Des del 15 de maig els grans mitjans de comunicació i els partits polítics s’interroguen sobre les acampades a les places d’Espanya i el moviment Democràcia Real Ja. La majoria d’anàlisis han anat orientades a ressaltar la falta de fons polític del moviment, com fa Salvador Cardús en un anàlisi ben pobre del que significa aquest moviment (no entraré a rebatre cadascun dels punts del seu article, m’ocuparia l’apunt sencer i no és aquest l’objectiu).
Les diferents anàlisis proposades no han enfocat, al meu parer, l’arrel d’aquest moviment. I bàsicament no ho han fet perquè el moviment del 15M respon a una omissió premeditada i continuada tant per part dels partits polítics com dels mitjans de comunicació d’una part important de la opinió pública. Més enllà de les seves implicacions polítiques, les protestes arrencades el 15M responen a la necessitat que una gran part de la població tenia que la seva opinió ocupés la esfera pública definida (segrestada és més adequat) fins aleshores pels mitjans de comunicació i els partits polítics.
Idealment, en les societats modernes aquests dos agents juguen un paper clau. Els primers suposadement recullen estats d’opinió, mentre que els partits polítics recullen aquests estats i els transformen en propostes polítiques concretes. La omissió premeditada d’uns i altres ha dut a que la ciutadania s’organitzi i conclogui que aquests agents no són necessaris: internet permet un marc de relacions per construir una esfera pública ciutadana. D’aquí que la organització a través de xarxes socials d’internet sigui tan significativa.
Des del punt de vista simbòlic, la reunió en places i la creació d’assemblees no pot ser més eloquent: davant del silenci dels mitjans davant la opinió pròpia els ciutadans es troben i la expressen cara a cara, en una catarsi col·lectiva que els fa veure que no estan sols, sino que de fet molta gent pensa com ells. És per això que, en realitat, les assemblees tenen una funció molt concreta i no és de caràcter polític sinó expressiu, i és per això que intrínsecament no és un moviment de dretes ni d’esquerres, és un moviment ciutadà davant d’una oligarquia financera-mediàtica-política. Ara bé, la deliberació els està portant a propostes polítiques concretes. Veurem en què queda, però és un terreny pantanós on les elits polítiques es mouen a gust.
No deixa de ser irònic que es ridiculitzi als membres del moviment apel·lant al pedigrí democràtic que dóna anar a votar, quan la deliberació en l’espai públic és un exercici de democràcia infinitament més profund.
