Auge i caiguda de la sociologia urbana (?) [via Urban Demographics]

Al Blog Urban Demographics  impulsat per Rafael Pereira hi podeu trobar una entrada sobre l’auge i la caiguda de la sociologia urbana com a disciplina (entrada de 2010). Us incloc aquí 4  dades interessants i podeu consultar els detalls al seu bloc. Es tracta d’un càlcul, a través de google books de la freqüència d’ús del terme ‘Urban Sociology’  en la literatura. Tot i els matisos que pot tenir l’estudi, sembla il·lustrar l’impacte de l’escola de Chicago i el creixent desinterès al llarg de la segona meitat del segle XX. Com a puntualització, potser caldria incloure el terme ‘urban research’ degut a la mutliplicació de disciplines com la geografia urbana o l’antropologia, que s’han ocupat de forma creixent d’aquestes qüestions. En tot cas, una curiositat que permeten les noves tecnologies i la digitalització del saber.

Primeres impressions de la conferència de l’ISA 2010 a Goteborg

Aquests dies s’està celebrant la conferència de l’Associació Internacional de Sociologia a Goteborg, Suècia. És el congrés més gran i important de sociologia que existeix: es diu que aquest any hi han assistit uns 6000 congressistes, dura set dies i les sessions comencen a les 8:30 i acaben a les 22:00 amb petites pauses d’un quart d’hora i una de tres quarts d’hora per dinar. La tasca d’organitzar què es vol veure i de quadrar uns horaris és ingent, i es realitza bàsicament a través del programa i el llibre d’abstracts, dos totxos que et donen en el moment de registrar-te i que has de carregar tot el primer dia. La cosa es complica, a més si vols anar a veure les presentacions d’amics i coneguts encara que no siguin del tot del teu tema, així que una part de les energies va destinada a aquest objectiu.

Dilluns vaig presentar una petita investigació que estem duent a terme amb una companya italiana sobre innovacions institucionals per part dels membres dels sectors creatius. Es tracta d’analitzar com aquests treballadors creen noves formes de regulació per tal d’integrar-se al mercat de treball i de defensar els seus interessos. Partint de Polanyi i l’institucionalisme, analitzem com més enllà del mercat es creen aquesta sèrie d’institucions que promouen la reciprocitat i l’intercanvi dins d’aquests nous sectors, i replantegen les formes de producció industrial. Com va sent habitual en aquest bloc, us incloc la presentació.

Elaboració de mapes amb software lliure

Fa temps vaig fer un curs de gvSIG, un programari de software lliure per a elaborar mapes. És una opció clarament menys potent que d’altres programes però a part de tenir la llicència lliure, també té una versió de mac (tot i que tristament la darrera versió 1.9 no ha sortit per mac i em temo el pitjor). Aquests programes estan força pensats per a geògrafs però des de la sociologia també se’n pot fer ús per a representar dades de forma geogràfica (per exemple concentració de la pobresa, o segregació espacial…). Aquí us deixo un exemple del que he fet

Regió Metropolitana de Barcelona

Es tracta d’un mapa de la regió metropolitana de Barcelona, l’àrea metropolitana i els subcentres econòmics de la regió. És un principi. Per cert potser edito alguns trucs per a treballar millor amb vgSIG per a no geògrafs a mida que vagi aprenent més.

ACTUALITZACIÓ: He trobat la versió 1.9 disponible per mac, aquí. És una adaptació de la de Linux, of course. Un cop més, visca el software lliure! La versió PC i linux la podeu descarregar de la web oficial de la Generalitat Valenciana, aquí.

Participació: col·lectiu vs. Públic

La densitat de població, i el fet d’haver d’estar apinyats en espais reduïts són una carcaterística de les ciutats (almenys de les anomenades ciutats compactes). Això ens obliga als que vivim així a compartir espais i equipaments col·lectius.Una visió idíl·lica de la ciutat parteix de la participació dels ciutadans en la gestió d’allò col·lectiu. A través d’assemblees i processos de participació els ciutadans miren pel bé públic.

En la realitat, però, aquests processos estan desvirtuats per un escàs interès dels ciutadans o per una participació basada en defensar els interessos col·lectius particulars. I és que defensar coses col·lectives no és defensar “la cosa pública”: sovint els veïns volen decidir sobre espais públics apropiant-se’ls a conveniència pròpia. Mentre vaig treballar en pràctiques a Sant Andreu els nous veïns feien moltes demandes d’aquest tipus, com intentar decidir a l’hora que un parc públic al qual tenien accés des de les seves finques es tancava i s’obria per la resta de ciutadans.Quan es tracta de reivindicar, aquests veïns es mobilitzen per evitar les actuacions que no els agraden, en el que s’ha anomenat fenomen ‘NIMBY’ (Not in my Back Yard, no al meu pati).

Aquesta discussió enfronta en realitat interessos col·lectius privats i interès públic. Com quasi bé tot, aquest problema ja se’l van plantejar els pensadors socialistes al llarg del segle passat. Mentre que per uns calia col·lectivitzar les terres i les fàbriques i repartir-les entre els obrers que hi treballaven (postura defensada per l’anarquisme) pels altres calia calia que fos l’estat qui ‘nacionalitzés’ els béns de producció i els posés al servei del poble (postura comunista). Pels segons, la primera postura portava a una societat burgesa en la qual els obrers defensarien els interessos particulars del seu col·lectiu mentre que els primers veien amb recel un estat que ho concentrés tot (amb certa raó, veient com han anat les coses per la URSS).

Però tornem al segle XXI. El fet que apareixi el fenomen NIMBY i aquestes actituds privatitzadores de l’espai públic no és un signe dels temps que no es pugui canviar. En el cas de Barcelona, alemenys, aquest model s’ha perseguit des del punt de vista tant urbanístic com de gestió. En el cas de Sant Andreu que us comento, hi havia un canal permanent entre ajuntament i comunitats de propietaris, que anaven a fer les seves peticions. Les associacions de veïns ho tenien més difícil. A d’altres llocs s’han impulsat associacions de veïns afins al govern municipal. Podriem anar sumant pràctiques que consoliden un model on la gestió pública no admet cap control però si que admet les demandes privades de col·lectius.