Cal recordar, quan ens parlin que cal retallar l’estat del benestar i fer sacrificis,  que ja teniem un dels estats de la UE  amb menor despesa social, que ara, a la vegada, retallarem.

Us deixo amb un video que em transporta a temps futurs millors (climatològics i anímics) i que em posa de bon humor. Espero que tingueu un any plàcid i serè, tot i el que ens estan imposant. Feliç 2012!!!

El programa de les Jornades de Madrid va ser un batibull de propostes força diferents, des de ponents acadèmics a polítics i gestors d’equipaments culturals, passant per la gent que defensa el procomún com a forma de distribució i manteniment de béns col·lectius i elaborats entre tots. També hi havia convidats de països d’Amèrica Llatina com Argentina, Brasil o Colombia. El resultat de tanta barreja van ser unes jornades profundament desiguals, amb ponents de molta alçada i d’altres amb molt discurs i poc contingut (fins i tot vam acabar fent una performance col·lectiva imitant una tempesta).

D’entre les diferents ponències en ressalto tres (malauradament no puc incrustar el video aquí, us deixo el link):

• Josep Ramoneda sobre la crsisi que estem vivint que és de caràcter cultural i no només econòmic. Val la pena escoltar al ara ja ex-director del CCCB, serveix per fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia amb la seva no renovació
• Jorge Wagensberg,exdirector de Cosmocaixa, sobre el paper de la ciència com a motor de canvi social.
• Juan Freire , de medialab prado, fent una crítica potent al concepte s’smart cities i proposant el concepte d’smart citizens

Aquestes tres ponències i algunes més van fer que les jornades valguéssin la pena, després de tot. Espero que us agradin.

“que el número de nuestros miembros sea ilimitado.” Esta es la consigna de las normas rectoras de la London Corresponding Society, según cita su secreatrio al iniciar la correspondencia con una sociedad similar de Sheffield en marzo de 1792. La primera reunión celebrada en Londres tuvo lugar en una taberna de las afueras del Strand [...]; estuvieron presentes nueve hombres “bienintencionados e industriosos”. Su fundador y primer secretario Thomas Hardy, recordaría con fidelidad esa reunión:

“Cenamos pan, queso y cerveza, como de costumbre; luego fumamos unas pipas y hablamos de la dureza de los tiempos y de la carestía de las cosas más necesarias para la vida… Tras de lo cual abordamos el tema objeto de nuestra reunión: la reforma parlamentaria, tema de verdad importante a debatir por la clase de hombres asistentes a la reunión”

Ocho de las nueve personas referidas se hicieron esa noche miembros fundadores y pagaron su primera cotización semanal de un penique. El siguiente prometió reflexionar y se unió al grupo a la siguiente semana. [...] A los quince días la asociación ya sumaba 25 miembros. Seis meses después, la asociación se vanagloriaba de tener 2000 miembros. [...]

Dos años después, el 12 de mayo de 1794, el corero del rey, dos alguaciles el secretario particular del ministro del interior, Dundas, y otros dignatarios llegaron al número 9 de Picadilly para arrestar a Thomas Hardy, zapatero, acusado de alta traición.

La lluita pel sufragi universal començava a Anglaterra amb un grup de nou persones discutint sobre la reforma parlamentària i va portar 100 anys aconseguir el sufragi universal. Com diu el gran Leo Bassi, les revolucions no es fan en un dia ni en una setmana, tarden dècades o fins i tot cent anys. No hem de tenir por de perdre una batalla en favor de la democràcia, perquè el futur ens pertany.

Us deixo el link al llibre complet

Governança, innovació econòmica i social en dues regions metropolitanes europees: el Vallès Occidental i Birmingham-Black Country

Pròleg i agraïments

1. Introducció i Marc metodològic
2. L’articulació estatal i canvis en la governança a Espanya i Anglaterra
3. Identitat i indústria: l’aparició del Vallès Occidental i Birmingham-Black Country com a centres econòmics
4. La política social europea i l’Estratègia Europea d’Ocupació
5. Concertació local i desenvolupament econòmic al Vallès Occidental: del pacte per l’ocupació al consorci per la promoció econòmica
6. Competitivitat local i desenvolupament regional a les West Midlands: del pacte per l’ocupació a l’acció multi-nivell
7. Comparativa i conclusions

Bibliografia

Annexos

Les diferents anàlisis proposades no han enfocat, al meu parer, l’arrel d’aquest moviment. I bàsicament no ho han fet perquè el moviment del 15M respon a una omissió premeditada i continuada tant per part dels partits polítics com dels mitjans de comunicació d’una part important de la opinió pública. Més enllà de les seves implicacions polítiques, les protestes arrencades el 15M responen a la necessitat que una gran part de la població tenia que la seva opinió ocupés la esfera pública definida (segrestada és més adequat) fins aleshores pels mitjans de comunicació i els partits polítics.

Idealment, en les societats modernes aquests dos agents juguen un paper clau. Els primers suposadement recullen  estats d’opinió, mentre que els partits polítics recullen aquests estats i els transformen en propostes polítiques concretes. La omissió premeditada d’uns i altres ha dut a que la ciutadania s’organitzi i conclogui que aquests agents no són necessaris: internet permet un marc de relacions per construir una esfera pública ciutadana. D’aquí que la organització a través de xarxes socials d’internet sigui tan significativa.

Des del punt de vista simbòlic, la reunió en places i la creació d’assemblees no pot ser més eloquent: davant del silenci dels mitjans davant la opinió pròpia els ciutadans es troben i la expressen cara a cara, en una catarsi col·lectiva que els fa veure que no estan sols, sino que de fet molta gent pensa com ells. És per això que, en realitat, les assemblees tenen una funció molt concreta i no és de caràcter polític sinó expressiu, i és per això que intrínsecament no és un moviment de dretes ni d’esquerres, és un moviment ciutadà davant d’una oligarquia financera-mediàtica-política. Ara bé, la deliberació els està portant a propostes polítiques concretes. Veurem en què queda, però és un terreny pantanós on les elits polítiques es mouen a gust.

No deixa de ser irònic que es ridiculitzi als membres del moviment apel·lant al pedigrí democràtic que dóna anar a votar, quan la deliberació en l’espai públic és un exercici de democràcia infinitament més profund.

• 16:45 Acció contra l’evasió fiscal i les retallades, a plaça Catalunya, convocat per Inflexió
• 18:00 Concentració en defensa de la sanitat pública a la plaça Sant Jaume, convocada pels sindicats del sector sanitari
• 19:00 Reunió per la defensa de la universitat pública i la creació d’una plataforma unitària (aula 202, UB Campus del Raval).

Les coses comencen a moure’s, sembla. I el govern ja està itentant que no es coordinin Per exemple, ahir el president de la patronal sanitaria (i conseller de sanitat) deia que els metges estaven més preocupats pel sou que per la qualitat del servei per tal de dividir-nos. Clar que té poca credibilitat.

Si algú sap de més convocatòries, actualitzo. Recordeu també celebrar que el 14 d’abril és el dia del a república (80 aniversari)

Governança, innovació econòmica i social en dues regions metropolitanes europees: el Vallès Occidental i Birmingham-Black Country

1. Pròleg i agraïments
2. Introducció
3. Marc metodològic
4. L’articulació estatal i canvis en la governança a Espanya i Anglaterra
5. Identitat i indústria: l’aparició del Vallès Occidental i Birmingham-Black Country com a centres econòmics
6. La política social europea i l’Estratègia Europea d’Ocupació
7. Concertació local i desenvolupament econòmic al Vallès Occidental: del pacte per l’ocupació al consorci per la promoció econòmica
8. Competitivitat local i desenvolupament regional a les West Midlands: del pacte per l’ocupació a l’acció multi-nivell
9. Conclusions
10. Bibliografia
11. Annexos

Afegir que tinc començat i espero acabar a finals de març el capítol tercer (marc metodològic). Els capítols 7 i 8 es corresponen a la part d’anàlisi que just començo i que espero que em porti els propers tres mesos, inclosa una visita, espero que fugaç al Black Country per fer algunes entrevistes que queden. En realitat entenc els capítols 7, 8  i 9 com un macrocapítol. Serà possible acabar en el plaç establert? S’accepten consells, però no paraules de desànim.

La plaça Tahrir el dia després

Els sociòlegs a vegades ens fem preguntes estranyes sobre la nostra pròpia societat a partir dels esdeveniments més allunyats. A mi, les revolucions de Tunis i Egipte m’han portat a preguntar-me per la nostra societat. Els mitjans de comunicació s’han volcat a cobrir la notícia comparant-la amb la caiguda del mur de Berlín i titllant el moment de canvi històric en el desenvolupament de la llibertat. A la vegada, els moviments socials han convocat marxes i protestes en suport a la causa vinculant-la a la caiguda del model imperialista americà. Perquè aquestes protestes han tingut el suport unànim del conjunt de la societat?

Crec que hi ha un error important de fons en comparar el moment amb la caiguda del mur de Berlín de 1989. A part que la conjuntura política és totalment diferent i no trobem ja dos blocs enfrontats, els actors protagonistes són també diferents. Al bloc soviètic els opositors defensaven major llibertat política i l’obertura de mercats, tot i que no tothom defensava les dues coses a la vegada (com el cas de la oligarquia russa demostra). A la riba sud de la mediterrània ens trobem amb països que tenen un sistema de mercat desenvolupat i fins i tot en alguns casos una democràcia formal que s’ha transformat en una autocràcia a través de la limitació permanent de les llibertats civils. Per tant, l’escenari més similar que trobem a aquests països si bussegem en la història és l’Europa del segle dinou.

Marshall explica com durant el segle dinou al Regne Unit es van conquerir una sèrie de drets civils (igualtat davant la llei de tots els ciutadans) que van donar lloc més tard als drets polítics (dret a escollir i a ser escollit, entre d’altres) i socials (Per exemple dret a un subsidi d’atur que permeti exercir la resta de drets en codicions) . Tot i que les tesis de Marshall han estat discutides i no són universalitzables, si que serveixen per remarcar la situació a Egipte i Tunis. La lluita de la societat civiil és per aconseguir drets civils per part dels sectors més probres de la societat (segons Vicens Navarro 478 vagues van precedir la revolta), però també per part de les classes mitjanes que no poden prosperar i sobretot per part dels joves que veuen tapades les possibilitats individuals i col·lectives (com a país) d’anar a millor. La revolta engloba així als treballadors, però a la classe mitjana i als petits comerciants que busquen més llibertats polítiques i garanties civils per a prosperar davant l’arbitrarietat del totalitarisme.

El nostre món s’assembla més al del segle dinou que al del vint. Amics, ens agraden tant aquestes revolucions perquè són revolucions burgeses en el sentit clàssic i no revolucions proletàries.  Repasseu si voleu la història de la primavera dels pobles europea aquí