Encara hi ha classes

Avui, per raons que no vénen al cas, estava fent un tallat (descafeïnat) a la cafeteria “el roble” al barri del Putxet. Davant meu, unes noies feien uns entrepans dinant ràpid perquè ‘tenien un rodatge a la tarda’. Mentre les escoltava, anava pensant que encara hi ha barris de classe alta. A les altres taules una dona d’uns cinquanta anys prenia copes de cava mentre que un noi a una altra taula prenia un combinat estrany de color taronja tot prenent el sol. De cop, la dona pregunta al noi: “where did you buy your shirt?” not here in Spain I supose”. El noi li diu que no, que a Itàlia. A partir d’aquí s’entaula una llarga conversació, es presenten el noi fa un petó a la ma de la senyora. Resulta que ell és de Mónaco i que no treballa gaire. Ella té un restaurant a Estats Units i viatja molt. Viu al carrer Balmes. Es veu que a Barcelona no troba res de roba decent. El noi ho confirma tot dient que la seva samarreta val 400 euros i que té la mateixa en tots els colors que hi ha.Ella diu que allò està molt bé de preu. Parlen de les festes de Miami i les comparen amb les de Barcelona, i la conversa segueix i jo decideixo marxar, impressionat.

M’aixeco i se’m acuden varies reflexions. Miro la meva vestimenta, amb la meva samarreta Zara de quatre xavos i els meus pantalons d’springfield i penso en lo relatiu del concepte “classe mitjana”. Comparat amb aquells dos, sóc classe baixa baixa. També penso que encara hi ha llocs on les classes altes es concentren i que hi ha gent que ha nascut per ser classe alta i altres que per molts diners que guanyessim a la vida mai estariem a la seva alçada en quant a contactes i modus vivendi. Avui, en resum, he conegut uns membres de la classe ociosa.

Mentre baixava cap a general mitre per a anar a buscar el metro a Diagonal (tot baixant per Gran de Gràcia), un paio se’m creua amb un segway, aquells carricotxes de dos rodes que em sembla recordar valen 3000 euros.  I és que encara hi ha classes, tot i que no ens agradi reconeixer-ho.

Advertisements

4 Comments

  1. Tens tota la raó, a vegades t’adones que no deixes de viure en una petita parcel·la de realitat i que hi ha molts més mons possibles… més per sota, però també moltíssims per dalt! Quina passada, no m’estranya que t’hagis quedat impressionat. Allò és l’extrem però jo vaig flipar per exemple quan vaig començar el doctorat, entre els companys ja no hi havia ningú de la meva extracció social…
    M’ha agradat molt el teu post. Petons

    Reply

  2. Ei, este post m’ha agradat molt. Estic en la Glo, que diu que al doctorat no va trobar ja ningú de la seua extracció social. De fet, és paranoic el discurs de classe baixa en gent que té segona residència, es passa l’estiu de platja, no treballa fins els 25 anys i té cotxe (de primera mà) per cada habitant de casa. Evidentment, gastar-se 400 euros en una samarreta, 100 en una ampolla de vi o altres coses similars és un problema d’eixa persona. Sobretot si l’afectat és incapaç de diferenciar vins pel paladar. Una prova de cata amb ell seria per a partir-se el cul 😉

    Reply

  3. Estic d’acord amb vosaltres… al doctorat per exemple l’extracció social ja no és la mateixa de la carrera. Per cert, no conec cap fill o filla de professor universitari que no estigui fent carrera acadèmica, cosa que fa pensar en la reproducció social a la universitat. En quant al comentari d’en Natx doncs si que és cert que avui dia fer un discurs de classe baixa és “cool” en determinats entorns. No era el cas d’ahir, on els dos individus es van reconèixer per la roba que duien, que va servir per iniciar la conversa. En el fons ella deia “valorant el teu jersei sé que ets de la meva extracció social” i ell pensava “si saps apreciar aquest gasto, és que ets dels meus”. M’hi hagués quedat hores, escoltant-los.

    Reply

  4. Por eso, yo pienso que……no hace falta ir a hacer etnografía o trabajar la antropología desde fuera si podemos estudiar nuestro alrededor más cercano.
    Me gustaría comentarte mi impresión de la lectura de Nada. Nada narra las miserias de una familia media barcelonesa residente en la calle Aribau a través de la mirada de la sobrina de 18 años, Andrea, recién llegada del pueblo para estudiar en la universidad. Andrea se introduce simultáneamente en dos mundos paralelos. Por un lado, el mundo tétrico y hasta esperpéntico de una familia de personajes anómalos y frustrados, y por el otro en el mundo nuevo de sus amistades representadas en su amiga Ena, una chica bien que estudia con ella, y sus amigos bohemios. Todo ello enmarcado por la sugerente y excitante ciudad de Barcelona después de la posguerra a ojos de una jovencita de pueblo.
    Pero lo que realmente encuentra es un ambiente sórdido de mezquindad, de histeria, de ilusiones fracasadas, de vacío y de violencia, rodeada de personas desquiciadas por la guerra. Laforet retrata de forma magistral el ambiente irrespirable de la realidad contemporánea de la posguerra a través de la vida de la burguesía catalana del principio del franquismo.
    Todo ello revela un malestar que, en última instancia, es “social”, aunque para algunos críticos no se pueda hablar de “novela social”, sino más bien “parasocial”, puesto que lo que caracteriza a esta novela no son los problemas sociales en sí sino su transposición a la esfera de lo personal.

    Reply

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s