Des de ben petit, el nacionalisme, tant el català com qualsevol altre, m’ha deixat força indiferent. Sempre m’ha semblat una forma de justificar les polítiques a favor dels més rics. Això em va portar en la meva adolescència a un anarquisme galopant que s’ha anat mitigant cap a un republicanisme federalista que, per cert, és una tradició política ben catalana.

Molts ens pensavem que amb la victòria del tripartit l’any 2003 les coses canviarien pel que fa a la “qüestió nacional catalana”. De fet, algunes van canviar i cal remarcar especialment la pèrdua del paternalisme representat pel president Pujol amb els seus “això no toca” o “ho faig pel bé de Catalunya”. D’altra banda, d’aleshores ençà dins l’agenda mediàtica el tema de l’independència de Catalunya ha anat creixent sense aturador a través de diferents fronts oberts pel mateix govern, com les seleccions catalanes, o per la societat civil (s’ha de dir que la de províncies, parlant en un llenguatge políticament incorrecte) a través de referèndums i d’altres iniciatives. Això ha derivat en la impaciència d’alguns membres d’Esquerra Republicana que, veient la utopia a la volta de la cantonada, han decidit muntar el seu partit, Reagrupament, i concentrar allà tot l’espai polític independentista més enllà d’ERC.

Però a què es deu tot aquest creixement de l’independentisme? és per culpa de Madrid? És la influència d’ERC? És pels governs del PP? Per Losantos? Aquestes explicacions són com a mínim parcials. Jo crec que l’impuls que s’ha donat a aquests temes des de certs grups mediàtics catalans és fonamental. Dit en altres paraules, el paper de RAC1 en posar sobre la taula els debats identitaris ha estat clau. I qui controla RAC1? Doncs les elits del país organitzades al voltant de CiU. Veureu com si tornen al poder (que obviament tornaran tard o d’hora) tornarem a viure en el millor dels móns, els pactes amb Madrid seran pel bé de Catalunya i parlar d’independència “no tocarà”. I RAC1 deixarà de parlar-ne. O sigui que tot és una estratègia per fer bullir l’olla al voltant del nacionalisme. Després caldrà veure qui s’endu la currua de vots que això arrossega. Tot plegat més vell que el anar a peu.

PS: Llegeixo El quadern Gris, de Josep Pla. Llegir la seva visió del món de fa 90 anys té en mi un impacte profund, definitiu.

Aquest any us felicito el nadal amb la cançó que han fet varis artistes que m’agraden per a TV3. M’ha semblat adequada.

Que tingueu bon nadal i una molt bona entrada d’any sigueu on sigueu! Espero que el 2010 començi amb millors noticies que el final del 2009 per a tots. Per exemple podria començar amb un bonic premi a la loteria de les 4 i 20 de Purnas.

ACTUALITZACIÓ: No me’n he pogut estar de posar aquest altre video. Sobretot perquè li hagués encantat a la Marina.

Bon nadal a tothom!

Fa uns dies llegia un post molt emotiu d’enver555 que recordava a la Marina, que ens va deixar fa tot just una setmana. Em va ajudar a agafar valor per escriure alguna cosa en la seva memòria en aquest bloc tan humil, que a partir d’ara ho serà una mica més perquè ha perdut a la seva lectora més fidel i a qui més comentaris hi deixava. La veritat és que la mort de la Marina ha fet que un munt de coses que eren quotidianes hagin esdevingut tristes. Si surt una cançó dels Manel per la ràdio, si sento parlar d’Amelie o de Paris, de la fotografia, del Do It yourself als Estats Units, o si sento un acordió me’n recordo d’ella, no ho puc evitar. Però és part del seu llegat, i demostra la vitalitat que l’empenyia. La trobo a faltar als vespres quan es connectava i explicava algun dels seus projectes fantàstics com donar la volta al món per dalt, o la creació d’un altre blog. Em sembla que en tenia quatre o cinc. A vegades també es queixava de tretdis. Sempre deia que era molt fred, però n’hauria estat orgullosa si hagués pogut veure’l aquests dies.

La Marina (AKA Atka) i jo teniem un projecte en marxa que es quedarà en això. Mentre jo era a Birmingham vam coincidir (sempre coincidiem en les coses més friquis) en que era bona idea fer un bloc compartit, perquè és molt pesat fer-ne un tot sol i si es fa entre varis és més senzill. Però cap dels dos havia trobat algú amb qui engegar la iniciativa. La Marina una vegada més es va entusiasmar i va crear un bloc a gestionar entre els dos, titulat art en minúscula i un google docs per a compartir continguts. Malauradament ja era massa tard. I amb tot, ens hauriem vist unes deu vegades “en directe”. És curiós com es compleixen els tòpics oi? No t’adones de lo important que és algú fins que ja no hi és.

Fins sempre Atka Kevlarjsal, fins sempre Marina, et trobarem a faltar però n’he après molt de tu. Sento no haver-te conegut més i millor, i que aquestes paraules no facin justicia al temps que vam compartir. He intentat buscar la paraula adeu en Inuit, sé que t’hagués agradat. Però des que no hi ets em moc fatal amb aquests temes dels esquimals, i no l’he sabut trobar. No et deixo cap cançó però et recordaré sempre per la darrera que et vaig enviar i que mai sabré si vas arribar a escoltar, tu ja saps a quina em refereixo. Petons.

Ahir vaig assabentar-me d’un cas d’una companyia aèria que es definia amb els següents termes.

We are a technology company who happen to have a few planes [som una companyia tecnològica que resulta que té uns quants avions]

Aquesta frase resumeix el que seran les empreses del futur. Bàsicament seran empreses tecnològiques que comerciaran amb diferents béns i serveis però que la base important del negoci serà que ho faran electrònicament. Com ja he dit en d’altres posts d’aquest blog  (ara em fa mandra buscar-los però hi són) el procés és similar al de la primera industrialització, quan els gremis es van oposar al sistema de producció industrial i el van intentar frenar, obviament sense èxit. Les empreses del futur seran tecnològiques o no seran. Els sectors que s’adaptin en treuran profit i els que no, desapareixeran. El cas de la música és un exemple clar: les empreses tecnològiques i especialment Apple s’han convertit en les distribuïdores de música més importants a través d’un sistema barat i pràctic amb el qual les velles formes de distribució no poden competir. Això passarà en tots els sectors, especialment en el de les indústries culturals. Ja està passant amb el cinema i les sèries, i passarà també amb els llibres. I està passant en un sistema capitalista de mercat, ho recordo per als adalides de la lliure distribució de productes. Això estaria molt bé si estéssim en un sistema socialista (no, no em refereixo a Cuba o Xina, precisament, que son capitalismes d’Estat), però aquí, si no hi ha beneficis els diners van a invertir-se a negocis més segurs, i tururut viola. Així que cal buscar un model (o fer la revolució socialista, jo m’apunto a a això segon, si cal).

Pel que fa a la pirateria si aportem una mica de sociologia a la qüestió hem de tenir en compte que només la meitat de la població a Espanya té accés a internet i cal plantejar-se quants usuaris tenen els recursos i la paciència per a baixar-se pelis i sèries del emule i que no els surti una peli porno quan volen vuere un capítol de Perdidos. Jo no la tinc, i veig les coses online però em repateja que hi hagi una empresa com megavideo que faci quartos amb material que no és públic. O sigui algú, un tercer, acaba fent-se d’or amb el producte. I em repateja que em venguin l’ample de banda per una pasta. Per això em repategen també els arguments sobre la lliure distribució de la cultura com si la situació d’ara fos ideal. No ho és, ni molt menys, i darrere de molts dels comentaris que he llegit (a partir de la polèmica de la llei de la patada en el router com li diu Enrique Dans) crec que Manel Fontdevila l’ha clavat amb la vinyeta d’avui a público. Molta gent s’ha ofès, ha tingut 295 comentaris quan normalment en fa vuit o nou. Al meu entendre la vinyeta no legitima la llei però posa en evidència els qui emparant-se en la llibertat es posen fets una fera. On eren quan es va aprovar les escoltes del SITEL que ara el PP tant critica?  i quan s’han conculat drets fonamentals en altres esferes, com la seguretat jurídica (i física) dels detinguts?  La meva posició la defineix clarament el més que admirat Anómalo al seu bloc. Tant ell com Manel Fontdevila saben la impopularitat de la posició però jo crec que és una postura sabia.

Una altra cosa és que la llei, sigui una feixistada, que ho és, i donava peu potencialment a una qualitat d’internet com la de Xina a Espanya.  Ara bé, sembla que la cosa no tirarà endavant amb el barullo que s’ha format i que Zapatero ha fet una telefonada presidencialista de les seves. Veurem com va.

La celebració dels 20 anys de la caiguda del mur posa de relleu la construcció històrica que s’està consolidant sobre què va significar el mur. En la iconografia popular, el mur ha esdevingut una barrera cap a la llibertat que el règim comunista va construir per a evitar la fugida continuada de població cap a l’oest davant la debacle del seu règim. Tot això és veritat, però no és tota la veritat. Des d’un punt de vista geopolític, la construcció del mur responia a la necessitat de tenir vigilat un territori en mans de l’enemic dins l’estat. La consolidació de la guerra freda havia determinat que Berlín fos un centre d’operacions de primer ordre de l’espionatge occidental i una via d’entrada fàcil al bloc soviètic per a aquests espies. Des del punt de vista dels dirigents comunistes també calia, no hi ha cap intenció de negar-ho, frenar l’èxode de població de l’alemanya de l’Est cap a l’Oest, cosa que es feia a través de Berlín amb bastanta facilitat. Però em sembla que avui dia es palra poc de les causes de l’erecció del mur, que formen part de la dinàmica de la guerra freda de la qual van participar amb actes denostables els dos blocs.

La imatge de la població trencant el mur en nom de la llibertat és utilitzada així per cantar les excel·lències del nostre sistema econòmic que va permetre als habitants de l’est ser lliures. El que no s’explica és com no van poder ascendir socialment degut a que els càrrecs importants els van ocupar gent de l’oest, ni com moltes de les seves ciutats van declinar, amb taxes de delinqüència i alcoholisme elevades i una expulsió continuada de població. No és sorprenent doncs, que hi hagi una certa nostàlgia entre els antics habitants de l’est, especialment pel que fa al benestar social de l’època que no s’ha tornat a assolir amb la democràcia i el capitalisme.No estic tractant de defensar el règim comunista de la RDA, només estic remarcant que la transició va significar la desaparició d’unes estructures estatals i la depradació, per part dels agents privats, dels territoris de l’est d’Alemanya. Després dels primers anys de laizes-farie on es van privatitzar espais públics i despatxar a milers de treballadors, s’han hagut d’invertir i s’estan invertint encara milions i milions d’euros per mirar de frenar les conseqüències negatives.

M’ha arribat, via Purnas, la notícia que el 2012 s’inaugurarà u n camp de golf de 18 forats a Saragossa. És una mala notícia, en la mesura que contribueix a perpetuar el model econòmic espanyol del segle passat, però el que més sorprèn és com argumenta l’operació l’alcalde de Saragossa, el socialista (en realitat vull dir del PSOE) Juan Alberto Belloch. Segons recull la notícia,

El alcalde de Zaragoza, Juan Alberto Belloch, destacó que “será el primer campo de golf público de la ciudad” y anunció que será “accesible para todos los públicos con tarifas razonables y abierto a la ciudad”.

Crec que l’argumentació demostra què entén el PSOE per polítiques d’esquerres. Fer camps de golf públics i obert a “tots els públics”. A Barcelona tenen molta experiència en vendre’ns equipaments burgesos com a oberts a tota la societat, per exemple, el Liceu o el Palau de la música. Amb el cas Millet queda clar ja quin era el paper d’aquestes institucions i la impunitat amb la que “gestionaven” els fons amb la connivència de tota la classe política, de la qual formen part. Per cert que Belloch també diu que es rendibilitzarà, possiblement com els hotels de luxe de Barcelona que l’ajuntament s’ha anat venent de saldo, com el de Miramar

Que un camp de golf sigui gestionat per l’administració pública no fa que deixi de ser un projecte insostenible en el sentit literal del terme i totalment antidemocràtic pel que fa a l’ús de l’espai. Però la burgesia necessita aquests espais per tancar negocis i generar xarxes informals de coneixences i amistats. I després ens venen les excel·lències del lliure mercat. En fi.

Fa uns dies em van convidar a visitar el barri de Balsall Heath per tal de conèixer una experiència de reconstrucció de les comunitats de barri que s’està donant a Birmingham. La visita la vaig fer amb un grup d’estudiants del màster en administració pública de la Universitat de Birmingham provinents de l’Àsia i l’Àfrica: Zimbabwe, Mozambic, La Índia, i La Xina. No eren, però, estudiants qualsevols. Aquell grup d’estudiants formaven part de les elits governants dels seus països, alguns situats a l’escala local, com la noia de la Xina, o d’altres situats a prop dels ministeris, com era el cas de l’home de Zimbabwe (el qual em va generar bastant de respecte per la seva actitud un cop vaig haver fet un repàs mental del funcionament de Zimbabwe).

Però tornem a Balsall Heath. És un districte tradicionalment marginal de Birmingham on es concentren minories ètniques i al voltant de les velles fàbriques abandonades ha aparegut en els darrers trenta anys la prostitució al carrer, controlada, com a tot arreu, per xulos i proxenetes. Els veïns sovint volien marxar del barri que quedava progressivament despoblat i no semblava haver-hi futur. El barri a més hi havia una gran mescla de minories ètniques i grups que desconfiaven entre sí. El que va passar a Balsall fa quinze anys és que diferents persones es van organitzar per millorar les condicions de vida al barri duent a terme diferents activitats a través d’un forum. La més urgent era erradicar la prostitució del carrer. Això es va aconseguir entre tots els veïns, traient cadires al carrer i pasant la tarda apuntant les matrícules dels cotxes que llogaven els serveis de les putes. Després es feia pública una llista de la clientela. Això va dissuadir els clients, però no els xulos, que es van enfrontar als veïns. Les amenaces als líders veïnals van ser respostes amb l’acció col·lectiva que va decidir als xulos a buscar-se la vida a una altra banda. A partir d’aquest èxit es van començar a organitzar diferents activitats, la més destacable la millora dels parcs i jardins de la zona per a fer-los segurs. El sistema funciona en bona mesura a través de la co-gestió entre veïns i ajuntament de manera que els veïns senten l’espai com a propi i en tenen millor cura. D’altra banda, espais abandonats com solars han estat segats i arreglats per part dels veïns recuperant els camins circumdants que es veuen com a més segurs.

Balsall Heath en el passat

 

i després de l'acció veïnal

 

L’experiència de Balsall mostra la relació entre les comunitats i l’espai, i la necessitat d’estar arrelats a un lloc específic i treballar-lo per a aconseguir millor qualitat de vida i dotar-lo de personalitat. En part aquests esforços han donat fruit per la perseverància de Dick Atkinson, un sociòleg que va deixar l’acadèmia per implicar-se en la millora de Balsall i que ha escrit coses tan interessants com aquesta. Prenem nota de que hi ha gent així?  Perquè us feu una idea de l’impacte de l’experiència de Walsall Head, us deixo un video on s’explica com la classe política britànica i en concret el partit conservador s’ha interessat per les propostes que es van dur a terme allà.

Durant els darrers vint anys tota discussió als mitjans sobre política espanyola ha tingut dos temes centrals. Un ha estat “España se rompe”: el poder dels nacionalismes i la pèrdua de grandesa d’Espanya. L’altre ha estat el “que vienen los rojos” i “que viene la derecha”. O sigui la idea de que “nosaltres som cutres però la oposició és pitjor “.

I mentre els ciutadans discutiem sobre això apassionadament als bars o al carrer o simplement passavem de tot,  resulta que la majoria dels polítics, des dels d’ajuntament als de dalt de tot, anaven robant sistemàticament a base de requalifiacions, paraïsos fiscals i sobretot, callar com a putes. (Amb perdó per les professionals del sexe que no es mereixen ser comparades amb un col·lectiu tan infame com la nostra classe política).

Aquí hi ha hagut un mangoneo transversal, com bé analitza Arsenio Escolar en el seu darrer apunt. Poso alguns punts que menciona. Per veure l’apunt complet podeu anar al bloc del senyor Escolar senior, que és molt interessant.

4 - Durante los años del ladrillazo y la burbuja financiera, la corrupción se ha extendido como un cáncer galopante entre la clase política, sobre todo en las administraciones municipales y autonómicas.

5 - La corrupción salpica a todos los partidos, y especialmente a los que más tiempo han estado en el poder en una misma administración.

6 - La corrupción política llega incluso a ser transversal. En el caso de Barcelona, parece evidente que se corrompían juntos dirigentes del PSC/PSOE y de CiU.

L’arrel del problema com vé diu Victor Lapuente a El País, és la politització de les institucions públiques. Per tant està clar que han fet el que han volgut tot aquest temps amb la connivència d’uns i d’altres i que el conjunt del sistema està podrit, i l’hauriem de reformar tot, des del sistema electoral a la justícia. No us preocupeu, no passarà. Així que ja sabeu. afilieu-vos a algun partit i practiqueu política local. Amb sort encara arrambareu alguna cosa. Quin país, coi.

Atenent a com ha anat la darrera fira de Frankfurt, està clar que al llibre tradicional li queden dos dies com a únic format per a la lectura. L’arribada de ginys com el Kindle d’Amazon promet una revolució sense precedents en el sector editorial. Ja s’està pensant en comercialitzar grans fons editorials en format electrònic per ser consumits a través d’aquests aparetets per un preu mòdic. Si la cosa s’imposa, i tot fa pensar que si, hi ha una segona revolució pendent i que crec que veurem més d’hora que tard. I és una revolució en la forma d’escriure que passi per l’ús extensiu de l‘hipertext. que ja fem servir de forma extensiva per a escriure blogs i navegar per internet. El llegir amb aquests aparells permet la multiplicació exponencial de lectors d’hipertext. Un ús molt simple és el d’enllaçar noms de personatges d’una novel·la, per si se’ns oblida, per exemple, qui era Danglars mentre llegim El comte de Montecristo.

Se’m acut que, de cara a l’escriptura acadèmica i científica, l’hipertext té un futur força prometedor. En l’elaboració de la meva tesi estic constantment posant notes al peu per aclarir alguns aspectes i citant a d’altres autors que ja han parlat del mateix tema que jo estic desenvolupant. Bàsicament els que estem fent la tesi avui desenvolupem el mateix producte final que una tesi de fa 100 anys, però amb majors possibilitats tecnològiques. Però potser cal plantejar-se canviar aquest producte final. Les notes i referències serien més senzilles amb un simple hiperlink que portés a un altre document, ja estés aquest escrit pel mateix autor o fos directament una font citada. De cara a l’avaluació del treball acadèmic i científic no es perd res, doncs es pot valorar la qualitat dels links igual que es valora la qualitat de les citacions actualment.Igualment, això convertiria el corta-pega en un exercici futil donat que en posar el link n’hi ha prou.

El problema, com sempre, serà superar els interessos dels qui tenen la paella pel mànec en el sistema actual: les grans revistes científiques que s’han guanyat un prestigi i en les quals publicar és un privilegi. Aquestes revistes capitalitzen i concentren el coneixement científic, i és a través de les revistes i els seus editors que es decideixen els temes rellevants a investigar. Donat que quasi sempre els editors són també acadèmics amb interessos dins el sistema, la cosa es converteix en un equilibri de poders on les xarxes relacionals juguen un paper en la capacitat de publicació (tot i que la qualitat és un requisit sine qua non, i de tot hi ha al món de les revistes científiques). En fi, que potser ha arribat l’hora de revolucionar la forma d’escriure, incloure hipertext i entregar les nostres tesis articles o novel·les en format pdf als nostres revisors i editors. Encara que tot això sempre va massa lent.

Ja fa dues setmanes que, en motiu de la tesi, estic vivint a Birmingham. La idea és entrevistar institucions tant públiques com privades involucrades en el desenvolupament econòmic de la regió i en la formació dels treballadors, a fi de comparar la conurbació de West Midlands, de la qual Birmingham forma part, amb la Regió Metropolitana de Barcelona.

He pogut comprobar, a través de la reacció dels meus amics i coneguts, el poc coneixement que hi ha sobre la ciutat de Birmingham. El desenvolupament històric de la ciutat la fa poc atractiva pel turisme i a diferència d’altres ciutats angleses com Manchester o

Liverpool, no ha sabut capitalitzar el seu passat industrial en forma d’atraccions per a la població. Birmingham va ser el cor de l’industrialització anglesa a partir del segle divuit. A diferència de les grans ciutats tèxtils del nord d’Anglaterra, el seu model productiu es basava en una xarxa de petits tallers d’artesans que es complementaven entre si i que produïen una gran diversitat d’objectes, des d’armes a botons, passant per agulles, monedes, joguines, plomes estil·logràfiques o llits. Per aquesta raó era coneguda com la ciutat dels mil negocis. Aquestes xarxes de productors rebien les primeres matèries a través d’uns canals construïts per a comunicar les poblacions veïnes, riques en metall i carbó, amb la ciutat. Més endavant es va crear la línia de ferrocarril que era encara més eficient que els canals per al transport. Els tallers dels artesans es distribuïen espacialment per la ciutat agrupats en districtes o barris, i hi havia una alta especialització i menys polarització social que en d’altres ciutats angleses. Per exemple era fàcil ascendir en l’escala social.

No obstant tot aquest centre productiu que era sostenible socialment i ambiental va desaparèixer amb l’arribada del fordisme. L’increment de la demanda va provocar una concentració empresarial. La indústria de guerra, una de les branques d’activitat de la ciutat, va créixer amb l’esclat de la primera guerra mundial (1914-1918) i va transformar la ciutat per sempre. Després de la guerra la indústria automobilística va començar a monopolitzar tota l’activitat econòmica i va convertir la ciutat en una ciutat pensada per als cotxes, amb grans autopistes creuant el centre. Això va ser possible perquè durant la segona guerra mundial gran part de la ciutat va ser arrasada per la Luftwaffe alemanya. Després de la segona guerra mundial, la cosa anava sobre rodes i hi havia un atur de l’1 per cent. Fins que va arribar la crisi del fordisme i de l’indústria de l’automòbil, i l’atur es va enfilar fins al 40 per cent als anys setanta i vuitanta.

L’aposta pel turisme de negocis va fer remuntar l’economia i als anys noranta es van fer grans millores al centre que encara continuen. No obstant, s’ha apostat massa pels centres comercials (n’hi ha 4 en tres quilòmetres quadrats) i es nota la falta de personalitat de la ciutat, on tot és nou i recent construït. En aquest panorama, estan sortint algunes iniciatives endògenes interessants pel que fa a la nova economia, com el distrcite de la joiera o la custard factory

La Custard Factory a l'Eastside