De la ciutat imaginada a la ciutat real

Paris del Futur segons Le CorbusierL’aparició de la modernitat, la revolució industrial i el creixement i consolidació de les ciutats són fenòmens lligats indissolublement. Amb el creixement caòtic de les ciutats industrials durant el segle XIX, molts van pensar que era hora de posar ordre, que l’estudi racional de les ciutats permetria eliminar les zones deprimides i crear nous models racionals de ciutat que permetessin als seus habitants viure en harmonia. La història de l’urbanisme es fonamenta en aquest intent, des dels primers pensadors, com Howard, fins a Le Corbusier. No obstant, aquests teòrics urbanistes no van tenir en compte com era la ciutat real, quines interaccions s’hi donaven, sinó que van donar respostes simplificades als problemes. Seguint a Jane Jacobs:

“Las ciudades son inmensos laboratorios de ensayo y error, fracaso y éxito, en todo lo referente a urbanización y diseño del hábitat humano. La planeación racional de las ciudades tenía que haber utilizado este laboratorio para elaborar, conformar y verificar sus teorías y principios. En lugar de esto, los profesionales y maestros de la disciplina (si es que merecen llamarse así) han ignorado el estudio y examen de los éxitos y fracasos concretos y reales […] y se han dejado guiar por unos principios deducidos de ciudades, suburbios y sanatorios antituberculosos vistos únicamente en sueños o en su fantástica y fabulosa imaginación; es decir lo han hecho todo menos echar una ojeada sobre las ciudades de verdad.”

Les grans reformes urbanes ha intentat amotllar la ciutat als ideals dels urbanistes i arquitectes, ignorant com eren les ciutats en realitat, i que les interaccions entre els ciutadans també construeixen la ciutat. Una línia de pensament, entre la que es troba bona part de l’antropologia urbana analitza aquests aspectes. La relació entre els botiguers i els habitants dels barris o els usos que els ciutadans donen als espais públics en són un exemple. Tot i que els urbanistes planifiquin uns usos per als espais públics, els habitants tenen la última paraula creant nous usos i redefinint aquests espais. També espais privats o privatitzats poden ser reconquerits per la ciutadania a través del seu ús quotidià. És el cas, almenys al meu barri, de moltes pistes de bàsquet i futbol d’escoles. Les autoritats lluiten contra aquesta creació espontània d’usos a través de la normativa i la reurbanització que es torna restrictiva per tal d’evitar-ne usos imprevistos… sense adonar-se que el tipus d’ambient que permet l’atracció de la classe creativa (vegeu anteriorment) es crea gràcies a aquesta espontaneitat.

Amb aquest post he volgut parlar i fer entendre que les ciutats no són només cosa dels urbanistes i els arquitectes. De fet fins ara, aquests han estat els aliats més grans del poder en la construcció de ciutats on regna la desigualtat. Prometo que el pròxim post serà menys espès.

[A la foto, París del futur segons Le Corbusier, per molts un visionari, per mi un desastre d’home… però no ho digueu als arquitectes que potser s’ofenen. La imatge mostra grans rascacels. El carrer és per als cotxes i no pels vianants, i la vida diaria es fa dins els edificis… visca la modernitat?]

Advertisements

One Comment

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s