La presa de consciència

Llegeixo La Formación histórica de la clase obrera d‘E.P. Thompson, on s’explica la presa de consciència dels obrers al llarg del segle dinou. Els fets que s’hi narren no estan tan lluny de l’actualitat:

“que el número de nuestros miembros sea ilimitado.” Esta es la consigna de las normas rectoras de la London Corresponding Society, según cita su secreatrio al iniciar la correspondencia con una sociedad similar de Sheffield en marzo de 1792. La primera reunión celebrada en Londres tuvo lugar en una taberna de las afueras del Strand […]; estuvieron presentes nueve hombres “bienintencionados e industriosos”. Su fundador y primer secretario Thomas Hardy, recordaría con fidelidad esa reunión:

“Cenamos pan, queso y cerveza, como de costumbre; luego fumamos unas pipas y hablamos de la dureza de los tiempos y de la carestía de las cosas más necesarias para la vida… Tras de lo cual abordamos el tema objeto de nuestra reunión: la reforma parlamentaria, tema de verdad importante a debatir por la clase de hombres asistentes a la reunión”

Ocho de las nueve personas referidas se hicieron esa noche miembros fundadores y pagaron su primera cotización semanal de un penique. El siguiente prometió reflexionar y se unió al grupo a la siguiente semana. […] A los quince días la asociación ya sumaba 25 miembros. Seis meses después, la asociación se vanagloriaba de tener 2000 miembros. […]

Dos años después, el 12 de mayo de 1794, el corero del rey, dos alguaciles el secretario particular del ministro del interior, Dundas, y otros dignatarios llegaron al número 9 de Picadilly para arrestar a Thomas Hardy, zapatero, acusado de alta traición.

La lluita pel sufragi universal començava a Anglaterra amb un grup de nou persones discutint sobre la reforma parlamentària i va portar 100 anys aconseguir el sufragi universal. Com diu el gran Leo Bassi, les revolucions no es fan en un dia ni en una setmana, tarden dècades o fins i tot cent anys. No hem de tenir por de perdre una batalla en favor de la democràcia, perquè el futur ens pertany.

Us deixo el link al llibre complet

Les revolucions a Tunis i Egipte: una nova primavera dels pobles?

 

La plaça Tahrir el dia després

Els sociòlegs a vegades ens fem preguntes estranyes sobre la nostra pròpia societat a partir dels esdeveniments més allunyats. A mi, les revolucions de Tunis i Egipte m’han portat a preguntar-me per la nostra societat. Els mitjans de comunicació s’han volcat a cobrir la notícia comparant-la amb la caiguda del mur de Berlín i titllant el moment de canvi històric en el desenvolupament de la llibertat. A la vegada, els moviments socials han convocat marxes i protestes en suport a la causa vinculant-la a la caiguda del model imperialista americà. Perquè aquestes protestes han tingut el suport unànim del conjunt de la societat?

Crec que hi ha un error important de fons en comparar el moment amb la caiguda del mur de Berlín de 1989. A part que la conjuntura política és totalment diferent i no trobem ja dos blocs enfrontats, els actors protagonistes són també diferents. Al bloc soviètic els opositors defensaven major llibertat política i l’obertura de mercats, tot i que no tothom defensava les dues coses a la vegada (com el cas de la oligarquia russa demostra). A la riba sud de la mediterrània ens trobem amb països que tenen un sistema de mercat desenvolupat i fins i tot en alguns casos una democràcia formal que s’ha transformat en una autocràcia a través de la limitació permanent de les llibertats civils. Per tant, l’escenari més similar que trobem a aquests països si bussegem en la història és l’Europa del segle dinou.

Marshall explica com durant el segle dinou al Regne Unit es van conquerir una sèrie de drets civils (igualtat davant la llei de tots els ciutadans) que van donar lloc més tard als drets polítics (dret a escollir i a ser escollit, entre d’altres) i socials (Per exemple dret a un subsidi d’atur que permeti exercir la resta de drets en codicions) . Tot i que les tesis de Marshall han estat discutides i no són universalitzables, si que serveixen per remarcar la situació a Egipte i Tunis. La lluita de la societat civiil és per aconseguir drets civils per part dels sectors més probres de la societat (segons Vicens Navarro 478 vagues van precedir la revolta), però també per part de les classes mitjanes que no poden prosperar i sobretot per part dels joves que veuen tapades les possibilitats individuals i col·lectives (com a país) d’anar a millor. La revolta engloba així als treballadors, però a la classe mitjana i als petits comerciants que busquen més llibertats polítiques i garanties civils per a prosperar davant l’arbitrarietat del totalitarisme.

El nostre món s’assembla més al del segle dinou que al del vint. Amics, ens agraden tant aquestes revolucions perquè són revolucions burgeses en el sentit clàssic i no revolucions proletàries.  Repasseu si voleu la història de la primavera dels pobles europea aquí

Cerdà i la Barcelona del futur

Aquest any es celebra el 150è aniversari de l’aprovació del pla Cerdà i s’han obert múltiples exposicions en relació al pla i a la figura de l’enyinyer. A l’exposició Cerdà i la Barcelona del futur es pot veure una bona aproximació al pla cerdà des d’un punt de vista urbanístic i arquitectònic. L’exposició fa referència a les possibilitats que ha brindat el pla per al desenvolupament de la ciutat al llarg d’aquests 150 anys. Tot i que és força interessant (especialment fer la visita guiada), l’exposició descuida elements sociològics importants com les raons (bàsicament econòmiques però també culturals i d’identitat de classe) que van pervertir el conjunt del pla. Suposo que tots aquests elements quedaran millor reflectits a l’exposició del museu d’història que s’inaugura la setmana vinent Cerdà i Barcelona, la primera metròpoli.

El Pla Cerdà era un projecte de socialisme utòpic que preveia per a cada barri un conjunt d’equipaments i serveis així com diferents tipologies d’habitatge que permetessin a les diferents classes socials compartir el barri i l’espai públic. El model que en va sortir, però, va ser el d’una ciutat burgesa amb una forta segregació espacial, amb un barri obrer a la zona est de la ciutat on es concentraven les fàbriques i un barri burgès al voltant del Passeig de Gràcia.

Per últim fer esment al fet que com a ciutat, hem tardat 150 anys en reivindicar la figura de Cerdà, que va ser denostat durant molts anys, sobretot perquè representava el pla que venia de Madrid i no era la voluntat local. Tanmateix, gran part de l’èxit de la ciutat es deu als encerts de Cerdà en la planificació de l’eixample, i per mi, grans errors es deuen a no seguir la seva idea original. Un exemple el tenim en el gran parc que Cerdà projectava a l’Est de la ciutat, que no es va arribar a fer mai. Aquest gran parc, emplaçat entre els actuals forum i gran via, és irrealitzable avui dia, però es podria haver aprofitat la superfície del Fòrum de les cultures per a fer-ne un de dimensions reduïdes en comptes de la pista de ciment sense usos en que s’ha convertit el recinte del Fòrum.

El pedestal de las Estatuas

Portada del llibre

Portada del llibre

Aquest és el títol del llibre que m’he empassat aquest estiu. És d’Antonio Gala, i es tracta d’una història hovelesca, tal i com la defineix l’autor. El llibre resumeix a través d’unes suposades memòries d’Antonio Pérez, secretari de Felip II,  la història de l’Espanya “del siglo de oro”.

El llibre és, més que res, un tractat de l’història d’Espanya explicada en forma de novel·la i per mi ha estat molt il·lustratiu, en la mesura que mostra com gran part de l’ideologia del nacionalisme espanyol que jo, ingenuament, atribuïa al franquisme prové de la formació de l’Estat amb la unió dels reis catòlics.

Per Gala, Isabel la Catòlica inaugura una febre unificadora que ataca les esferes religiosa i civil. S’expulsa als musulmans del sud de la península firmant una pau que després s’incompleixTambé s’expulsa als jueus i es persegueix als moriscos, tot i que s’hagin convertit al cristianisme. Darrera el fonamentalisme religiós hi havia també raons polítiques i econòmiques, com la seva influència creixent dins l’estat. Primer se’ls va confinar en barris determinats, promovent la segregació racial,  i se’ls va privar progressivament de drets i finalment, se’ls va desterrar.No se’ls podia assimilar.

La febre unificadora continua amb carles V i Felip II,  tant a Amèrica com a Flandes, i també dins l’Estat. En aquest sentit la inquisició s’utilitza com a organisme per a superar les normes legals dels Furs que regeixen als territoris de la corona d’Aragó i que són vistos també com un obstacle a la uniformització d’Espanya.  Així es va perseguir a Antonio Pérez, secretari de Felip II, que va fugir a Aragó després de guanyar-se l’enemistat del rei. Gala descriu així la seva fugida:

Otra vez la lucha; pero ésta, cara a cara. Detrás de su majestad y de mi, al fondo, la enemistad entre Castilla y Aragón, con su nobleza y sus vasallos, entre la autoridad y el desorden, entre el absolutismo y la libertad.

Així doncs, la obsessió uniformitzadora al voltant del cristianisme, la “unidad de destino en lo universal” i la pobresa de plantejaments del conservadurisme castellà s’arrosseguen des de fa 500 anys i Franco no va ser-ne més que el darrer hereu, intentant imposar el mateix model per al segle XX. Davant d’aquest model, el liberalisme i la modernitat, que no neixen només a la Corona d’Aragó sinó que també apareixen a Castella i del qual són màxim exponent les revoltes Comuneres. Per cert, ara que ha passat l’onze de setembre, posar de relleu que la guerra de successió no és més que un enfrontament entre dos models d’Espanya (absolutisme vs. furs), tal i com es defensa en aquest bloc, (amb el qual quasi mai estic d’acord però aquest cop sí).

El que em sembla curiós és que navegant pel google hagi trobat un moviment d’oposició a aquesta interpretació de la història a la qual es titlla de l”legenda negra desmuntada des de la historiografia”. A tall d’exemple, mireu, si voleu, els comentaris a aquest post. Darrera d’aquests comentaris em sembla veure-hi un nacionalisme (banal) molt ranci, la veritat.