres ingressos poden dedicar-se en cos i ànima a fer carrera universitària. O sigui, aquells qui provenen de classes altes. La majoria de becaris no viuen en aquesta situació i molts abandonen els seus intents després d’anys dins la universitat, més que res perquè troben feines millors. En la carrera de resistència, congressos no subvencionats i beques precaries només aguanten els qui tenen una altra font de finançament. Això també passa amb l’anomenada classe creativa… només els artistes que estan forrats son els que es poden dedicar a intentar tirar endavant la seva carrera o viatjar a ciutats que els inspiren etc. Però això ja és un altre tema. Per cert que a Catalunya fastforward parlen també de creativitat com a motor econòmic de Catalunya.

Advertisements

Bolonya i les universitats

L’anomenat procés de Bolonya portarà canvis a les universitats que bona part dels estudiants i dels professors rebutgen. El discurs contra aquest rebuig es basa en la idea que el procés de Bolonya és una operació encoberta de privatització del sistema universitari europeu per a fer-lo més similar a l’ameriicà, on hi haurà graus i màsters més adaptats a les necessitats del mercat laboral local al qual les universitats s’hauran d’adaptar. El problema més gran d’aquest programa de reforma el troben les humanitats, que tenen un futur incert davant d’una necessària adaptació al mercat de treball. La sociologia és una de les disciplines amb més sortida dins de les carreres “de lletres” però no es pot comparar amb la sortida de qualsevol altra carrera “de ciències”, o almenys aquesta és la percepció que tenim els sociòlegs. El cas és que per bé o per mal, també es veurà afectada per aquest perill d’adaptació als mercats laborals. Ara bé, abans de criticar un procés de reforma i voler mantenir la situació present, cal fer una anàlisi crítica del món universitari actual, per veure quina de les opcions preferim. I la realitat és molt dura. En termes generals, la productivitat dins el món universitari és molt baixa, amb un professorat que fa escassa investigació i que es recolza en la explotació de la figura del becari. L’estructura organitzativa del món universitari es converteix així en un sistema que per una banda és gremial (hi ha mestres i aprenenents, grups enfrontats i un complex sistema de prestigi social a cada universitat), i per l’altra respon a l’estructura d’explotació capitalista: els propietaris dels mitjans de producció (de coneixement) contracten de la forma més beneficiosa per a ells (la beca) a una sèrie de treballadors que tenen escassos drets laborals. Les dues dimensions s’entrellaçen i fan l’esquema més complicat: l’estructura gremial genera complicitats de grup i voluntat per part dels explotats de mantenir l’estructura vigent, passant de ser aprenents a mestres.

En aquest context, qualsevol canvi produeix grans resistències. Sens dubte Bolonya no solucionarà aquests problemes, i possiblement endureixi les condicions de treball de molts investgidors i investigadores sense plaça fixa. Però no ens podem limitar a dir que no volem el procés sota el tòpic de la universitat pública i de qualitat. Com a estudiants hauriem d’exigir de la institució universitaria un ensenyament de qualitat, és a dir que exigeixi un esforç als estudiants i que la carrera no sigui un passeig després del qual un no sàpiga com integrar-se al mercat laboral. Com a treballadors, s’ha d’exigir unes condicions de treball justes per a tothom i donar un bon servei a la ciutadania, oblidant els drets adquirits i que certes pràctiques siguin ben vistes, com l’explotació generalitzada o la utilització dels anys per a investigar sense fer docència com a “anys sabàtics” (així en diuen ells). Però crec que esperar aquesta autocrítica del món universitari és utòpic.

Ja m’he despatxat amb el món universitari en general, que trobo que és profundament conservador. Igual he estat molt dur. Em consta que en alguns departaments hi ha dinàmiques que no són les que jo descric, i en tot cas, parlo per vivències personals , que els meus vincles amb la universitat (mai he tingut beca) m’han permès mirar amb certa distància, diria jo. La posició és ambivalent. No es tracta d’estar a favor o en contra de Bolonya, sinó de pensar quina universitat volem i com fer-la. Deixo alguns links interessants per qui vulgui saber més del tema i que mostren diferents punts de vista.

Assemblea contra la precarietat de la UAB

Rafael Escudero Buey: Universidad y Bolonia