Com rellegim Keynes? Canvis en el discurs hegemònic

Una de les conseqüències menys visibles de la crisi que ens està caient al damunt és un canvi en el discurs hegemònic neoliberal en economia. No vull entrar a debatre si la crisi és el final o no del neoliberalisme com a tal i sobre les conseqüències que tindrà en les nostres butxatques. De fet aquest debat és la verdadera novetat de tota aquesta situació. Des de la crisi del petroli de 1973 els defensors del lliure mercat no es trobaven amb tants problemes per justificar la seva posició. Després d’haver arruïnat Amèrica llatina amb els seus falsos postulats, la desgràcia a arribat al final fins al cor de l’imperi. De fet, i que consti que no en sé gaire, no hi ha grans diferències entre el que va passar a Argentina i el que ha passat als Estats Units. Bé, si, una: als Estats Units s’ha permès que l’administració intervingui per salvar l’economia nacional.

Però tornem als discursos del dia a dia. Els tertulians liberals de pro del nostre país, com l’inefable Xavier Sala Martín (un paio que es casca una web com aquesta), estan descol·locats, desganyitant-se a defensar l’indefensable, això és, deixem que l’economia s’acabi d’enfonsar que els mercats ja es regularan sols, perquè són perfectes. No els entra al cap que el seu mantra ha quedat al descobert i que tal i com diu Ignacio Escolar, ens van intentar vendre ciència quan el que tenien era fe. En una retorçament increïble dels arguments, els nois de la CEOE ens intenten fer creure que la solució als disbarats de la desregulació és més desregulació, especialment dels mercats de treball. Això si, amb un alto en el camino per rebre diners de l’estat.

Per primera vegada, els ultraliberals es troben que dins les seves pròpies files es defensa el regulacionisme i que el seu projecte ideològic falla en explicar i donar respostes al que està passant. El salt al buit de desregular i seguir desregulant ens ha dut fins aquí. El mateix va passar als keynesians defensors de l’Estat del benestar a partir de 1973. Van proposar respostes i solucions regulacionistes a la crisi durant 10 anys fins que finalment les administracions de Reagan i Tatcher van imposar el lliure mercat com a solució i van marginar aquests discursos de la vida política i mediàtica. El que està passant ara és que el monopoli discursiu ultraliberal s’ha trencat. I el debat no és si controlar o no el mercat (potser encara als estats units dura aquest debat, no a Europa). El debat és com i de quina manera controlar el mercat.

El senyor Sala i Martín potser s’haurà d’anar buscant una altra manera de guanyar-se les garrofes. Ah! I potser ara escoltem més sovint al regulacionista professor Vicenç Navarro, sempitern enemic ideològic de Sala i Martín i molt més marginal a la vida mediàtica fins ara. Qui sap, de moment ja explica com recuperar el keynesianisme

Foto: Vicenç Navarro, quin campeón!

Advertisements

6 Comments

  1. És justament el keynesianisme el que ens ha portat fins on som ara. Aquesta dèria de voler evitar totes les recessions amb política fiscal (abans) i política monetaria (més recentment), desequilibra tot el sistema i acaba provocant crisis molt més profundes.

    Ara mateix, estem vivint els efectes de no haver acceptat una crisi de correcció després de la bombolla de les .com i l’ensurt de l’11S. Es va regalar el diner per crear creixement artificial i ara ens trobem amb uns desequilibris infinitament més profunds que no pas fa vuit anys.

    El pla del tresor americà, si arriba a aprovar-se, tindrà un efecte similar i ens portarà de cap a les portes del desastre més absolut.

    Keynes era un tipus pagat de si mateix que es pensava que l’economia es podia entendre. L’economia, com la vida, és massa complexa per a regular-la de cap manera. Unes regulacions que acaben fent, SEMPRE, més mal que bé.

    L’economia ha de fer el seu camí, crear riquesa i a partir d’aquí, amb una pressió fiscal que no distorsioni,l’estat ha de garantir la llibertat d’0portunitats (ensenyament i sanitat) i alguna compensacío social (mínims dignes per a tothom).

    Qualsevol cosa que surti d’aquest esquema ens porta a la igualtat. Tots igual de pobres!

    Salut,
    Marc Arza
    http://www.catalunyafastforward.blogspot.com

    Reply

  2. Bé, per fi genero una mica de polèmica! Evidentment estic a les antípodes del que planteges…. de totes maneres el que trobo interessant és que fins fa quatre dies a la premsa i a la ràdio deies la paraula “regulació” i semblaves un dinosaure (de fet les respostes que es donaven és la que em dones tu al post). Avui fins i tot Sarkozy proposa regular els excessos del capitalisme.
    No estic necessariament a favor del pla de rescat del tresor americà però si a favor de regular els mercats per tal d’assegurar el creixement econòmic capitalista de forma sostenible. D’altra manera és autodestructiu. A Llatinoamèrica es van fer el sord i van arribar els Chavez i els Morales, i això si que és regulació a lo bèstia.

    Reply

  3. Vaja Marc, admiro el convenciment amb què parles d’aquests temes, que segur que és fruit d’estar ben informat. Jo no en tinc ni idea. Ara bé, coincideixo en això de la web d’en Sala Martín, és una pallassada!

    Reply

  4. Marc, planteges coses interessants que fa temps que tenia ganes de comentar-te.
    Personalment tinc la sensació que no estem tornant a un keynessianisme ni a un regulacionisme, sino la transfarència directe de diners públics a diners privats. Això significa, en el meu entendre, un aprofundiment de la ideologia neoliberal on ja no es tracta que l’Estat intervingui el mínim en el mercat, sinó que l’Estat ha d’intervenir per fer funcionar al mercat (però sota les regles de l’últim), encara que aquest mercat condueixi a crisis periòdiques. Per exemple, No s’intervé per augmentar la demanda sinó per salvar les institucions financeres. Tampoc les nacionalitzacions que s’han fet Europa, no crec s’hagin fet amb finalitats redistribuitives.
    Tanmateix, sembla que en els últims dies que aquelles veus que demanen una veritable regulació dels mercats especulatius van prenent força, amb la línia que tu apuntaves. A veure què passa.

    Reply

  5. Marc3, estic molt d’acord amb tu. El Keynesianisme em posa malalt, però la jugada de salvar empreses privades amb diners públics em regira l’estomac encara més. No només per què perverteix el sistema, també per què l’acabarem pagant tots via inflació. L’impost més injust de tots.

    Reply

  6. Crec que en això estem tots d’acord: salvar ara els mercats financers amb diner públic fa mala olor, independentment que pensem que s’hauria de regular més o menys. De fet tal i com diu Marc3, això no és una regulació per incentivar la demanda (no és keynesianisme) sinó salvar els mobles…

    Reply

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s