Retalls perduts de la tesi

La meva tutora m’ha repassat un capítol de la tesi i m’ha dit que era massa periodístic. Com que l’he de destruir, millor ho penjo aquí i en queda constància. Parlo de la transformació dels Estats del Benestar:

En alguns països europeus l’Estat del Benestar ha patit una forta restricció com a proveïdor de serveis en favor dels mecanismes de mercat. Amb la crisi del petroli de 1973 els Estats del benestar es van veure incapaços de mantenir el sistema de redistribució estatal i el paradigma econòmic liberal que pregonava la desaparició de l’estat com a element regulador va esdevenir dominant. Així, els governs dels diferents països europeus han cercat solucions per a establir un nou model que permeti remprendre el creixement econòmic a la vegada minimitzar les desigualtats socials.

Durant els anys vuitanta, gran part de la socialdemocracia europea va intentar continuar amb el model fordista-keynesià. Aquest model va fracassar a França i d’altres països europeus, mentre que al nord d’europa aconseguien mantenir-lo. Al Regne Unit i els Estats Units les propostes neoliberals van permetre reempendre el creixement econòmic però amb costos socials molt alts. Els governs de Tatcher i Reagan van rescatar les velles receptes del liberalisme, que van ser convenientment actualitzades: la igualtat social va passar a un segon terme, sota el principi liberal segons el qual el criexement econòmic porta a la minimització de les desigualtats gràcies a les forces de mercat. L’anomenat neo-liberalisme es va imposar com a paradigma hegemònic en l’eocnomia, tot i que el seu impacte en termes de canvis en l’estructura estatal i en desigualtats socials va variar molt d’un país a un altre.

Mai havia fet un post gastant tan poc temps, diria. Au a refer aquest tros en versió acadèmica, ara.

Ciutats pre-colombines

Ahir vaig reprendre oficialment els meus estudis d’antropologia. La classe a la que vaig assistir parlava del poder polític a Amèrica abans de l’arribada dels Europeus. Un parell de dades frapants en les que m’agradaria aprofundir:

•  El sistema urbà americà era més important que l’Europeu abans de l’arribada dels colonitzadors, és a dir, hi havia més ciutats, més gent visquent-hi i també ciutats més grans. En resum, era una societat més urbanitzada.
• La majoria de civilitzacions tenien una cultura de l’espai públic molt més forta que la dels Europeus. La idea de les grans places com a espais públics va ser adoptda de les ciutats americanes precolombines.
• Els sistemes de producció agrícola estaven optimitzats per tal d’alimentar les poblacions urbanes i evitar desastres naturals com les inundacions. Els accidents que es donen a molts països com Equador per les grans riuades eren evitats pels autòctons. Els colonitzadors van destruir en la seva majoria aquests sistemes

En resum, que a vegades cal reescriure la història. El sistema urbà precolombí va ser ignorat i fins i tot negat pels colonitzadors durant molt de temps, i encara ara en paguem les conseqüències ambientals. Ahir m’ho vaig passar bé: antropologia + ciutats és una formula d’èxit…  

Does distance matter? Technologies and territory

 

In a recent article in Wired, Tim Harford analyses the relationship between technology and distance. All I need to get my work done is a place to perch and a Wi-Fi signal, says Tim, but if that’s true, why do I still live in London, the second most expensive city in the world? The question brings us to the old prophecy about technologies killing distance, that seems to be false. In an older post in this blog, I spoke about the strength of weak ties created through internet, with software like skype. In my daily work, technologies are useful to be connected to my other partners of the european projects working in other places overall Europe, from Riga to Lisbon. Nevertheless, as Tim Hardford points out, techonologies reinforce also my face-by-face relations in Barcelona. In that sense, communications technology and face-to-face interactions are complements like salt and pepper, rather than substitutes like butter and margarine.

 That brings me to another issue on technology and distance: new technologies in means of transport. Newer, faster and more sustainable means of transport in the european cities will have a deep impact in the european system of cities. Since today, the High Speed Train connects Barcelona and Madrid, but also the the medium and small cities in the middle. With a new bet for the railway system (not only the high speed train but also the improvement of traditional railway), technologies and face-by-face relations will be more compatible.

I have a friend, usual reader of this blog, who lives in a small village far from Barcelona. He works in the university and hires a flat in the metropolitan region, but he spend most of his time in his village. There he can help family bussiness in agriculture and, with the help of technologies (laptop, blackberry and internet), continue doing his research in sociolinguistics for his PhD. When necessary, he spends some weeks working in Barcelona, where he can cultivate also close relations with other research colleagues (fortunately I’m one of them).  I think that this way of life will be much more common in a near future. With good transport infrastructures, it is not necessary to live in the city centre to enjoy the city centre.

Note: This post in english is a test. In doing the post in english, I have widened my potential readers but the possibilities of finding the blog in the internet is much more little than in catalan. I will inform you about audiences.

Valentine’s Day

For those who celebrate Valentine’s day, a nice song from Yo la tengo:

 

 

I remember a summer’s day

I remember walking up to you 

I remember my face turned red

I remember staring at my feet

I remember before we met

I remember sitting next to you 

I remember pretending I wasn’t looking

So try and try even if it lasts an hour

with all our might try and make it ours

cause we’re on our way we’re on our way

 

 

I remember your old guitar

I remember I can’t explain 

I remember the way it looked around your neck

and I remember the day it broke

I remember the song you sang

I remember the way you look tonight

I remember the way you made me feel 

we’ll try and try even if it lasts an hour 

with all our might we’ll try and make it ours

 

 

cause we’re on our way we’re on our way 

to fall in love. 

You’ll try and try even if it lasts an hour 

With all our might try and make it ours

cause we’re on our way to fall in love. 

yeah we’re on our way to fall in love. 

we’re on our way to fall in love. 

we’re on our way to fall in love.

 

Our way to fall, by Yo la Tengo, in “And then nothing turned itself inside-out

Jornada de clusters urbans

Ahir vaig assistir a la segona jornada de clústers urbans organitzada pel 22@. Com a acte de l’ajuntament, es notava que hi havia molt pressupost. Ens van donar una bossa demano i ens van donar esmorzar i dinar, tot a cost zero (cost zero per a l’oient, clar, que no per al contribuent). Durant la jornada es va exposar quin és l’objectiu del districte 22@ i l’estat de les coses actualment en els diferents sectors on es vol treballar. També es va parlar de la posició de Barcelona.Entre les idees interessants cal destacar les següents:

•  La configuració d’un eix de ciutats que es complementen les unes a les altres al sud d’Europa: Lisboa, Madrid, Barcelona, Niça i ciutats de la costa blava, i Milano. Aquest conjunt de ciutats competeixen de forma conjunta amb les ciutats del nord d’Europa amb un projecte propi i diferenciat basat en la creativitat i també en el turisme
• el districte 22@ atrau empreses de coneixement i creatives i poc a poc es va consolidant com un parc científic dins la ciutat. És un nou model de parc científic on es pot viure, treballar i té opcions d’oci (tornem a la idea dels usos mixtes tan defensada per Jane Jacobs, de la qual em declaro fan, ja ho sabeu). Aquest nou model és una novetat i costa més de consolidar que la resta.
• Dins el panorama de competició entre ciutats, s’ha passat a una nova fase consistent a que les ciutats busquen aliançes estratègiques amb d’altres ciutats en punts determinats. En analogia al món empresarial, les ciutats no competeixen soles unes contra les altres sinó que hi ha models que les agrupen en estratègies de mercat comunes.
• En aquest panorama, l’estratègia pròpia de la ciutat de Barcelona té dos eixos: la creativitat i la cohesió social. L’alcalde hereu ho explica en aquest article a el País. Aquest és un fet diferencial respecte a d’altres ciutats però també respecte a la política municipal de Barcelona dels darrers 15 anys, des del final dels jocs olímpics. De fet, el més interessant des del meu punt de vista és que Barcelona torna a tenir estratègia després de molt temps de vagar en la indeterminació closiana, amb el fòrum com a moment culminant. 

La jornada va tendir a oblidar que passa amb la gent, els veïns que no poden ser innovadors ni tenir talent perquè són massa grans i /o poc preparats per respondre al perfil d’emprenedor creatiu que cerca l’ajuntament. Normal si tenim en compte a qui anava dirigida la jornada: empresaris i consultors que busquen una estratègia per Barcelona.En conclusió, la jornada va servir per a visualitzar el canvi cap a la economia (capitalista, no ho oblidem) del coneixement, canvi de paradigma que té molts paralel·lismes amb la primera revolució industrial de la ciutat. 

Sabeu què? Ja no vull carril bici

N’estic tip. Des de fa ja molts anys els vianants i els ciclistes ens les hem apanyat per circular pels carrers peatonals i per les voreres amples sense massa problemes. Hi ha hagut alguna discussió, si, i fins i tot hi ha hagut accidents, però no havia estat greu. Que ens pintin quatre línies al terra de les voreres no soluciona res. Ens deixa exactament en la mateixa situació. Els vianants i els ciclistes acabem passant per on ens sembla, donat que les terrasses de bars sovint obliguen a que tots plegats circulem pel carril bici. La única utilitat que li puc veure a la majoria de carrils bici de Barcelona és la medalla que es penja l’ajuntament al contar quilòmetres i quilòmetres de carril bici amb un cost econòmic més que mínim, irrisori. Podria explicar mil casos de vulneració d’aquestes línies pintades a terra pel mateix ajuntament, des de containers a aparcaments de bici que interrompen la circulació del carril, fins a carrils que van a petar directes a la boca del metro (a la meridiana, estació de Sagrera). D’això encara en diran connectivitat. Total, que preferim anar per on poguem o per la carretera amb els cotxes que entre dues línies blanques pintades a la vorera. Ja veurem que passa aquesta primavera quan els 100.00 usuaris del bicing surtin (sortim) en tromba a utilitzar el servei, que, per cert, si que està arribant a Nou Barris, contrariament al que vaig dir fa un temps (això em passa per fiar-me de CiU que és qui va dir la notícia).  En resum, no vull carril bici tal i com l’estan fent ara. Potser si el fessin de veritat… 

El dia D a Lisboa

Us trasllado algunes impressions sobre el dia d’ahir, en el qual vam exposar la nostra part de la feina al projecte Katarsis. El post el vaig escriure ahir però fins avui no l’he pogut penjar. Aquí teniu les impressions que vaig recollir al final del dia: 

Avui ha estat un dia molt llarg. Al matí hem exposat el nostre exercici d’integració, que ens ha fet suar molt. Sembla que ha estat un èxit, si jutgem per la opinió de l’equip de Milano. Clar que amb l’equip de Milano som bastant amics a aquestes alçades, no sé si són imparcials.A la nit, hem anat a sopar tot l’equip de Katarsis a la casa do Bacalao, a un racó perdut del port. Han passat diverses coses des d’aleshores: A la Marianna, que és vegetariana, li han portat un plat de cigrons i pasta que ha horroritzat a tots els italians per estar massa cuita, i els espanyols hem rigut molt, perquè estava com ens la mengem nosaltres. Hem begut força vi, i hem fet bromes tot menjant bacallà. I hem parlat de política italiana, espanyola i francesa. I hem anat a prendre alguna cosa al barrio alto amb uns quants resistents. Ens hem fet fotos al bar. I estavem prenent unes cerveses i ha començat a sonar un disc dels Pixies. I ha estat un moment genial. I el Santi ha començat a parlar de Karl Marx i el seu conflicte anterior, i hem rigut. I de cop m’he sentit cansat (i una mica anyorat) i hem tornat cap a l’hotel. Ens hem despedit del Sebastien, que em va caure molt bé però al que no tornaré a veure, i de la Carmen, a la que veuré aviat perquè és de l’Ateneu de Nou Barris. I he arribat a la habitació. I he escrit això abans de ficar-me al llit. I aleshores no m’he pogut connectar a internet, i ho he guardat tot en un word per no perdre l’essència del moment.  

 

Primeres impressions de Lisboa

Ahir vaig arribar a Lisboa. Per la tarda vem estar fent una passejada pel casc antic. La primera impressió és que és una ciutat amb molt potencial i que no ha patit encara cap procés de gentrificació, però que tard o d’hora el patirà. La explicació és que fins ara ha trobat espai per créixer i la gent ha anat abandonant el centre. Tot està molt deixat però hi ha comerços amb més de cent anys d’antiguitat. A més està deixat, que no vol dir que estigui brut… és una cosa curiosa de veure.Pel que fa a la trobada de Katarsis, un dia molt llarg i a estones avorrit. Demà discutirem sobre creativitat social i cultura. De moment avui hem entaulat conversa amb gent de França que treballa contra la discriminació al mercat de treball i gent d’Itàlia que tenen un centre molt interessant: Olinda  M’hagués agradat incloure fotos, però m’he deixat el cable a Barcelona, o sigui que fins la tornada res.

Bons propòsits

Ara resulta que, per una raó vírica de la meva petita xarxa de blocs, he d’explicar els meus bons propòsits blocaires per a aquest 2008 (via moonydoodle, m’ha arribat la cosa. Visiteu el seu bloc, que també li agrada Ani difranco, com a mí, i això és senyal de ser bona persona). Total, aquí va una llista de bons proposits per a aquest any:

•  Aconseguir fer més d’una entrada mensual. La veritat és que fa gràcia anar donant contingut al bloc, però a la que pares després fa més mandra. Últimament he agafat ritme però amb tanta feina…
• Parlar més de la meva tesi i de com evoluciona, no només en continguts sinó en estats d’ànims i idees. De fet, per això el vaig crear (mireu la secció intencions). Sempre vaig pensar que seria maco mirar-s’ho un cop acabat tot…
• Ampliar la meva xarxa de blocs i blocaires que em puguin llegir i als que pugui llegir.
• Començar a escriure part dels posts en anglès, que ja toca (per cert, que ja he vist blocs on es fa eh? llegiu el bloc de la moony…)

Això és tot. Ara se suposa que, qual mail que compleix desitjos, hauria de passar l’encàrrec d’escriure bons propòsits a algú altre, però em remeto al penúltim punt de la llista per deixar clar que no tinc prous contactes… en tot cas, l’únic que se’m acut és el bufón ploraner que tinc al llistat de links, però no crec que ho faci. El proper apunt, des de Lisboa. 

Una visita llampec a Múnich (i II)

Quan vam estar a Múnich vam tenir la sort de poder visitar una exposició sobre Max Beckman a la Pinakothek der Moderne de la ciutat. La visita va tenir interès com a mínim per dues coses: la primera, la història de com es va construir l’edifici. La segona, per l’exposició de Max Beckman: exil in Amsterdam. Resulta que a Múnich l’art modern no ha tingut mai molt bona acollida. De fet, va ser a Múnich on Hitler va proclamar la idea de l’Art degenerat (Ertantete Kunst) com a sinònim de l’Art modern. L’any 1937 es va inaugurar a Múnich l’exposició “Art Degenerat”, que després va ser itinerant per tot el país. A l’exposició es denunciava l’art modern com a art antialemany que no tornaria a aparèixer al Reich. Paradoxalment, l’exposició va ser un èxit sense precedents, donat que molta gent va anar a “despedir-se”. Per cert, hi havia 508 obres de Max Beckman. Amb aquests antecedents, pocs artistes moderns van quedar a la ciutat. Tot i així hi havia un grup de pressió dins la ciutat que volia un museu d’art modern dins la ciutat. Fins fa molt poc temps no s’ha aconseguit un edifici on exposar l’art modern a Múnich, i el que s’ha aconseguit ha estat sufragat totalment amb capital privat, tot i que sigui una dependència pública (Es veu que els de la CSU, la convergència d’allà, no veien clar això de l’art modern i contemporàni, que són molt carques…). 

Max Beckman exil in amsterdam

Pel que fa a l’exosició de Max Beckman en si mateixa, va ser molt interessant, però estavem tan cansats de la ruta anterior pels barris creatius de Munich que no vam poder parar gaire atenció. Quatre o cinc de nosaltres ens apilavem als bancs del museu esperant a que acabés la cosa. L’exili a Amsterdam permet veure com els quadres de Beckman es van enfosquint i tornant més grisos a mida que el nacionalsocialisme es va consolidant, donat que el pintor repintava i retocava els quadres quan li semblava. Ens va agradar el quadre d’artistes amb vegetals que us poso aquí al costat. Jo no hi entenc d’art però vaig poder descobrir a aquest pintor… llàstima que estéssim més cansats per apreciar-ho.