Comentava que un projecte com Eurovegas pot acabar amb l’economia realment existent dins la regió metropolitana de Barcelona. Les cooperatives de consum són part d’aquesta ‘economia real’ que no sempre està basada en el creixement capitalista. Aquí la reacció de les cooperatives de consum a Eurovegas

Aturem Eurovegas - Salvem el Delta del Llobregat

ATUREM EUROVEGAS

Salvem el Delta del Llobregat · Volem pagesia i no casinos!

Comunicat de les cooperatives de concum agroecològic.

21 d’Abril Marxa multitudinària de protesta al Parc Agrari del Baix Llobregat

 

 

 

 

 

Les cooperatives de consum agroecològic, davant el projecte anomenat “Eurovegas”, que el Govern de la Generalitat està negociant amb el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson (Las Vegas Sands Co.), i que consisteix en la construcció d’un macro-complex de joc i oci, a la zona agrícola del Delta del Llobregat:

  • Considerem que aquest projecte suposa un model econòmic de desenvolupament basat en l’especulació urbanística i financera, desconnectat del entramat socio-econòmic local i que beneficiaria especialment al sector negocis de les elits dominants.
  • Des de el nostre vessant agroecològic EuroVegas aixafaria l’espai d’agrícola del Delta del Llobregat. Seria la ruptura d’una part significativa: la rica, única i irrepetible agricultura de la vall baixa i del Delta…

View original post 403 more words

El paper històric del sector de la construcció a Espanya

VIsta de la torre Agbar (Montserrat Pareja-Eastaway)

VIsta de la torre Agbar (Montserrat Pareja-Eastaway)

Aquests darrers mesos s’ha repetit fins a la sacietat e la darrera crisi financera global ha posat de relleu la debilitat del model productiu espanyol, basat en el sector de la construcció. En efecte, com a sortida a la crisi de mitjans dels anys noranta es va confiar en el sector de la construcció com a motor de creixement econòmic i generador de llocs de treball. El que és més sorprenent és que no és la primera vegada. Durant els anys vuitanta i noranta gran part de la ocupació poc qualificada del sector de la construcció va desaparèixer amb la crisi econòmica d’aleshores, quan els processos migratoris ja s’havien aturat i en cosneqüència es va aturar la construcció.

Això fa pensar que hi ha un sector inversor amb poca visió de mig o llarg termini que busca el benefici a curt termini a canvi de destruir nous jaciments d’activitat econòmica, per exemple els vinculats a la preservació del medi ambient o a l’economia verda. De fet, el sector de la construcció ha jugat com a valor segur per a molts empresaris. Ens podem remuntar a la construcció de l’Eixample, a partir de 1860 que va significar que una gran part del capital català anés invertit en totxo i no en activitat productiva. A la vegada, va creara una massa de treballadors provinents del camp, mal pagats i sense cap formació que van constituir el nucli dur dels revolucionaris Barcelonins de la CNT, tal i com explica Ayón en el seu llibre La quiebra de la ciudad popular Així, l’aposta pel curt termini i la manca d’interès cap a res que no fos el benefici directe va portar a la polarització social.

Tot, sense crear una estructura productiva sostenible en el temps. Amb el franquisme aquests inversors van trobar un marc institucional perfecte per seguir desenvolupant el seu negoci amb poca o cap normativa que els va permetre el desenvolupament de les perifèries urbanes espanyoles, un desastre total en tots els sentits. I així arribem al moment actual, on davant la impossibiltat d’aixecar un model productiu amb valor afegit, els successius governs (socialista-popular-socialista) s’han anat aferrant al sector de la construcció com la taula de salvació de l’economia espanyola fins avui dia. Esperem que l’anunciat canvi de model productiu de Zapatero no quedi en res, i que contempli polítiques i accions per totes les persones, tant qualificades com no, que han estat expulsades d’un sector que difícilment podrà assumir a tothom altra vegada. Per exemples reorientant-los cap a l’economia verda. I és que els canvis de model productiu quasi sempre són traumàtics per als treballadors i oportunitats per als grans inversors.

Recull de noticies sobre ciutats.

Avui ha tingut lloc el ‘I Encuentro Internacional de Arquitectura y Filosofía’ a la Universidad Europea de Madrid. La trobada posa en contacte a arquitectes i filòsofs per reflexionar sobre la ciutat i la metròpoli. Segons la notícia recollida per Público, es torna a la parcel·lació dels espais amb centre i perifèria. Podeu trobar els detalls de tota la notícia aquí

Mentrestant a El País publiquen un interessant reportatge sobre la primera ciutat completament sostenible, que s’ha desenvolupat, com no, a un país nòrdic, Suècia. Es tracta de ‘Symbiocity’ que, de fet, és un barri d’Estocolm. Tot i que soni molt emocionant, un cop repassem l’article veiem que el projecte no és per tirar cohets:

Con el apoyo del Gobierno sueco y la colaboración de más de un centenar de empresas, SymbioCity ha empezado a dar resultados. En menos de cinco años, el impacto medioambiental se ha reducido en más de un 50%. La clave ha sido un pormenorizado estudio de las sinergias. Por un lado se han aprovechado las distintas fuentes de energía natural. La solar, por medio de paneles integrados en cada vivienda; la eólica, con un parque de molinos de viento; y la hidráulica, como parte del diseño del espacio a través de canales que recogen el agua de lluvia y la llevan por toda la ciudad.

Por otro, se ha definido una cadena de tratamiento de residuos a largo plazo. De este modo, por ejemplo, “la basura orgánica de cada hogar se recicla en biosólidos que más tarde servirán de abono para las plantas. De estas plantaciones se extraerá biofuel que, después de su tratamiento, volverá a la casa transformado en energía calorífica y electricidad en tan sólo unos meses”, explica Freudenthal. El consumo de agua también se ha reducido. Frente a los 200 litros al día que suele consumir una persona, el rango actual se sitúa entre los 100 y los 150 litros, aunque la tendencia es bajar este margen aún más.

Perquè us feu una idea, a Barcelona durant la sequera ja vam reduir el consum d’aigua fins al voltant dels 100 litres per habitant, una xifra realment baixa, i sense tenir instal·lacions especialment noves o eficients (Recordeu la supercanyeria que perdia milers de litres al dia?). Total, tot i que la iniciativa és fantàstica, cal posar-la en el seu context, i veure les seves limitacions. La notícia completa, aquí

Gran Scala: copiant les pitjors pràctiques?

general-spyland

Ahir a la nit, al programa Hora Q de Televisió de Catalunya, Helena García Melero va entrevistar a un empresari català membre d‘ILD, promotora del projecte Gran Scala. Gràcies a Purnas,  estic bastant al dia del desenvolupament d’aquest projecte, que fa temps que genera polèmica i debat entre els nostres germans aragonesos.

El projecte es basa en construir una gran àrea d’oci, amb cinc parcs temàtics, casinos, hotels i camps de golf al mig del desert dels Monegros. El projecte pretén generar 65.000 llocs de treball l’any 2022, any en què suposadament finalitzarà el projecte. Els problemes mediambientals que genera la proposta són de calaix: des de la falta d’aigua per al parc (recordem que es vol fer damunt d’un desert) fins a la generació d’infrastructures necessàries per sostenir aquest equipament: connexions viaries, habitatge pels seus treballadors i generació de serveis per a aquests habitatges (el poble on  es vol construir el complex és d’uns 500 habitants, tan sols).

Però potser el més criticable és no ja la connivència sinó la implicació activa de l’administració pública en el projecte. Després de dur a terme la Expo de Saragossa, l’administració aragonesa sembla convençuda a seguir els errors comesos a València i Catalunya amb la creació de macrocomplexos que no repercuteixen postivament en el conjunt del territori sinó que van destinats a omplir les butxaques d’uns pocs. I és que per més llocs de treball que es crein, apostar pels casinos i els parcs temàtics no sembla una aposta seriosa a mig termini. En el context de la globalització, qui serà atret als Monegres per jugar al poker? Hagués estat més intel·ligent destinar els diners a promocionar un parc científic de les mateixes proporcions que pogués atraure a investigadors de tot el país i de l’estranger. Clar que això seria molt poc propi del nostre país.

Sobre el paper del capital privat que engega el projecte no massa a dir. Només destacar que en el video promocional del projecte descaquen que “Aragon is a inmense natural area, spectacular and untouched”. Ho serà fins que construeixin el seu projecte, es clar.

(Imatge extreta de la web d’ILD, secció de premsa)

Què vol dir ser ‘sostenibles’?

Durant l’acte de presentació dels resultats de l’ACRE que va tenir lloc ahir Joan Trullén va afirmar que  ‘La crisi econòmica ens olbigarà a repensar moltes més coses de les que ens pensem’. Una d’aquestes qüestions a repensar és com afrontem el canvi climàtic i el repte de la sostenibilitat.

Imatge del plàncton, consumidor de CO2

El plàncton ens salvarà?

Les societats desenvolupades estan buscant desesperadament formules que els permetin frenar el canvi climàtic sense canviar el seu status quo, és a dir, mantenint els nivells de consum energètic i de producció a costa del conjunt del  planeta. Així surten propostes més o menys descabellades i de resultats imprevisibles com la de injectar Diòxid de Carboni a un tipus determinat de roques que l’absorbeix ràpidament, o  tirar dissoldre grans quantitats de ferro al mar per tal d’augmentar les reserves de plàncton, un dels principals ‘consumidors’ de diòxid del planeta.

No cal dir que aquestes solucions tenen els seus detractors i que la principal crítica que se’ls fa és que es paren a mirar el problema del diòxid de carboni sense mirar el problema de la sostenibilitat del planeta en la seva totalitat. Mirat des de la sociologia, la lluita per la sostenibilitat ha de tenir més a veure en canvis en les formes de viure i de pensar, en definitiva en com ens relacionem entre nosaltres i amb l’entorn. Se’m acudeixen algunes idees fonamentals en aquest sentit:

  1. Canviar l’equilbri entre el ‘jo’ i el ‘nosaltres’: Norbert Elías plantejava el procés de civilització com un procés d’individualització. Doncs bé, cal tornar a plantejar-nos el ‘nosaltres’ a l’hora de pensar en la nostra societat. Ho veiem clar amb el transpor públic però és aplicable a molts d’altres àmbits. Per tant cal tornar a fomentar el col·lectivisme per tal de salvar el planeta. Socialisme, o barbarie.
  2. La descentralització energètica: la creació de grans centrals energètiques que proveïen al conjunt de l’Estat, que respon a una lògica capitalista de mercat, pot ser superada gràcies a noves formes de provisió d’energia de caràcter descentalitzat. Estan començant a aparèixer alternatives descentralitzades tant basades en energies renovables com basades en l’energia nuclar. En aquest sentit hi ha una empresa a Estats Units que ven petites centrals nuclears de la mida d’una nevera i que donen energia a 20.000 llars.

Són només dues idees no gaire innovadores. Des de posicions més radicals, s’ha defensat la teoria del decreixement, és a dir, deixar de sacralitzar el creixement econòmic com a objectiu i centrar-nos en la sostenibilitat del planeta, encara que signifiqui canviar els hàbits i reduïr la nostra despesa energètica i de consum. El planetjament és autènticament revolucionari. Podeu trobar-ne més informació a decreixement.net

Treballar des de casa

Llegeixo a la revista Wired un article titulat “Home sweet office” que reflexiona sobre les avantatges per treballadors, empreses i el planeta en general, de treballar des de casa. Això m’ha fet pensar en fer una llista del que significa treballar des de casa i des de l’oficina.


Casa:
•    No t’has de desplaçar
•    Pots treballar com vulguis (No pants! Diuen a la wired)
•    Amb internet, pots estar en connexió amb d’altra gent (però depens d’internet)
•    Pots atendre altres assumptes mentres treballes (però acabes carregant molts assumptes si els de casa decideixen que estàs sempre disponible)
•    No has de fer un horari fix perquè si, cosa que sovint genera més productivitat (no mates al temps esperant a que es faci l’hora de marxar, però te’n vas al llit estressat i, atenció, amb la possibilitat de seguir treballant a deu metres d’on estàs jaient)
Oficina
•    Veus els companys i pots intercanviar opinions, dubtes i idees (però depens de l’estat d’ànim general i de les ganes de treballar comunes)
•    Pots accedir a recursos materials de forma comuna (no passa allò de “he de consultar tal llibre però està a la oficina, o que  se’t hagi acabat la tinta de casa i no en tinguis més perquè clar, allò és una casa i no una oficina).
•    Tens a ma els caps i qui ha de prendre decisions últimes (però ells també et tenen a ma a tu)
•    Controles menys la teva agenda de treball i estàs més pendent dels imponderables del dia a dia ( que vol dir que et poden caure marrons molt més sovint).
En resum, tot té avantatges i inconvenients. A mi, que puc, m’agrada combinar les dues coses i vaig a temporades. De totes formes, el fet de treballar des de casa implica també que moltes coses les hagin de posar els treballadors, des de l’ordinador a la connexió a internet, passant pel material d’oficina i totes les despeses associades. Això si, ens estalviem les de transport, que ja pagavem els treballadors des de sempre. A la vegada contaminem menys al no emetre tan CO2 a l’atmosfera amb els nostres cotxes. De totes maneres crec que depèn de la feina que tinguis. No em veig un físic nuclear treballant des de casa.

A voltes amb l’ecologisme: bosses reutilitzables

Un post molt encertat al bloc de l’Atka (que m’ho ha fet corregir que abans es feia dir d’una altra manera) recorda com les nostres avies i mares feien servir bosses reutilitzables de xarxa per anar a comprar. També teniem bossa del pa i fins i tot jo recordo anar a comprar llet a la lleteria en envasos reutilitzables. També tornàvem les ampolles de coca-cola al súper. Enllaçant amb el meu anterior post, cap d’aquestes coses les hem deixat de fer perquè siguem uns irresponsables. Les empreses ens van anar posant pegues per deixar de fer-les o grans facilitats per fer-ne unes altres, de manera que les pràctiques van caure en desús. L’argument de la sanitat s’ha fet servir fins a la sacietat. Coca-cola va deixar de practicar l’envàs retornable al gran públic amb la retòrica de la sanitat quan en realitat ho va fer per una raó de costos. Hagués estat bé fer envàs Bossa de dissenyde vidre no retornable i que es pogués reciclar, però es va optar pel plàstic, que és molt pitjor en termes ambientals tal i com explica aquesta petita web que he trobat sobre el tema. S’ha de dir que en tema de restauració ho segueixen fent. En quant a la llet, Pascual va començar a treure la llet uperitzada (encara ara em pregunto que vol dir això) en tetra brik i a imposar-ho com a model, dient que portava menys gèrmens. Aquí teniu un anunci dels anys vuitanta. Tenim mil exemples com aquest que justificaven l’ús de coses barates per l’empresa com coses bones per al consumidor… però resulta que no ho eren tant per al planeta, ves quina cosa. El que per mi és impactant és veure que les pràctiques consumistes tenen uns trenta anys, curiosament el mateix temps que l’auge de l’economia neoliberal… L’any 2004, al fòrum de les cultures l’exposició “habitar el món” reclamava l’ús dels envasos retornables. Curiosament, estava patrocinada per Coca-cola. Total, ara els ciutadans anònims tornem a buscar alternatives encara que ens compliquin la vida. Jo vaig a comprar sempre amb una bossa plegable que duc a sobre, de moment, i vaig buscant la forma de comprar a granel sempre que puc. El mercat ha vist la tendència i comencen a sortir bosses de roba de disseny (n’he vist fins i tot de Moschino navegant per la web). La de la foto és de la dissenyadora Anya Hindmarch i la he trobat en aquest bloc. De totes maneres aneu a lullabyinblackandwhite per saber més sobre bosses de roba…