Recentment l’INE ha posat en marxa la revisió del sistema CNAE, o Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques. Per a l’estudi de l’economia del coneixement, és un fet molt important. EL CNAE és el sistema estadístic de classificar les empreses segons la seva activitat, de forma que serveix, per exemple, per veure entre d’altres coses quins sectors es desenvolupen i quins declinen en termes de nombre d’empreses. Si l’anterior CNAE recollia les activitats des d’una perspectiva industrial, el nou sistema té en compte l’aparició de noves activitats lligades a l’economia del coneixement i a la creativitat

Per posar-vos un exemple, si anteriorment voliem obtenir estadístiques sobre les empreses de telecomunicacions, teniem una sola categoria que agrupava al conjunt d’aquestes empreses, des de Telefonica a la petita botiga d’instal·ladors d’antenes parabòliques. A més, l’activitat estava conjuntament amb correus. Per tant, quan deiem que a una ciutat hi havia més de X empreses de telecoumincacions, la dada podia ser més que dubtosa. Amb el canvi, es segmenta l’activitat en diferents tipus de comunicació (cable, inalàmbrica, satèl·lit, i d’altres) i es separa la instal·lació com una activitat comercial a part. Igualment, també es contempla la producció de continguts de telecomunicacions de forma independent. La nova classificació pretén així captar totes les activitats econòmiques contemporànies, intentant cobrir el buit que anunciava Castells quan deia que medim la societat del coneixement amb eines de la societat industrial. En l’elaboració del projecte ACRE ens hem trobat constantment amb aquest problema a l’hora d’avaluar l’avenç de l’economia creativa i del coneixement a Barcelona.

Per cert que en un acte d’estupidesa, la Generalitat ha “adaptat” el codi (o sigui l’ha traduït) i l i ha posat el nom de CCAE (Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques. Molt bé lo de traduïr-lo, altament estúpid lo de dir-li adaptació i codi català quan és exactament igual al de la resta de l’Estat (ho podeu comprobar aquí) i de fet, a la resta d’Europa (on es diu NACE, els podeu veure aquí). A més, pel que sembla a l’Idescat encara no s’han actualitzat al nou sistema de classificacions. A veure si algú m’aclareix la relació entre INE i Idescat, si és que existeix.

VIsta de la torre Agbar (Montserrat Pareja-Eastaway)

Aquests darrers mesos s’ha repetit fins a la sacietat e la darrera crisi financera global ha posat de relleu la debilitat del model productiu espanyol, basat en el sector de la construcció. En efecte, com a sortida a la crisi de mitjans dels anys noranta es va confiar en el sector de la construcció com a motor de creixement econòmic i generador de llocs de treball. El que és més sorprenent és que no és la primera vegada. Durant els anys vuitanta i noranta gran part de la ocupació poc qualificada del sector de la construcció va desaparèixer amb la crisi econòmica d’aleshores, quan els processos migratoris ja s’havien aturat i en cosneqüència es va aturar la construcció.

Això fa pensar que hi ha un sector inversor amb poca visió de mig o llarg termini que busca el benefici a curt termini a canvi de destruir nous jaciments d’activitat econòmica, per exemple els vinculats a la preservació del medi ambient o a l’economia verda. De fet, el sector de la construcció ha jugat com a valor segur per a molts empresaris. Ens podem remuntar a la construcció de l’Eixample, a partir de 1860 que va significar que una gran part del capital català anés invertit en totxo i no en activitat productiva. A la vegada, va creara una massa de treballadors provinents del camp, mal pagats i sense cap formació que van constituir el nucli dur dels revolucionaris Barcelonins de la CNT, tal i com explica Ayón en el seu llibre La quiebra de la ciudad popular Així, l’aposta pel curt termini i la manca d’interès cap a res que no fos el benefici directe va portar a la polarització social.

Tot, sense crear una estructura productiva sostenible en el temps. Amb el franquisme aquests inversors van trobar un marc institucional perfecte per seguir desenvolupant el seu negoci amb poca o cap normativa que els va permetre el desenvolupament de les perifèries urbanes espanyoles, un desastre total en tots els sentits. I així arribem al moment actual, on davant la impossibiltat d’aixecar un model productiu amb valor afegit, els successius governs (socialista-popular-socialista) s’han anat aferrant al sector de la construcció com la taula de salvació de l’economia espanyola fins avui dia. Esperem que l’anunciat canvi de model productiu de Zapatero no quedi en res, i que contempli polítiques i accions per totes les persones, tant qualificades com no, que han estat expulsades d’un sector que difícilment podrà assumir a tothom altra vegada. Per exemples reorientant-los cap a l’economia verda. I és que els canvis de model productiu quasi sempre són traumàtics per als treballadors i oportunitats per als grans inversors.

Un cop més, toca reforma de bloc. He inclòs una secció de publicacions on aniré penjant els articles i comunicacions que vaig fent. Intentaré posar Pdfs i descarregables de la majoria, per a qui li pugui interessar. El poper repte, que ja fa molt temps que comento, és llançar la versió en anglès del bloc. Espero trobar temps per fer-ho aviat.

Gràfic comparatiu de Público entre les dues capitals

Avui el diari Público porta a la seva portada els dos models econòmics i de lideratge de Madrid i Barcelona. En un reportatge de 4 pàgines, exposa les diferències entre les dues ciutats. Mentre que Madrid es centra en els serveis, sobretot financers, i s’ha beneficiat de la privatització dels monopolis estatals, Barcelona té un fort component industrial (que es situa a la regió metropolitana i no a la ciutat mateixa) i està més orientada a l’exportació. Tot i que en l’article adjunt al reportatge de Martí Parellada es fa referència a la governança de les dues ciutats, aquest no és un tema en el qual s’aprofundeixi massa. I és que en termes de governança hi ha un conjunt de diferències que donen a Madrid certes avantatges competititives:
•    Madrid va integrar la majoria de Municipis creant una macrociutat amb un sol ajuntament. El model de Barcelona es basa en l’autonomia municipal dels diferents ajuntaments tot i que siguin contigus a la ciutat central. Això es pot explicar per la distribució del teixit productiu a la regió metropolitana de Barcelona que fa que aquesta sigui policèntrica en el sentit que té diferents subcentres rellevants (Sabadell, Terrassa, Mataró o fins i tot L’Hospitalet).
•    Madrid disposa d’un instrument com és la Comunitat Autònoma que inclou en gran mesura la ciutat de Madrid i la seva perifèria, mentre que Barcelona va lligada a la resta de Catalunya, cosa que pot esdevenir una avantatge o un inconvenient depenent del moment. En termes de coordinació implica que els interessos de la regió s’han de posar en comú amb els interessos de la resta del territori
•    Madrid, en tal que capital de l’Estat, ha atret a la majoria d’empreses multinacionals, que prefereixen estar aprop d’on es situa el poder polític. L’Estat a més, ha potenciat aquest fenomen dotant a la capital de majors i millors infrastructures.

Si bé aquests tres punts representen avantatges competitives per a Madrid, tot apunta que de cara al futur immediat cal plantejar-se la dicotomia Madrid/Barcelona com a complementaria, més que com a antagònica. En aquest sentit, tal i com l’article de Público revela, els dos models són prou diferenciats com per no haver de competir, i s’està donant una interdependència que no pot ser més que creixent. En els propers anys.

Posada al dia de la situació actual de la tesi. Des de fa uns mesos vaig començar el treball de camp de la investigació que estic fent, consistent en entrevistes en profunditat a membres dels ajuntaments, sindicats, patronal i societat civil del Vallès Occidental. L’anàlisi del Consorci per la Ocupació del Vallès Occidental hauria de servir per a mostrar com es generen processos d’innovació en la governança decidits parcialment per les administracions locals.

Aquest consorci té per objectiu fomentar la ocupació i la promoció econòmica a la comarca i hi participen els 23 municipis que conformen la comarca, la diputació de Barcelona, la Generalitat, i els agents socials (CCOO, UGT, i les patronals PIMEC, CECOT i CIESC). El que és més interessant del cas és veure com aquest mecanisme  de coordinació es crea per voluntat dels diferents municipis i no per una restructuració “des de dalt”. També és interessant veure com en temps de crítiques sobre el neoliberalisme, la majoria d’intervencions per a la promoció econòmica al Vallès són de caràcter públic, amb poca incidència dels actors del mercat, que més aviat resten a la expectativa.

D’altra banda el capítol històric sobre el Vallès està quasi acabat i cal revisar el capítol de teoria i l’introductori. En total, unes 150 pàgines escrites que cal revisar de cap a peus. A veure si amb sort (i esforç) l’acabo a final d’any.

Avui m’he assebentat d’un cas curiós que m’ha semblat interssant de comentar. Una petita empresa de software de Barcelona ha estat contractada per una empresa de Berlín que té un portal de xarxes socials. Fins a qui tot normal. O no. Un dels principals problemes de les empreses petites és afrontar la internacionalització i passar de treballar als mercats locals de la pròpia ciutat. Com ha estat possible aconseguir aquest tipus de contracte? Doncs gràcies als llaços febles, una cosa que m’obsessiona en els darrers temps i que explica gran part dels èxits empresarials. Resulta que algú que ara treballa a Berlín havia treballat a Barcelona amb la petita empresa barcelonnina i al arribar a Berlín, i davant d’un tipus de feina que es pot fer en qualsevol lloc, no ha dubtat en recomanar l’empresa que, a més, treballava amb un pressupost més ajustat que les seves competidores berlineses.

Així doncs, fins a quin punt és important retenir talent per a l’economia d’una ciutat? Sembla que també és important mantenir xarxes, més que mantenir físicament a les persones en un determinat lloc geogràfic. Per cert, que recentment des del bloc de xarxes socials s’analitzen els llaços febles al facebook, i és altament interessant.

Donat que la meva investigació va avançant, em veig amb la possibilitat de publicar una presentació sobre la tesi que presento aquesta tarda. Crec que resumeix més o menys bé el que intento fer. Qualsevol comentari o idea constructiva serà benvinguda!

El Museu d’història de Barcelona ha organitzat una exposició molt interessant titulada Barcelona Connectada, al saló del Tinell. L’exposició mostra l’impacte en tots els àmbits que la onada migratòria que va començar l’any 98 ha tingut sobre la ciutat, reflexionant sobre què ha aportat aquesta immigració a la ciutat i com s’hi ha vinculat. La exposició és interessant perquè trenca molts tòpics i mostra, amb dades, com no s’estan creant guettos dins la ciutat sinó que la immigració s’està distribuïnt per tot l’àmbit metropolità. Igualment es mostra com antigues activitats en crisi han estat recuperades per nous emprenedors estrangers. Per exemple la preponderància dels xinesos dins el sector tèxtil s’explica per un canvi en les rutes d’importació i exportació que fa que siguin els emprenedors idonis per a aquest sector, que té molta vinculació amb la Xina.

En el marc d’aquesta exposició ahir es va organitzar una taula rodona sobre el paper dels immigrants creatius en la ciutat, i com poden contribuir a crear una ‘ciutat creativa’. En aquesta taula rodona l’equip ACRE, representat per Lídia Garcia, vam exposar els resultats de la nostra recerca sobre els immigrants creatius i del coneixement a Barcelona. Us deixo aquí el powerpoint de la presentació (en català).

Per cert que el museu segueix organitzant taules rodones que semblen interessans, podeu trobar el programa aquí

La ‘nova economia’ és una etiqueta que s’ha posat a la economia post-fordista, és a dir, aquella que ja no està basada en l’ocupació d’una gran quantitat de força de treball en processos de producció en massa. en els intents de clarificar com era aquesta nova economia es va parlar de l’economia de la informació, després del coneixement i més recentment es parla de l’economia creativa. Des d’aquests paradigmes es fa referència a la creació de nous productes i nous processos de producció que possibiliten el creixement econòmic. No obstant, hi ha una cosa que de tant evident tendeix a quedar invisible darrera de tots aquests esquemes: la necessitat del capitalisme de seguir creant noves formes de consum i de producció per a subsistir com a sistema econòmic.

Potser després de tot la necessitat d’innovar mostra el fracàs d’un sistema productiu que és capaç d’abastir al conjunt de la població fins a tal punt, que necessita que aquesta població tingui noves necessitats per tal de seguir existint. Donades aquestes circumstàncies, potser caldria plantejar-se sota quins paràmetres innovar i on volem arribar amb la innovació, o sigui quin model d’economia, de societat i d’ecosistema volem per al futur.

M’he adonat, amb molt retràs, que ja fa dos anys que funciona aquest bloc, que ara ja té domini propi i tot (www.changingcities.net). Espero poder posar més continguts interessants en breu, i més videos que sempre fan de bon veure. Bé, ja porto dos anys parlant dels canvis a les ciutats, i segueixo sense haver acabat la meva tesi. Espero pode posar alguns resultats interessants en breu.