Adéu Marina, que faltava jo per despedir-me

Fa uns dies llegia un post molt emotiu d’enver555 que recordava a la Marina, que ens va deixar fa tot just una setmana. Em va ajudar a agafar valor per escriure alguna cosa en la seva memòria en aquest bloc tan humil, que a partir d’ara ho serà una mica més perquè ha perdut a la seva lectora més fidel i a qui més comentaris hi deixava. La veritat és que la mort de la Marina ha fet que un munt de coses que eren quotidianes hagin esdevingut tristes. Si surt una cançó dels Manel per la ràdio, si sento parlar d’Amelie o de Paris, de la fotografia, del Do It yourself als Estats Units, o si sento un acordió me’n recordo d’ella, no ho puc evitar. Però és part del seu llegat, i demostra la vitalitat que l’empenyia. La trobo a faltar als vespres quan es connectava i explicava algun dels seus projectes fantàstics com donar la volta al món per dalt, o la creació d’un altre blog. Em sembla que en tenia quatre o cinc. A vegades també es queixava de tretdis. Sempre deia que era molt fred, però n’hauria estat orgullosa si hagués pogut veure’l aquests dies.

La Marina (AKA Atka) i jo teniem un projecte en marxa que es quedarà en això. Mentre jo era a Birmingham vam coincidir (sempre coincidiem en les coses més friquis) en que era bona idea fer un bloc compartit, perquè és molt pesat fer-ne un tot sol i si es fa entre varis és més senzill. Però cap dels dos havia trobat algú amb qui engegar la iniciativa. La Marina una vegada més es va entusiasmar i va crear un bloc a gestionar entre els dos, titulat art en minúscula i un google docs per a compartir continguts. Malauradament ja era massa tard. I amb tot, ens hauriem vist unes deu vegades “en directe”. És curiós com es compleixen els tòpics oi? No t’adones de lo important que és algú fins que ja no hi és.

Fins sempre Atka Kevlarjsal, fins sempre Marina, et trobarem a faltar però n’he après molt de tu. Sento no haver-te conegut més i millor, i que aquestes paraules no facin justicia al temps que vam compartir. He intentat buscar la paraula adeu en Inuit, sé que t’hagués agradat. Però des que no hi ets em moc fatal amb aquests temes dels esquimals, i no l’he sabut trobar. No et deixo cap cançó però et recordaré sempre per la darrera que et vaig enviar i que mai sabré si vas arribar a escoltar, tu ja saps a quina em refereixo. Petons.

Advertisements

6 Comments

  1. No és fàcil acomiadar-se, malgrat sigui un exercici necessari i que tots anem fent a la nostra manera. És molt trist, però la veritat és que ens hem quedat sense l’atka i al mateix temps amb un munt de coses seves. Una abraçada ben forta

    Reply

  2. Hola!

    Sóc la seva tieta. El Natxo m’ha passat l’enllaç. Gràcies, Marc, pel teu text. Jo també he intentat acomiadar-me d’ella en el meu blog, que encara és més humil que el teu. Ella també era de les poques –amb el Natxo i alguna amiga meva– que hi enviava comentaris.

    Tot això ajuda en el procés d’acceptació de la pèrdua. Moltes gràcies una vegada més.

    Neus

    Reply

  3. Suposo que va ser ella qui més se va esforçar en fer-me veure segons quines coses de mi mateix. Al teu apunt se’n veu alguna 😉 Intentant explicar a la Neus qui és qui dels seus amics, veig fins quin punt tenia capacitat de fer-se voler i de crear vincles del no res. En definitiva, de fer-se voler! Moltes gràcies!

    Reply

  4. Gràcies a tots per contestar el post, especialment a la Neus. Visitaré el teu bloc.

    I molts ànims, em consta que tots ho estem força fotuts.

    Reply

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s