El poder dels arquitectes municipals

A Espanya, i concrtament a Barcelona, l’arquitectura juga un paper molt important en la gestió urbana. Són arquitectes els qui planifiquen les grans infrastructures i les necessitats de la ciutat de cara al futur. També són arquitectes els directors d’entitats com Barcelona regional, que coordina diferents administracions quan hi ha obres públiques que afecten a més d’un municipi (com va ser el cas del Fòrum). Això, que ens pot semblar de sentit comú, no és així a tot arreu. A Holanda, per exemple, existeix la professió d’Urban Planner o planificador urbà, que està a mig camí entre el sociòleg i l’arquitecte. No sé si això és millor que el sistema que tenim aquí. El que està clar és que els resultats des del punt de vista social per a Barcelona han estat sovint desastrosos.  El cas de les Glòries, dissenyades per Acebillo és un cas paradigmàtic del poder dels arquitectes municipals.la plaça de les glòries

Quan es van fer, per als jocs olímpics del 1992, el projecte va tenir la oposició total dels veïns i de gran part de la ciutadania de Barcelona. El projecte va crear espais de marginalitat a la vegada que va ferir de mort els encants, espai de comerç i d’intercanvi mític. La zona va quedar destrossada per una solució pràctica (per al trànsit rodat, que no per als vianants) però cara. Han hagut de passar més de deu anys perquè l’ajuntament reconegui l’error. Clar que de fet s’han limitat a afirmar que la solució de 1992 ja ha complert la seva funció i que cal una cosa més definitiva. Així, ningú es carrega de cap responsabilitat política. L’absència de sòl urbà a la ciutat, i no la opinió general de la ciutadania, explicaria aquest canvi de visió. La decisió de reformar totalment les glòries es prèn, a més, després de llargs períodes d’obres per a permetre que hi circuli el tramvia.

Tot i que els seus errors garrafals els patim tots, el poder dels arquitectes municipals (i d’aquells qui treballen per les administracions) es basa en el seu gran prestigi social, conseqüència del foment de la marca barcelona com a bressol d’arquitectes. Això els permet dissenyar auditoris amb mala acústica, parcs de ciment que acaben essent descampats per a organitzar festivals o desastres urbanístics com diagonal mar. L’ajuntament i d’altres administracions haurien de revisar el poder que han cedit als arquitectes. Ja vaig parlar en una altra ocasió del perill dels arquitectes visionaris en una altra entrada. Hauria de ser l’ajuntament i no la iniciativa privada contractada qui decidís com han de ser els grans projectes urbans.

PS: Per saber-ne més, llegiu Elogi del vianant de Manuel Delgado. Edicions de 1984

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s