Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros. Se lo digo así, de entrada, porque sé que nunca va a leerme, como nunca lee usted libros, ni nada más que periódicos deportivos como usted mismo ha confirmado, jactándose, como buen español de ser un ignorante. No se engañe, por eso lo han votado tanta gente. Perdonen los demás el exabrupto, pero es que está demostrado que somos lo que nuestros padres nos han educado, y si usted y sus ministros son como son, es porque sus madres muy bien no lo han hecho.
21 d’Abril Marxa multitudinària de protesta al Parc Agrari del Baix Llobregat
Les cooperatives de consum agroecològic, davant el projecte anomenat “Eurovegas”, que el Govern de la Generalitat està negociant amb el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson (Las Vegas Sands Co.), i que consisteix en la construcció d’un macro-complex de joc i oci, a la zona agrícola del Delta del Llobregat:
Comentava que un projecte com Eurovegas pot acabar amb l'economia realment existent dins la regió metropolitana de Barcelona. Les cooperatives de consum són part d'aquesta 'economia real' que no sempre està basada en el creixement capitalista. Aquí la reacció de les cooperatives de consum a Eurovegas
Al Blog Urban Demographics impulsat per Rafael Pereira hi podeu trobar una entrada sobre l’auge i la caiguda de la sociologia urbana com a disciplina (entrada de 2010). Us incloc aquí 4 dades interessants i podeu consultar els detalls al seu bloc. Es tracta d’un càlcul, a través de google books de la freqüència d’ús del terme ‘Urban Sociology’ en la literatura. Tot i els matisos que pot tenir l’estudi, sembla il·lustrar l’impacte de l’escola de Chicago i el creixent desinterès al llarg de la segona meitat del segle XX. Com a puntualització, potser caldria incloure el terme ‘urban research’ degut a la mutliplicació de disciplines com la geografia urbana o l’antropologia, que s’han ocupat de forma creixent d’aquestes qüestions. En tot cas, una curiositat que permeten les noves tecnologies i la digitalització del saber.
La reforma laboral, les retallades en la despesa pública i social, els rescats als bancs amb diner públic, la onada de desnonaments, anteposar la reducció del dèficit públic als drets de la ciutadania, son intolerables imposicions de l’1% de la societat al 99% restant.
Volem un futur pel 99% i això passa per garantir la nostra existència al marge dels interessos de l’1% i de les institucions que el defensen.
La proposta del magnat Sheldon Adelson de construir un macroprojecte lúdic a la regió metropolitana de Barcelona ha aixecat polèmica, i ha tornat a posar damunt la taula la qüestió clau per a la sortida de la crisi que ningú està abordant: quin model productiu és necessari per a la regió metropolitana de Barcelona?
Abans d’entrar a valorar el projecte en sí, una pinzellada sobre Sheldon Adelson: segons la wikipedia, és la vuitena fortuna dels Estats Units segons Forbes, construïda sobre negocis immobiliaris, i un gran suport financer el partit republicà. En les primàries del partit republicà que s’estan celebrant ha donat suport al fonamentalista cristià Newt Grinrich. Després d’aquestes breus dades biogràfiques, que parlen per sí soles, estem en millors condicions de valorar el possible desenvolupament d’Eurovegas a la Regió Metropolitana de Barcelona.
El Magnat Sheldon Adelson es frega les mans
Els partidaris del projecte, amb el govern de Mas (i Camacho) al capdavant, defensen que el projecte implicarà reforçar Barcelona com a destí turístic de negocis gràcies, als nombrosos hotels que inclourà el macrocomplexe i els 6 casinos que es proposen, i gràcies a elements com la presència estable del cirque du soleil. Els detractors destaquen que el tipus de negocis que atraurà un projecte com Eurovegas implicaran: a) la consolidació de les xarxes mafioses al país, atretes per la possibilitat de blanquejar fàcilment els diners, b) aparició de negocis amb baix valor afegit i c) un model de treball no qualificat i amb condicions de treball molt dolentes.
Els investigadors urbans de La trama Urbana han fet una anàlisi en profunditat del projecte i les seves implicacions, establint una comparació amb Las Vegas i el seu model productiu. Tot i que la comparació a pèl és, potser, una mica agosarada (cal situar Las Vegas i el seu mercat de treball dins la realitat dels Estats Units), si que permet entendre el tipus d’economia i les conseqüències socials que comportaria un projecte com aquest a la RMB. Des de La Trama, de moment (hi haurà segona part), han desmuntat els mites sobre Eurovegas, a saber:
Que generarà ocupació
Que es una font d’atracció de turisme
Que generarà prosperitat econòmica
Que tindrà un impacte nul sobre el model de ciutat
Seguint l’estela d’aquesta anàlisi, Jordi Borja ha escrit un article furibund contra el projecte a la revista Sin Permiso, posant de relleu la inexistència de projectes similars dins regions metropolitanes denses i la manca de sentit del projecte dins la realitat de Barcelona, una regió “que requereix més acupuntura que cirugia”. També Pere Aragonès ha fet una anàlisi en profunditat interessant dels efectes d’Eurovegas sobre l’economia catalana
Eurovegas segons Manel Fontdevila
Donat que ja existeixen doncs, textos fonamentats que fan una crítica en profunditat els principals elements que comparteixo em centraré en dos aspectes: el primer: què deixem de tenir si tira endavant la proposta d’Eurovegas? i el segon: perquè qualla una proposta com Eurovegas a Barcelona?
Una anàlisi dels costos d’oportunitat d’Eurovegas permet destacar tres elements:
En primer lloc, el projecte posa en perill una de les darreres zones agrícoles de la regió metropolitana. La proposta d’ubicar el projecte a El Prat del Llobregat és un atac frontal a un model potencial de regió metropolitana que reconilii la ciutat amb el camp i prioritzi activitats econòmiques menys lucratives a curt plac però menys costoses en termes ambientals i de salut al mig i llarg termini.
En segon lloc el projecte situa a Barcelona, de forma definitiva i irreversible com una ciutat dels plaers, engrandint una etiqueta que l’ajuntament de la ciutat ha estat intentant combatre amb projectes com “Do it in Barcelona” amb major o menor èxit i segellant el futur econòmic de la regió metropolitana. Convèncer a determinats sectors (o simplement fer que se’ls passi el cap) que Barcelona és un bon lloc per treballar i no només un bon lloc per divertir-se serà més difícil, excepte en aquells sectors vinculats a l’oci nocturn, i negocis dubtosos que necessitin el joc per a blanquejar diners. En aquest sentit, la creació d’una discoteca Amnesia a Sant Adrià del Besòs, al port esportiu del Fòrum de les Cultures, és una notícia molt menys comentada però que ens porta cap a la mateixa direcció.
Per últim, el projecte no es pot vincular amb el teixit productiu local perquè no existeix una tradició productiva ni de serveis en aquest tipus d’oci, tret de la totpoderosa empresa vallesenca Cirsa, els responsables de la qual deuen estar fregant-se les mans davant la simple possibilitat d’un Eurovegas.
El segon element que vull posar de relleu, molt sintèticament, és que el projecte d’Eurovegas té un encaix perfecte en la tradició econòmica del país, basada en la utilització especulativa del sòl i l’impuls de sector immobiliari. La diferència és que ara el constructor ve d’Estats Units i vol desenvolupar un Marina d’Or d’una altra escala, un macrocomplex turístic orientat al turisme de negocis. D’altra banda, ens hem de creure que s’invertiran 17.000 milions d’euros en deu anys, la major inversió privada de la història d’Europa, però no hi ha cap garantia que això acabi sent així, sobretot perquè les promeses sonen molt similars a les del projecte Gran Scala del qual ja vaig parlar en una entrada anterior.
El debat segueix i no està res decidit. Es diu que al govern no hi ha unanimitat sobre el projecte i que s’està competint amb Madrid per allò de que no sigui dit que no s’ha fet res, però que els dubtes han arribat també a la Generalitat. Sigui com sigui, el projecte ha significat una reobertura del debat polític sobre el futur de la regió. U aaportació ,olt interessant, la de l’alcalde d’El Prat sobre tota la qüestió.
Al twitter a part dels comentaristes habituals, Leo Bassi ha iniciat una campanya personal contra el projecte d’Eurovegas, ja es faci a Madrid o a Barcelona, amb especial èmfasi en el paperdel cirque du soleil, un “circo sin alma” segons ell. No us el perdeu!
El passat dia 2 de març vaig defensar, finalment, la meva tesi doctoral titulada “governança, innovació econòmica i social en dos territoris subnacionals europeus: el Black Country (West Midlands) i el Vallès Occidental (Catalunya). A la presentació va assitir-hi molta gent, convertint-se en una grata sorpresa. Moltes gràcies a tots per venir, i pel suport tots aquests anys. Us deixo el powerpoint que es va projectar durant la defensa
Potser no cal ser un expert en economia. Des de fa un any se’ns va repetint que el nostre país està massa endeutat i que tenim un dèficit públic massa elevat. Una comparació al google data explorer mostra la stiuació real d’Espanya en relació a d’altres països com Alemanya o el Regne Unit. Tal i com es pot veure en el gràfic, el deute públic d’Espanya respecte al seu PIB (GDP en anglès) ronda el 60 % mentre que el d’Alemanya i el Regne Unit s’enfilen per damunt del 80 %. O sigui que estem menys endeutats que Alemanya en relació al que produïm. El que us he inclòs a sota és una captura de pantalla, podeu accedir i jugar amb les dades aquí.
Cal recordar, quan ens parlin que cal retallar l’estat del benestar i fer sacrificis, que ja teniem un dels estats de la UE amb menor despesa social, que ara, a la vegada, retallarem.
Una altre any que acaba i jo sense despedir-lo. Estan passant tantes coses a l’hora darrerament que un se sent aclaparat: la meva generació comença a reproduir-se a un ritme més ràpid de l’esperat per mi (siguem sincers, les meves prediccions eren poc realistes), i els canvis polítics i socials s’han succeït també a una velocitat vertiginosa. L’enclaustrament amb la tesi, que per fi he acabat, m’ha convertit en un simple espectador (o ni tan sols ni això) de tots aquests canvis. Pel 2012 espero poder aterrar altre cop al planeta terra, posar en marxa nous projectes, reprendre’n alguns d’abandonats i reapropiar-me de la meva pròpia vida juntament amb molt d’altra gent. I si, això té una connotació política també.
Us deixo amb un video que em transporta a temps futurs millors (climatològics i anímics) i que em posa de bon humor. Espero que tingueu un any plàcid i serè, tot i el que ens estan imposant. Feliç 2012!!!
Des de 2008 la fundació Kreanta porta a terme les jornades sobre ciutats creatives amb l’objectiu de posar en comú experiències entre gestors culturals, urbanistes i actors de promoció econòmica al voltant de la creativitat a les ciutats. Un cop passada l’eufòria per la creativitat en les ciutats, els gestors urbans es decanten ara cap al concepte d’smart cities, (del qual podeu llegir-ne una reflexió profunda a la trama urbana), cosa que sembla fer perdre certa pistonada a les jornades.
El programa de les Jornades de Madrid va ser un batibull de propostes força diferents, des de ponents acadèmics a polítics i gestors d’equipaments culturals, passant per la gent que defensa el procomún com a forma de distribució i manteniment de béns col·lectius i elaborats entre tots. També hi havia convidats de països d’Amèrica Llatina com Argentina, Brasil o Colombia. El resultat de tanta barreja van ser unes jornades profundament desiguals, amb ponents de molta alçada i d’altres amb molt discurs i poc contingut (fins i tot vam acabar fent una performance col·lectiva imitant una tempesta).
D’entre les diferents ponències en ressalto tres (malauradament no puc incrustar el video aquí, us deixo el link):
Josep Ramoneda sobre la crsisi que estem vivint que és de caràcter cultural i no només econòmic. Val la pena escoltar al ara ja ex-director del CCCB, serveix per fer-se una idea de la magnitud de la tragèdia amb la seva no renovació
Jorge Wagensberg,exdirector de Cosmocaixa, sobre el paper de la ciència com a motor de canvi social.
Juan Freire , de medialab prado, fent una crítica potent al concepte s’smart cities i proposant el concepte d’smart citizens
Aquestes tres ponències i algunes més van fer que les jornades valguéssin la pena, després de tot. Espero que us agradin.
Llegeixo La Formación histórica de la clase obrera d‘E.P. Thompson, on s’explica la presa de consciència dels obrers al llarg del segle dinou. Els fets que s’hi narren no estan tan lluny de l’actualitat:
“que el número de nuestros miembros sea ilimitado.” Esta es la consigna de las normas rectoras de la London Corresponding Society, según cita su secreatrio al iniciar la correspondencia con una sociedad similar de Sheffield en marzo de 1792. La primera reunión celebrada en Londres tuvo lugar en una taberna de las afueras del Strand [...]; estuvieron presentes nueve hombres “bienintencionados e industriosos”. Su fundador y primer secretario Thomas Hardy, recordaría con fidelidad esa reunión:
“Cenamos pan, queso y cerveza, como de costumbre; luego fumamos unas pipas y hablamos de la dureza de los tiempos y de la carestía de las cosas más necesarias para la vida… Tras de lo cual abordamos el tema objeto de nuestra reunión: la reforma parlamentaria, tema de verdad importante a debatir por la clase de hombres asistentes a la reunión”
Ocho de las nueve personas referidas se hicieron esa noche miembros fundadores y pagaron su primera cotización semanal de un penique. El siguiente prometió reflexionar y se unió al grupo a la siguiente semana. [...] A los quince días la asociación ya sumaba 25 miembros. Seis meses después, la asociación se vanagloriaba de tener 2000 miembros. [...]
Dos años después, el 12 de mayo de 1794, el corero del rey, dos alguaciles el secretario particular del ministro del interior, Dundas, y otros dignatarios llegaron al número 9 de Picadilly para arrestar a Thomas Hardy, zapatero, acusado de alta traición.
La lluita pel sufragi universal començava a Anglaterra amb un grup de nou persones discutint sobre la reforma parlamentària i va portar 100 anys aconseguir el sufragi universal. Com diu el gran Leo Bassi, les revolucions no es fan en un dia ni en una setmana, tarden dècades o fins i tot cent anys. No hem de tenir por de perdre una batalla en favor de la democràcia, perquè el futur ens pertany.
