La celebració dels 20 anys de la caiguda del mur posa de relleu la construcció històrica que s’està consolidant sobre què va significar el mur. En la iconografia popular, el mur ha esdevingut una barrera cap a la llibertat que el règim comunista va construir per a evitar la fugida continuada de població cap a l’oest davant la debacle del seu règim. Tot això és veritat, però no és tota la veritat. Des d’un punt de vista geopolític, la construcció del mur responia a la necessitat de tenir vigilat un territori en mans de l’enemic dins l’estat. La consolidació de la guerra freda havia determinat que Berlín fos un centre d’operacions de primer ordre de l’espionatge occidental i una via d’entrada fàcil al bloc soviètic per a aquests espies. Des del punt de vista dels dirigents comunistes també calia, no hi ha cap intenció de negar-ho, frenar l’èxode de població de l’alemanya de l’Est cap a l’Oest, cosa que es feia a través de Berlín amb bastanta facilitat. Però em sembla que avui dia es palra poc de les causes de l’erecció del mur, que formen part de la dinàmica de la guerra freda de la qual van participar amb actes denostables els dos blocs.

La imatge de la població trencant el mur en nom de la llibertat és utilitzada així per cantar les excel·lències del nostre sistema econòmic que va permetre als habitants de l’est ser lliures. El que no s’explica és com no van poder ascendir socialment degut a que els càrrecs importants els van ocupar gent de l’oest, ni com moltes de les seves ciutats van declinar, amb taxes de delinqüència i alcoholisme elevades i una expulsió continuada de població. No és sorprenent doncs, que hi hagi una certa nostàlgia entre els antics habitants de l’est, especialment pel que fa al benestar social de l’època que no s’ha tornat a assolir amb la democràcia i el capitalisme.No estic tractant de defensar el règim comunista de la RDA, només estic remarcant que la transició va significar la desaparició d’unes estructures estatals i la depradació, per part dels agents privats, dels territoris de l’est d’Alemanya. Després dels primers anys de laizes-farie on es van privatitzar espais públics i despatxar a milers de treballadors, s’han hagut d’invertir i s’estan invertint encara milions i milions d’euros per mirar de frenar les conseqüències negatives.

M’ha arribat, via Purnas, la notícia que el 2012 s’inaugurarà u n camp de golf de 18 forats a Saragossa. És una mala notícia, en la mesura que contribueix a perpetuar el model econòmic espanyol del segle passat, però el que més sorprèn és com argumenta l’operació l’alcalde de Saragossa, el socialista (en realitat vull dir del PSOE) Juan Alberto Belloch. Segons recull la notícia,

El alcalde de Zaragoza, Juan Alberto Belloch, destacó que “será el primer campo de golf público de la ciudad” y anunció que será “accesible para todos los públicos con tarifas razonables y abierto a la ciudad”.

Crec que l’argumentació demostra què entén el PSOE per polítiques d’esquerres. Fer camps de golf públics i obert a “tots els públics”. A Barcelona tenen molta experiència en vendre’ns equipaments burgesos com a oberts a tota la societat, per exemple, el Liceu o el Palau de la música. Amb el cas Millet queda clar ja quin era el paper d’aquestes institucions i la impunitat amb la que “gestionaven” els fons amb la connivència de tota la classe política, de la qual formen part. Per cert que Belloch també diu que es rendibilitzarà, possiblement com els hotels de luxe de Barcelona que l’ajuntament s’ha anat venent de saldo, com el de Miramar

Que un camp de golf sigui gestionat per l’administració pública no fa que deixi de ser un projecte insostenible en el sentit literal del terme i totalment antidemocràtic pel que fa a l’ús de l’espai. Però la burgesia necessita aquests espais per tancar negocis i generar xarxes informals de coneixences i amistats. I després ens venen les excel·lències del lliure mercat. En fi.

Fa uns dies em van convidar a visitar el barri de Balsall Heath per tal de conèixer una experiència de reconstrucció de les comunitats de barri que s’està donant a Birmingham. La visita la vaig fer amb un grup d’estudiants del màster en administració pública de la Universitat de Birmingham provinents de l’Àsia i l’Àfrica: Zimbabwe, Mozambic, La Índia, i La Xina. No eren, però, estudiants qualsevols. Aquell grup d’estudiants formaven part de les elits governants dels seus països, alguns situats a l’escala local, com la noia de la Xina, o d’altres situats a prop dels ministeris, com era el cas de l’home de Zimbabwe (el qual em va generar bastant de respecte per la seva actitud un cop vaig haver fet un repàs mental del funcionament de Zimbabwe).

Però tornem a Balsall Heath. És un districte tradicionalment marginal de Birmingham on es concentren minories ètniques i al voltant de les velles fàbriques abandonades ha aparegut en els darrers trenta anys la prostitució al carrer, controlada, com a tot arreu, per xulos i proxenetes. Els veïns sovint volien marxar del barri que quedava progressivament despoblat i no semblava haver-hi futur. El barri a més hi havia una gran mescla de minories ètniques i grups que desconfiaven entre sí. El que va passar a Balsall fa quinze anys és que diferents persones es van organitzar per millorar les condicions de vida al barri duent a terme diferents activitats a través d’un forum. La més urgent era erradicar la prostitució del carrer. Això es va aconseguir entre tots els veïns, traient cadires al carrer i pasant la tarda apuntant les matrícules dels cotxes que llogaven els serveis de les putes. Després es feia pública una llista de la clientela. Això va dissuadir els clients, però no els xulos, que es van enfrontar als veïns. Les amenaces als líders veïnals van ser respostes amb l’acció col·lectiva que va decidir als xulos a buscar-se la vida a una altra banda. A partir d’aquest èxit es van començar a organitzar diferents activitats, la més destacable la millora dels parcs i jardins de la zona per a fer-los segurs. El sistema funciona en bona mesura a través de la co-gestió entre veïns i ajuntament de manera que els veïns senten l’espai com a propi i en tenen millor cura. D’altra banda, espais abandonats com solars han estat segats i arreglats per part dels veïns recuperant els camins circumdants que es veuen com a més segurs.

Balsall Heath en el passat

 

i després de l'acció veïnal

 

L’experiència de Balsall mostra la relació entre les comunitats i l’espai, i la necessitat d’estar arrelats a un lloc específic i treballar-lo per a aconseguir millor qualitat de vida i dotar-lo de personalitat. En part aquests esforços han donat fruit per la perseverància de Dick Atkinson, un sociòleg que va deixar l’acadèmia per implicar-se en la millora de Balsall i que ha escrit coses tan interessants com aquesta. Prenem nota de que hi ha gent així?  Perquè us feu una idea de l’impacte de l’experiència de Walsall Head, us deixo un video on s’explica com la classe política britànica i en concret el partit conservador s’ha interessat per les propostes que es van dur a terme allà.

Durant els darrers vint anys tota discussió als mitjans sobre política espanyola ha tingut dos temes centrals. Un ha estat “España se rompe”: el poder dels nacionalismes i la pèrdua de grandesa d’Espanya. L’altre ha estat el “que vienen los rojos” i “que viene la derecha”. O sigui la idea de que “nosaltres som cutres però la oposició és pitjor “.

I mentre els ciutadans discutiem sobre això apassionadament als bars o al carrer o simplement passavem de tot,  resulta que la majoria dels polítics, des dels d’ajuntament als de dalt de tot, anaven robant sistemàticament a base de requalifiacions, paraïsos fiscals i sobretot, callar com a putes. (Amb perdó per les professionals del sexe que no es mereixen ser comparades amb un col·lectiu tan infame com la nostra classe política).

Aquí hi ha hagut un mangoneo transversal, com bé analitza Arsenio Escolar en el seu darrer apunt. Poso alguns punts que menciona. Per veure l’apunt complet podeu anar al bloc del senyor Escolar senior, que és molt interessant.

4 - Durante los años del ladrillazo y la burbuja financiera, la corrupción se ha extendido como un cáncer galopante entre la clase política, sobre todo en las administraciones municipales y autonómicas.

5 - La corrupción salpica a todos los partidos, y especialmente a los que más tiempo han estado en el poder en una misma administración.

6 - La corrupción política llega incluso a ser transversal. En el caso de Barcelona, parece evidente que se corrompían juntos dirigentes del PSC/PSOE y de CiU.

L’arrel del problema com vé diu Victor Lapuente a El País, és la politització de les institucions públiques. Per tant està clar que han fet el que han volgut tot aquest temps amb la connivència d’uns i d’altres i que el conjunt del sistema està podrit, i l’hauriem de reformar tot, des del sistema electoral a la justícia. No us preocupeu, no passarà. Així que ja sabeu. afilieu-vos a algun partit i practiqueu política local. Amb sort encara arrambareu alguna cosa. Quin país, coi.

Atenent a com ha anat la darrera fira de Frankfurt, està clar que al llibre tradicional li queden dos dies com a únic format per a la lectura. L’arribada de ginys com el Kindle d’Amazon promet una revolució sense precedents en el sector editorial. Ja s’està pensant en comercialitzar grans fons editorials en format electrònic per ser consumits a través d’aquests aparetets per un preu mòdic. Si la cosa s’imposa, i tot fa pensar que si, hi ha una segona revolució pendent i que crec que veurem més d’hora que tard. I és una revolució en la forma d’escriure que passi per l’ús extensiu de l‘hipertext. que ja fem servir de forma extensiva per a escriure blogs i navegar per internet. El llegir amb aquests aparells permet la multiplicació exponencial de lectors d’hipertext. Un ús molt simple és el d’enllaçar noms de personatges d’una novel·la, per si se’ns oblida, per exemple, qui era Danglars mentre llegim El comte de Montecristo.

Se’m acut que, de cara a l’escriptura acadèmica i científica, l’hipertext té un futur força prometedor. En l’elaboració de la meva tesi estic constantment posant notes al peu per aclarir alguns aspectes i citant a d’altres autors que ja han parlat del mateix tema que jo estic desenvolupant. Bàsicament els que estem fent la tesi avui desenvolupem el mateix producte final que una tesi de fa 100 anys, però amb majors possibilitats tecnològiques. Però potser cal plantejar-se canviar aquest producte final. Les notes i referències serien més senzilles amb un simple hiperlink que portés a un altre document, ja estés aquest escrit pel mateix autor o fos directament una font citada. De cara a l’avaluació del treball acadèmic i científic no es perd res, doncs es pot valorar la qualitat dels links igual que es valora la qualitat de les citacions actualment.Igualment, això convertiria el corta-pega en un exercici futil donat que en posar el link n’hi ha prou.

El problema, com sempre, serà superar els interessos dels qui tenen la paella pel mànec en el sistema actual: les grans revistes científiques que s’han guanyat un prestigi i en les quals publicar és un privilegi. Aquestes revistes capitalitzen i concentren el coneixement científic, i és a través de les revistes i els seus editors que es decideixen els temes rellevants a investigar. Donat que quasi sempre els editors són també acadèmics amb interessos dins el sistema, la cosa es converteix en un equilibri de poders on les xarxes relacionals juguen un paper en la capacitat de publicació (tot i que la qualitat és un requisit sine qua non, i de tot hi ha al món de les revistes científiques). En fi, que potser ha arribat l’hora de revolucionar la forma d’escriure, incloure hipertext i entregar les nostres tesis articles o novel·les en format pdf als nostres revisors i editors. Encara que tot això sempre va massa lent.

Ja fa dues setmanes que, en motiu de la tesi, estic vivint a Birmingham. La idea és entrevistar institucions tant públiques com privades involucrades en el desenvolupament econòmic de la regió i en la formació dels treballadors, a fi de comparar la conurbació de West Midlands, de la qual Birmingham forma part, amb la Regió Metropolitana de Barcelona.

He pogut comprobar, a través de la reacció dels meus amics i coneguts, el poc coneixement que hi ha sobre la ciutat de Birmingham. El desenvolupament històric de la ciutat la fa poc atractiva pel turisme i a diferència d’altres ciutats angleses com Manchester o

Liverpool, no ha sabut capitalitzar el seu passat industrial en forma d’atraccions per a la població. Birmingham va ser el cor de l’industrialització anglesa a partir del segle divuit. A diferència de les grans ciutats tèxtils del nord d’Anglaterra, el seu model productiu es basava en una xarxa de petits tallers d’artesans que es complementaven entre si i que produïen una gran diversitat d’objectes, des d’armes a botons, passant per agulles, monedes, joguines, plomes estil·logràfiques o llits. Per aquesta raó era coneguda com la ciutat dels mil negocis. Aquestes xarxes de productors rebien les primeres matèries a través d’uns canals construïts per a comunicar les poblacions veïnes, riques en metall i carbó, amb la ciutat. Més endavant es va crear la línia de ferrocarril que era encara més eficient que els canals per al transport. Els tallers dels artesans es distribuïen espacialment per la ciutat agrupats en districtes o barris, i hi havia una alta especialització i menys polarització social que en d’altres ciutats angleses. Per exemple era fàcil ascendir en l’escala social.

No obstant tot aquest centre productiu que era sostenible socialment i ambiental va desaparèixer amb l’arribada del fordisme. L’increment de la demanda va provocar una concentració empresarial. La indústria de guerra, una de les branques d’activitat de la ciutat, va créixer amb l’esclat de la primera guerra mundial (1914-1918) i va transformar la ciutat per sempre. Després de la guerra la indústria automobilística va començar a monopolitzar tota l’activitat econòmica i va convertir la ciutat en una ciutat pensada per als cotxes, amb grans autopistes creuant el centre. Això va ser possible perquè durant la segona guerra mundial gran part de la ciutat va ser arrasada per la Luftwaffe alemanya. Després de la segona guerra mundial, la cosa anava sobre rodes i hi havia un atur de l’1 per cent. Fins que va arribar la crisi del fordisme i de l’indústria de l’automòbil, i l’atur es va enfilar fins al 40 per cent als anys setanta i vuitanta.

L’aposta pel turisme de negocis va fer remuntar l’economia i als anys noranta es van fer grans millores al centre que encara continuen. No obstant, s’ha apostat massa pels centres comercials (n’hi ha 4 en tres quilòmetres quadrats) i es nota la falta de personalitat de la ciutat, on tot és nou i recent construït. En aquest panorama, estan sortint algunes iniciatives endògenes interessants pel que fa a la nova economia, com el distrcite de la joiera o la custard factory

La Custard Factory a l'Eastside

Llevo varios años estudiando  la economia creativa y del conocimiento a traves de un proyecto europeo. Tambien la asignatura de economia del conocimiento en la UOC. A lo largo de los ultimos años he pensado que las cosas iban a ir necesariamente a mejor y que, tarde o temprano, cambiariamos nuestro modelo productivo para asemejarnos a nuestros vecinos europeos. Por lo visto, me equivocaba. Una vez mas, en España se apuesta por el corto plazo y lo que ya conocemos. Lo dijo Unamuno: “Que inventen otros”.  No hemos avanzado nada en un siglo.

Es tan obvio que incluso da pereza escribirlo. Recortar la I+D es como vaciar el tanque de gasolina del coche para que pese menos, y poder avanzar mas rapidamente. Los que padeceran el recorte, como siempre, seran los del ultimo eslabon de la cadena, becarios e investigadores contratados que tendran que buscar un trabajo “de verdad” debido a que el gobierno se toma el suyo como una aficion a la que tienen que dedicar su vida con una escasa remuneracion. A lo mejor antes de recortar hubiera sido mas sabio proponer un plan sobre como gastar lo que hay y en intentar que la I+D repercutiera en el conjunto de la economia.

Este post es parte de una iniciativa colectiva impulsada por La Aldea irreductible.

PD: Siento los errores ortograficos, estoy en el Reino Unido, haciendo mi tesis, y no hay acentos en el ordenador. Contento estoy del cortar-pegar con las eñes. Por cierto, debido a un recorte del presupuesto de viajes al extranjero, he venido por mi cuenta o sea pagando de mi bolsillo.

Reflexionant sobre l’ecologisme i la sostenibilitat, he arribat a l’astuta conclusió que una postura ecologista coherent no es pot dissociar d’una de socialista. El creixement sostenible és inviable mentre es tracti de creixement capitalista. I això no és una cosa que em tregui de la màniga jo per ser un rojillo, sinó que està implícit en la definició del capitalisme mateix. Com a sistema econòmic, es basa en la creació de riquesa a partir de l’intercanvi econòmic maximitzador, i qualsevol fre a aquest intercanvi és anar contra el sistema….

Total, que ens calen propostes ecosocialistes. I no, no em refereixo a l’ecopijisme de pandereta practicat pels senyors d’ICV. Vull dir ecosocialisme de debò.

Portada del llibre

Aquest és el títol del llibre que m’he empassat aquest estiu. És d’Antonio Gala, i es tracta d’una història hovelesca, tal i com la defineix l’autor. El llibre resumeix a través d’unes suposades memòries d’Antonio Pérez, secretari de Felip II,  la història de l’Espanya “del siglo de oro”.

El llibre és, més que res, un tractat de l’història d’Espanya explicada en forma de novel·la i per mi ha estat molt il·lustratiu, en la mesura que mostra com gran part de l’ideologia del nacionalisme espanyol que jo, ingenuament, atribuïa al franquisme prové de la formació de l’Estat amb la unió dels reis catòlics.

Per Gala, Isabel la Catòlica inaugura una febre unificadora que ataca les esferes religiosa i civil. S’expulsa als musulmans del sud de la península firmant una pau que després s’incompleixTambé s’expulsa als jueus i es persegueix als moriscos, tot i que s’hagin convertit al cristianisme. Darrera el fonamentalisme religiós hi havia també raons polítiques i econòmiques, com la seva influència creixent dins l’estat. Primer se’ls va confinar en barris determinats, promovent la segregació racial,  i se’ls va privar progressivament de drets i finalment, se’ls va desterrar.No se’ls podia assimilar.

La febre unificadora continua amb carles V i Felip II,  tant a Amèrica com a Flandes, i també dins l’Estat. En aquest sentit la inquisició s’utilitza com a organisme per a superar les normes legals dels Furs que regeixen als territoris de la corona d’Aragó i que són vistos també com un obstacle a la uniformització d’Espanya.  Així es va perseguir a Antonio Pérez, secretari de Felip II, que va fugir a Aragó després de guanyar-se l’enemistat del rei. Gala descriu així la seva fugida:

Otra vez la lucha; pero ésta, cara a cara. Detrás de su majestad y de mi, al fondo, la enemistad entre Castilla y Aragón, con su nobleza y sus vasallos, entre la autoridad y el desorden, entre el absolutismo y la libertad.

Així doncs, la obsessió uniformitzadora al voltant del cristianisme, la “unidad de destino en lo universal” i la pobresa de plantejaments del conservadurisme castellà s’arrosseguen des de fa 500 anys i Franco no va ser-ne més que el darrer hereu, intentant imposar el mateix model per al segle XX. Davant d’aquest model, el liberalisme i la modernitat, que no neixen només a la Corona d’Aragó sinó que també apareixen a Castella i del qual són màxim exponent les revoltes Comuneres. Per cert, ara que ha passat l’onze de setembre, posar de relleu que la guerra de successió no és més que un enfrontament entre dos models d’Espanya (absolutisme vs. furs), tal i com es defensa en aquest bloc, (amb el qual quasi mai estic d’acord però aquest cop sí).

El que em sembla curiós és que navegant pel google hagi trobat un moviment d’oposició a aquesta interpretació de la història a la qual es titlla de l”legenda negra desmuntada des de la historiografia”. A tall d’exemple, mireu, si voleu, els comentaris a aquest post. Darrera d’aquests comentaris em sembla veure-hi un nacionalisme (banal) molt ranci, la veritat.

Recentment l’INE ha posat en marxa la revisió del sistema CNAE, o Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques. Per a l’estudi de l’economia del coneixement, és un fet molt important. EL CNAE és el sistema estadístic de classificar les empreses segons la seva activitat, de forma que serveix, per exemple, per veure entre d’altres coses quins sectors es desenvolupen i quins declinen en termes de nombre d’empreses. Si l’anterior CNAE recollia les activitats des d’una perspectiva industrial, el nou sistema té en compte l’aparició de noves activitats lligades a l’economia del coneixement i a la creativitat

Per posar-vos un exemple, si anteriorment voliem obtenir estadístiques sobre les empreses de telecomunicacions, teniem una sola categoria que agrupava al conjunt d’aquestes empreses, des de Telefonica a la petita botiga d’instal·ladors d’antenes parabòliques. A més, l’activitat estava conjuntament amb correus. Per tant, quan deiem que a una ciutat hi havia més de X empreses de telecoumincacions, la dada podia ser més que dubtosa. Amb el canvi, es segmenta l’activitat en diferents tipus de comunicació (cable, inalàmbrica, satèl·lit, i d’altres) i es separa la instal·lació com una activitat comercial a part. Igualment, també es contempla la producció de continguts de telecomunicacions de forma independent. La nova classificació pretén així captar totes les activitats econòmiques contemporànies, intentant cobrir el buit que anunciava Castells quan deia que medim la societat del coneixement amb eines de la societat industrial. En l’elaboració del projecte ACRE ens hem trobat constantment amb aquest problema a l’hora d’avaluar l’avenç de l’economia creativa i del coneixement a Barcelona.

Per cert que en un acte d’estupidesa, la Generalitat ha “adaptat” el codi (o sigui l’ha traduït) i l i ha posat el nom de CCAE (Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques. Molt bé lo de traduïr-lo, altament estúpid lo de dir-li adaptació i codi català quan és exactament igual al de la resta de l’Estat (ho podeu comprobar aquí) i de fet, a la resta d’Europa (on es diu NACE, els podeu veure aquí). A més, pel que sembla a l’Idescat encara no s’han actualitzat al nou sistema de classificacions. A veure si algú m’aclareix la relació entre INE i Idescat, si és que existeix.