Participació: col·lectiu vs. Públic

La densitat de població, i el fet d’haver d’estar apinyats en espais reduïts són una carcaterística de les ciutats (almenys de les anomenades ciutats compactes). Això ens obliga als que vivim així a compartir espais i equipaments col·lectius.Una visió idíl·lica de la ciutat parteix de la participació dels ciutadans en la gestió d’allò col·lectiu. A través d’assemblees i processos de participació els ciutadans miren pel bé públic.

En la realitat, però, aquests processos estan desvirtuats per un escàs interès dels ciutadans o per una participació basada en defensar els interessos col·lectius particulars. I és que defensar coses col·lectives no és defensar “la cosa pública”: sovint els veïns volen decidir sobre espais públics apropiant-se’ls a conveniència pròpia. Mentre vaig treballar en pràctiques a Sant Andreu els nous veïns feien moltes demandes d’aquest tipus, com intentar decidir a l’hora que un parc públic al qual tenien accés des de les seves finques es tancava i s’obria per la resta de ciutadans.Quan es tracta de reivindicar, aquests veïns es mobilitzen per evitar les actuacions que no els agraden, en el que s’ha anomenat fenomen ‘NIMBY’ (Not in my Back Yard, no al meu pati).

Aquesta discussió enfronta en realitat interessos col·lectius privats i interès públic. Com quasi bé tot, aquest problema ja se’l van plantejar els pensadors socialistes al llarg del segle passat. Mentre que per uns calia col·lectivitzar les terres i les fàbriques i repartir-les entre els obrers que hi treballaven (postura defensada per l’anarquisme) pels altres calia calia que fos l’estat qui ‘nacionalitzés’ els béns de producció i els posés al servei del poble (postura comunista). Pels segons, la primera postura portava a una societat burgesa en la qual els obrers defensarien els interessos particulars del seu col·lectiu mentre que els primers veien amb recel un estat que ho concentrés tot (amb certa raó, veient com han anat les coses per la URSS).

Però tornem al segle XXI. El fet que apareixi el fenomen NIMBY i aquestes actituds privatitzadores de l’espai públic no és un signe dels temps que no es pugui canviar. En el cas de Barcelona, alemenys, aquest model s’ha perseguit des del punt de vista tant urbanístic com de gestió. En el cas de Sant Andreu que us comento, hi havia un canal permanent entre ajuntament i comunitats de propietaris, que anaven a fer les seves peticions. Les associacions de veïns ho tenien més difícil. A d’altres llocs s’han impulsat associacions de veïns afins al govern municipal. Podriem anar sumant pràctiques que consoliden un model on la gestió pública no admet cap control però si que admet les demandes privades de col·lectius.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s