S’acosten les eleccions (quina mandra)

Des de ben petit, el nacionalisme, tant el català com qualsevol altre, m’ha deixat força indiferent. Sempre m’ha semblat una forma de justificar les polítiques a favor dels més rics. Això em va portar en la meva adolescència a un anarquisme galopant que s’ha anat mitigant cap a un republicanisme federalista que, per cert, és una tradició política ben catalana.

Molts ens pensavem que amb la victòria del tripartit l’any 2003 les coses canviarien pel que fa a la “qüestió nacional catalana”. De fet, algunes van canviar i cal remarcar especialment la pèrdua del paternalisme representat pel president Pujol amb els seus “això no toca” o “ho faig pel bé de Catalunya”. D’altra banda, d’aleshores ençà dins l’agenda mediàtica el tema de l’independència de Catalunya ha anat creixent sense aturador a través de diferents fronts oberts pel mateix govern, com les seleccions catalanes, o per la societat civil (s’ha de dir que la de províncies, parlant en un llenguatge políticament incorrecte) a través de referèndums i d’altres iniciatives. Això ha derivat en la impaciència d’alguns membres d’Esquerra Republicana que, veient la utopia a la volta de la cantonada, han decidit muntar el seu partit, Reagrupament, i concentrar allà tot l’espai polític independentista més enllà d’ERC.

Però a què es deu tot aquest creixement de l’independentisme? és per culpa de Madrid? És la influència d’ERC? És pels governs del PP? Per Losantos? Aquestes explicacions són com a mínim parcials. Jo crec que l’impuls que s’ha donat a aquests temes des de certs grups mediàtics catalans és fonamental. Dit en altres paraules, el paper de RAC1 en posar sobre la taula els debats identitaris ha estat clau. I qui controla RAC1? Doncs les elits del país organitzades al voltant de CiU. Veureu com si tornen al poder (que obviament tornaran tard o d’hora) tornarem a viure en el millor dels móns, els pactes amb Madrid seran pel bé de Catalunya i parlar d’independència “no tocarà”. I RAC1 deixarà de parlar-ne. O sigui que tot és una estratègia per fer bullir l’olla al voltant del nacionalisme. Després caldrà veure qui s’endu la currua de vots que això arrossega. Tot plegat més vell que el anar a peu.

PS: Llegeixo El quadern Gris, de Josep Pla. Llegir la seva visió del món de fa 90 anys té en mi un impacte profund, definitiu.

Advertisements

One Comment

  1. Me quedo con una frase demoledora, que no suele ser vista muy a menudo: “Sempre m’ha semblat una forma de justificar les polítiques a favor dels més rics”. Mi interpretación la hago a través de una frase de Pepe Bono: “el que quiere comer aparte, es que quiere comer más”.

    Fantástico post.

    Reply

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s