El proper dia 15 de maig al CCCB es presenta el llibre “La metaciudad: Barcelona”, de Mónica Degen i Marisol García. El llibre, editat per Anthropos, presenta els reptes espacials, culturals i socials que viu Barcelona en l’actualitat. També es pregunta per la sostenibilitat del model Barcelona des de 1992 i la direcció que està prenent la ciutat fruit d’un canvi constat de l’entitat urbana. Es tracta d’un llibre col·lectiu, i com a tal hi ha capítols que poden interessar més a unes persones o a unes altres. Us poso l’índex perquè vegeu els temes que s’hi tracten:

• El camino Barcelona: espacio, culturas y sociedades (Marisol García i Mónica Degen)
• Lo que el viento se llevó. Espacios públicos en la metrópolis de tercera generación (Guido Martinotti)
• La emergencia de una capitalidad cultural europea (Arturo Rodríguez Morató)
• Una olimpiada cultural: el Forum Universal de las culturas 2004 (Malcom Miles)
• Modelar una “nueva Barcelona”: el diseó de la vida pública (Mónica Degen)
• Barcelona: ciudadanos y visitantes (Marisol García)
• Las nuevas migraciones (Carlota Solé i Leonardo Cavalcanti)
• Una visión de la Barcelona pobre, excluida y asistida por la política social y los salarios de renta mínima (Rosa Mur Petit)
• Barcelona: de la reconstrucción urbana al urban sprawl (Francesc Muñoz)

La presentació del llibre serveix per dur a terme una jornada completa de debat. Al matí es parlarà de cohesió social mentre que a la tarda la sessió és més centrada en polítiques culturals i la nova economia simbòlica de la ciutat. Ja sabeu, el dia 15 al CCCB a partir de les 10:30. Jo hi seré.

Ara que vénen temps de crisi i restructuració econòmica, és un bon moment per fer una mica de perspectiva i del moment en què vivim. El model econòmic d’un país no és quelcom aïllat de la resta de la vida social i per tant, que un sector econòmic concret sigui el tractor de l’economia nacional no només té conseqüències econòmiques. Els empresaris lligats a la construcció han esdevingut els principals agents econòmics del país juntament amb les entitats financeres, cosa que els ha donat quotes de poder polític formal i informal. Els càrrecs electes, des del nivell municipal al nacional han hagut de tenir-los en compte tant si volien com si no, i les estructures burocràtiques de l’Estat també. Deixant de banda el tema de la corrupció urbanística, des d’un punt de vista legal el pes dels arquitectes i dels gestors del sòl dins els ajuntaments i comunitats autònomes s’ha multiplicat en els darrers anys per tal d’optimitzar les relacions amb el motor econòmic del país. Això ha tingut un impacte menor a Barcelona, on l’economia està força més diversificada, però en d’altres indrets d’Espanya les ciutats han posat en la construcció totes les seves esperances de creixement. L’esclat de la bombolla immobiliaria (perquè per molt que ens vulguin vendre que no, hi ha hagut una bombolla especulativa) no significa una crisi conjuntural que generarà atur i de la que s’haurà de sortir, sinó el final d’un model de país i de ciutat. En aquest sentit, la construcció significa l’úlitm refugi d’un sistema productiu de baixa productivitat. Donat que la construcció no es pot deslocalitzar, era un model vàlid per a un país amb nivells educatius baixos i un impacte escàs de les tecnologies del coneixement.

Ara, però, arriba l’hora del canvi estructural. Com qualsevol canvi en el model productiu, hi haurà moltes resistències, també dins l’aparell de l’Estat. Com canviar les estructures internes i les dinàmiques creades en els ajuntaments? Com pal·liaran la falta d’ingressos degut a la fi del model? Un exemple de les contradiccions que estan sortint és l’argument segons el qual s’ha d’ajudar a les empreses de la construcció en aquest moment de crisi. Aquest argument respon a la força del sector de la construcció dins el conjunt de la societat, des dels ciutadans a les institucions polítiques, des de les mentalitats individuals a les institucions polítiques formals. Tot i així, sembla que tot comença a canviar i que el model econòmic comença a ser qüestionat. En termes sociològics les constructores i immobiliàries perden prestigi social i el seu negoci es veu cada cop més ilícit. Des d’un punt de vista econòmic hauriem d’anar aprenent que en un món globalitzat no es venen duros a quatre pessetes i que si volem uns nivells de benestar alts hem d’apostar per models econòmics de coneixement. A baixa productivitat sempre sempre ens guanyarà la Xina.

Aquest mes d’abril fa un any que vaig posar en marxa el bloc. Diuen que un bloc es considera consolidat si està més d’un any en actiu, o sigui que ho he aconseguit… la part negativa: casi no he parlat de la tesi perquè casi no he fet res de la tesi i ja l’hauria d’anar enllestint. Hem tractat molts temes i els que més han agradat han estat sobre Le Corbusier i sobre les ciutats xineses, curiosament dos posts que pensava que no tindrien gens d’èxit. El bloc acumula les següents estadístiques:

• 2,562 visites
• 49 posts (contant aquest)
• 107 comentaris

Els darrers mesos la cosa està pujant exponencialment amb 524 visites durant el mes d’abril. Sens dubte la consolidació d’una xarxa de blocs és fonamental per a explicar-ho. Bé, moltes gràcies a tots per dedicar un ratet a aquest humil bloc. Ens llegim!

Llegia aquests dies en un molt bon informe del projecte Katarsis sobre habitatge i barri fet per Stuart Cameron que l’habitatge informal és molt típic en els països subdesenvolupats com a solució al problema de l’habitatge però que no es dóna a Europa, on hi ha un tercer sector molt potent que proveeix habitatge a col·lectius necessitats. A Espanya, per això, segueix havent-hi habitatge informal, o sigui, “Chabolas” i coses per l’estil. De fet durant els anys seixanta i setanta a Barcelona barris sencers es van aixecar així. Els veïns van fer el seu clavegueram i els seus equipaments i finalment l’ajuntament va assumir que aquells barris eren també ciutat i va començar a urbanitza-los i a integrar-los. Però aquells eren temps d’una classe obrera homogenia capaç de posar-se d’acord ràpidament…

Fa un temps us parlava en un post de la cañada real de Madrid i acabava el post dient que l’ajuntament hauria de prendre consciència del problema. Doncs bé, segueixen els enderrocs de cases, la confusió i la repressió contra aquests barris d’exclosos. Però mira tu per on que la exclusió social seguirà concentrant-se geogràficament, a la cañada real o on sigui, com no hi facin alguna cosa. I no és una premonició, és el que ens ensenyen les ciències social i onades d’expulsió d’assentaments informals a d’altres països en el passat. Però això és demanar molt al Madrid de Gallardón i Aguirre.

Ara que vé Sant Jordi no puc deixar de recomanar un llibre: La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza. No és nou, ni sóc gens original al recomanar-lo. De fet s’ha dit que és la novel·la de Barcelona, ja que explica la història de la formació de la ciutat a través de la vida d’un immigrant, Onofre Bouvila. Us poso un fragment de la novel·la,sobre la exposició universal de 1888 a Barcelona. Ara que s’esà a punt d’inaugurar la Expo de Zaragoza, cal tenir present que els temps no han canviat tant…espero que en aquests temps que corren no em denunciin per temes de copyright:

… A este parque se llamó y aún se sigue llamando “el parque de la ciudadela”. En 1887, cuando Onofre Bouvila puso los pies en él, se estaba levantando allí lo que había de ser el recinto de la Exposición Universal (…) El contingente de obreros empleado en ella había alcanzado su máxima dotación, es decir cuatro mil quinientos hombres. Este número era exorbitante, no tenía precedente en la época. A él hay que agregar otro número indeterminado de mulas y borricos. También funcionaban allí grúas, máquinas de vapor, ingenios y carromatos. El polvo lo cubría todo, el ruido era ensordecedor y la confusión, absoluta. 

La grandesa del llibre és que parla d’Onofre Bouvila, però la verdadera protagonista és Barcelona, explicada sense triomfalisme i posant l’accent en la misèria de les relacions humanes. En resum, un clàssic molt recomanable i que jo no havia llegit fins ara (de fet no l’he acabat de moment). 

Un post molt encertat al bloc de l’Atka (que m’ho ha fet corregir que abans es feia dir d’una altra manera) recorda com les nostres avies i mares feien servir bosses reutilitzables de xarxa per anar a comprar. També teniem bossa del pa i fins i tot jo recordo anar a comprar llet a la lleteria en envasos reutilitzables. També tornàvem les ampolles de coca-cola al súper. Enllaçant amb el meu anterior post, cap d’aquestes coses les hem deixat de fer perquè siguem uns irresponsables. Les empreses ens van anar posant pegues per deixar de fer-les o grans facilitats per fer-ne unes altres, de manera que les pràctiques van caure en desús. L’argument de la sanitat s’ha fet servir fins a la sacietat. Coca-cola va deixar de practicar l’envàs retornable al gran públic amb la retòrica de la sanitat quan en realitat ho va fer per una raó de costos. Hagués estat bé fer envàs de vidre no retornable i que es pogués reciclar, però es va optar pel plàstic, que és molt pitjor en termes ambientals tal i com explica aquesta petita web que he trobat sobre el tema. S’ha de dir que en tema de restauració ho segueixen fent. En quant a la llet, Pascual va començar a treure la llet uperitzada (encara ara em pregunto que vol dir això) en tetra brik i a imposar-ho com a model, dient que portava menys gèrmens. Aquí teniu un anunci dels anys vuitanta. Tenim mil exemples com aquest que justificaven l’ús de coses barates per l’empresa com coses bones per al consumidor… però resulta que no ho eren tant per al planeta, ves quina cosa. El que per mi és impactant és veure que les pràctiques consumistes tenen uns trenta anys, curiosament el mateix temps que l’auge de l’economia neoliberal… L’any 2004, al fòrum de les cultures l’exposició “habitar el món” reclamava l’ús dels envasos retornables. Curiosament, estava patrocinada per Coca-cola. Total, ara els ciutadans anònims tornem a buscar alternatives encara que ens compliquin la vida. Jo vaig a comprar sempre amb una bossa plegable que duc a sobre, de moment, i vaig buscant la forma de comprar a granel sempre que puc. El mercat ha vist la tendència i comencen a sortir bosses de roba de disseny (n’he vist fins i tot de Moschino navegant per la web). La de la foto és de la dissenyadora Anya Hindmarch i la he trobat en aquest bloc. De totes maneres aneu a lullabyinblackandwhite per saber més sobre bosses de roba…

Per primer cop faig un post mencionant explícitament el tercer apartat del subtítol d’aquest bloc (medi ambient) que havia anat quedant aparcat. I és que l’ecologia està de moda. Al Gore ens va previndre l’any passat sobre les maldats del canvi climàtic i cada cop més hi ha una consciència sobre que cal fer alguna cosa. Ara bé, la majoria de propostes són de caràcter neoliberal. El neoliberalisme proposa qe davant una situació de crisi s’ha d’incentivar la oferta i que les forces productives (les empreses) han de competir en el mercat que s’autorregula. Incentivar l’oferta vol dir fer més competitiu el producte de l’empresa a través de reduir costos i legislació que freni la productivitat empresarial: fora lleis laborals, fora lleis de regulació de les empreses etc. En l’àmbit de l’ecologisme aquest paradigma passa per incloure la qüestió ecològica dins la roda: crear un mercat ambientalista, fomentar el consum de producte que respecti la natura, incentivar a les empreses energètiques a dur a terme tasques ‘compensadores’ perquè ven etc. És la famosa idea de ‘green is green’ que els ecologistes pro-sistema s’aferren a defensar i que va molt lligada a la idea del capità enciam ‘els petits canvis són poderosos’.

Però un ecologisme útil passa per replantejar-se tres o quatre idees estructurals del capitalisme fins i tot si no ens plantegem desmuntar-lo (que també). En primer lloc el mercat i la oferta de productes ecològics no solucionarà el problema del canvi climàtic. Està molt bé canviar la bombeta i posar un dissipador a l’aixeta, però qui regula l’ús de l’energia que fan les empreses? En segon lloc no només hem de disminuir el consum energètic sinó que cal un nou model de producció de l’energia descentralitzat. Avui dia ja és possible que un poble o ciutat s’autoabasteixi energèticament, almenys pel que fa a l’energia elèctrica. L’únic perdedor d’un model així són les grans corporacions de l’energia elèctrica que prefereixen construir línies de molt alta tensió i dir que qui s’hi oposa és un primitivista. Si s’apliqués un model així, les grans inversions en centrals energètiques encara no amortitzades es perdrien per sempre. És més fàcil comprar empreses d’energies renovables i dir que el 10 o 15 % d’energia que produeixen és ecològica. Vaig llegir una teoria conspirativa fa poc que deia que l’amenaça del canvi climàtic apareixia tant als mitjans perquè era la coartada per el retorn de l’energia nuclear. No sé si és cert però en tot cas demostra que un ecosocialisme de debò de debò (i ja sabeu perquè ho poso dos cops i no un) passa per proposar un model que respecti el territori i acabi amb els monopolis energètics que mai seran la solució. Pròximament, més sobre el tema.

Des del bloc amic de xarxes socials i llengües em va arribar una consulta sobre la Regió metropolitana de Barcelona i la seva utilització per a l’estudi de la sociolingüística. Aquí intento aportar una mica de clarificació sobre la qüestió.

La regió metropolitana de Barcelona (RMB) està formada per set comarques: Barcelonès,Baix Llobregat, Vallès Occidental, Vallès Oriental, Maresme, Garraf i Alt Penedès. El criteri per a dir que aquestes comarques conformen una regió és econòmic, a través de mesurar el desplaçament de treballadors i de relacions entre empreses en un territori.

Per a l’anàlisi més detallat de la RMB es sol parlar de tres zones: la ciutat central, amb la seva pròpia dinàmica, la primera corona, que es correspon amb l‘Àrea metropolitana de Barcelona. Aquests municipis pertanyen en la seva majoria a la comarca del Barcelonès i del Baix Llobregat, i també al sud de les dues comarques del Vallès. Barcelona i gran part de la primera corona metropolitana van rebre uns grans fluxes de població obrera provinent del camp de la resta d’Espanya i van créixer de forma desmesurada durant dues dècades. Per ser més precisos, Barcelona va començar a deslocalitzar la seva activitat industrial als municipis de la primera corona metropolitana que van començar a rebre població industrial. Això és el que explica que hi hagi un gran nombre de castellanoparlants a Barcelona i la primera corona metropolitana.

En canvi, la majoria de poblacions de la segona corona (que inclou la resta de municipis i comarques) van romandre inalterades durant el periode migratori (tret de ciutats amb una dinàmica pròpia com Terrassa, Sabadell o Mataró), fins que una classe mitjana-alta va abandonar progressivament Barcelona i la primera corona i es va situar en poblacions fins aleshores inaccessibles (en efecte, el model d’infrastructures de transport privat impulsat per CiU i va tenir molt a veure). Des d’un punt de vista social, en aquestes poblacions l’impacte de l’onada migratòria dels seixanta va ser menor i a la vegada la migració que van rebre era de classes mitjanes i altes.

En plan hipòtesi, si volem analitzar les pautes lingüístiques a la RMB jo tindria en compte l’impacte dels fluxos migratoris en les ciutats per a classificar-les en grans grups. A grans trets tindriem tres lògiques: Barcelona ciutat, primera cornoa i segona corona. Però hi ha ciutats de la primera corona que responen a una lògica de la segona i viceversa. Per filar més prim, classificaria per pautes de fluxos migratoris… És important aclarir aquests punts donat que la futura organització territorial de Catalunya crearà la vegueria de Barcelona que inclourà, casualment, les set comarques que conformen la RMB.

Aquí en va una, sobren tots els comentaris. Entreu i visiteu la pàgina per saber què els passa als qui denúncien als feixistes avui dia: http://locacaodelafacao.wordpress.com/ 

Estava llegint un article d’Enzo Mingione per a la tesi i m’ha inspirat un post que escric molt molt ràpid (per tant, possiblement no sigui gaire bo). L’article parla de què les decisions individuals estan enmarcades en contextos institucionals i culturals, i en xarxes de relacions. Així, no es pot explicar les decisions econòmiques només pel mercat sinó que hi ha un conjunt de factors que infueixen. Per exmple, jo no tindria un Mac si la meva xarxa més propera (el meu germà) no en tingués un i m’hagués convençut. Igualment, no faria servir alguns tipus de programari lliure si ningú més ho fés.

En el fons, la sociologia s’ha dedicat a estudiar la imbrincació d’aquestes dimensions (individual i col·lectiva) en el comportament i com això ha portat a les societats actuals. Aquest tipus d’anàlisi permet explicar, per exemple, perquè diferents tipus d’immigrants s’especiaitzen en determinades feines i com es creen les comunitats d’immigrants: la seva cultura sobre el treball, el fet que els primers que arriben es dediquin a un tipus de feina i no un altre, etc.

Des d’un punt de vista aplicat, les empreses han començat a orientar de forma massiva la seva publicitat cap a la utilització de les xarxes socials i comunitats i a apel·lar a les institucions i cultures concretes per a situar els seus productes en el mercat. Així, la perspectiva sociològica està més viva que mai. És la mort de l’homo economicus racional-maximitzador?