Local i global

Durant una conferència al fòrum de l’ISA , Manuel Castells va resumir els reptes de la gestió de les ciutats en un: la capacitat de trobar un equilibri entre allò local (els ciutadans, l’activitat local) i allò global ( els processos productius a escala global, la posició de les ciutats en una economia global i la competència entre elles).  Crec que aquesta síntesi no només és encertada sinó que es pot aplicar a les nostres vides quotidianes.

Cadascú de nosaltres, en diferents graus, ha de torbar un equilibri entre la seva vida local (els amics, la família, i la relació amb el territori on viu) i la seva vida global ( des del que consulta i produeix a través de la xarxa fins a la seva vida professional que cada cop més també està orientada a un mercat global, sense oblidar les xarxes i contactes que fa arreu). La majoria de la gent quasi no ha de buscar un equilibri perquè la vida global (encara) ocupa una part insignificant de les seves vides, mentre que uns pocs “globals” (com el mateix Manuel Castells) s’han desarrelat totalment del territori i viuen només globalment, canvien de residència tant com els convé i fins i tot, escriuen que els espais ja no existeixen i que només importen els fluxos. En mig dels dos grups es troba un tercer grup que intenta equilibrar les dues vides no sense complicacions. Dur a terme un projecte de vida al lloc on vius sense descuidar les imposicions de vida global que t’imposa la feina. Jo personalment cada cop que marxo de viatge de feina, torno a Barcelona amb moltes ganes de retrobar-me amb la ciutat i amb els amics. Però també tinc amics a Milà, Birmingham o Leipzig, als quals trobo a faltar quan estic a Barcelona i que veig durant els viatges. Aquest grup de gent és el que ha de trobar un equilibri entre mantenir les arrels al territori i mantenir també les xarxes d’amistat i professionals que ha fet globalment. Però no es tracta només deles xarxes transnacionals de contactes o el que consultem per internet. Decidir de seguir vivint al poble i treballar a una ciutat global com Barcelona també és una forma d’intentar mantenir aquest equilibri. O implicar-se en la vida del teu barri a la vegada que treballes globalment.

Advertisements

4 Comments

  1. Un apunt genialment reflexiu. Suposo que em motivarà parlar-ne al bloc.
    No estaria del tot d’acord en alguns punts… Per exemple, no crec que l’augment de mobilitat internacional PER ARA mos haigue fet tremendament més “globals”. La mobilitat de Castells (o de Dans, o dels tants i tants que viuen entre Madrid i Barcelona, Saragossa i Frankfurt…) no deixen de ser, ENCARA, una minoria molt minoritària. Uns directius, caps pensants, o dis-los com vulgues, que val la pena portar d’aquí allà físicament, perquè valen lo seu pes en or. La resta de mortals no mos movem tant. Econòmicament i sicològicament suposo que es pot permetre mobilitats diàries de no més de 1 hora i mitja d’anada (3h lo trajecte complet), i mantenir un flux suficientment intens entre un lloc d’entre setmana i un lloc de cap de setmana amb no molt més de 4 o 5 hores de distància (8-10 hores anar i tornar). A partir d’aquí, només molt poca gent estaria disposat a mantindre la residència a un lloc i el cap a una altre. De fet, suposo que allò habitual és no fer més de 2 hores de trajecte diari (anada i tornada) i 6h en cap de setmana…
    El que realment mos fa globals és Internet. Ni el mòbil, ni la tele. Fa una mica menys de 10 anys a casa meua “flipaven” perquè sabia jo més coses del que passava entre setmana a la vila que els meus pares, que hi vivien. Evidentment, messenger i fòrums (i uns llaços de qualitat en la xarxa social local 😉 eren (i són) essencials. El mateix passa amb les connexions internacionals que tinguem.
    I finalment, també caldria parlar de l’aspecte sicològic. Crec que la vida mòbil incorpora un aspecte personal que difícilment estem per superar, encara. Per exemple, jo que faig habitualment trajectes de 3,5 hores per estar-me setmanes al lloc de destí, encara no em quadra com hi ha gent que perd dies sencers per a fer-lo. Que si fer la maleta, que si el temps prudencial (1 hora!) per a esperar el tren, que si un caferet, que si parar a pixar, que si… Clar, les 3,5 hores tranquilament es convertixen en 7 hores de trajecte, i depén com, significa eixir després d’amorzar i arribar a l’hora de sopar 😉

    Reply

  2. Crec que diem quasi el mateix en matisos. Molt interessant el que dius dels viatges. No creus que forma part de com l’interpretis? La gran odissea o un trajecte “normal”. Passa una cosa similar amb els avions entre els qui tenen el cul pelat d’agafar-ne i els qui l’agafen un cop cada un o dos anys, no creus?

    Totalment d’acord amb això d’internet, potser ho he mencionat massa de passada, però és la clau entre global i local.

    Reply

  3. Un comentari molt poc a l’alçada el que faré ara, però d’això de la preparació dels viatges en podria parlar molt. Recordo que pel primer viatge que vaig fer, una setmana abans o més ja ho tenia tot preparat, llistes fetes, etc. En l’últim, 4 hores abans encara no tenia la maleta feta i a més em vaig oblidar el carregador de mòbil i el de les càmeres de fotos.

    Reply

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s