Posada al dia de la situació actual de la tesi. Des de fa uns mesos vaig començar el treball de camp de la investigació que estic fent, consistent en entrevistes en profunditat a membres dels ajuntaments, sindicats, patronal i societat civil del Vallès Occidental. L’anàlisi del Consorci per la Ocupació del Vallès Occidental hauria de servir per a mostrar com es generen processos d’innovació en la governança decidits parcialment per les administracions locals.
Aquest consorci té per objectiu fomentar la ocupació i la promoció econòmica a la comarca i hi participen els 23 municipis que conformen la comarca, la diputació de Barcelona, la Generalitat, i els agents socials (CCOO, UGT, i les patronals PIMEC, CECOT i CIESC). El que és més interessant del cas és veure com aquest mecanisme de coordinació es crea per voluntat dels diferents municipis i no per una restructuració “des de dalt”. També és interessant veure com en temps de crítiques sobre el neoliberalisme, la majoria d’intervencions per a la promoció econòmica al Vallès són de caràcter públic, amb poca incidència dels actors del mercat, que més aviat resten a la expectativa.
D’altra banda el capítol històric sobre el Vallès està quasi acabat i cal revisar el capítol de teoria i l’introductori. En total, unes 150 pàgines escrites que cal revisar de cap a peus. A veure si amb sort (i esforç) l’acabo a final d’any.
Avui m’he assebentat d’un cas curiós que m’ha semblat interssant de comentar. Una petita empresa de software de Barcelona ha estat contractada per una empresa de Berlín que té un portal de xarxes socials. Fins a qui tot normal. O no. Un dels principals problemes de les empreses petites és afrontar la internacionalització i passar de treballar als mercats locals de la pròpia ciutat. Com ha estat possible aconseguir aquest tipus de contracte? Doncs gràcies als llaços febles, una cosa que m’obsessiona en els darrers temps i que explica gran part dels èxits empresarials. Resulta que algú que ara treballa a Berlín havia treballat a Barcelona amb la petita empresa barcelonnina i al arribar a Berlín, i davant d’un tipus de feina que es pot fer en qualsevol lloc, no ha dubtat en recomanar l’empresa que, a més, treballava amb un pressupost més ajustat que les seves competidores berlineses.
Així doncs, fins a quin punt és important retenir talent per a l’economia d’una ciutat? Sembla que també és important mantenir xarxes, més que mantenir físicament a les persones en un determinat lloc geogràfic. Per cert, que recentment des del bloc de xarxes socials s’analitzen els llaços febles al facebook, i és altament interessant.
Donat que la meva investigació va avançant, em veig amb la possibilitat de publicar una presentació sobre la tesi que presento aquesta tarda. Crec que resumeix més o menys bé el que intento fer. Qualsevol comentari o idea constructiva serà benvinguda!
El Museu d’història de Barcelona ha organitzat una exposició molt interessant titulada Barcelona Connectada, al saló del Tinell. L’exposició mostra l’impacte en tots els àmbits que la onada migratòria que va començar l’any 98 ha tingut sobre la ciutat, reflexionant sobre què ha aportat aquesta immigració a la ciutat i com s’hi ha vinculat. La exposició és interessant perquè trenca molts tòpics i mostra, amb dades, com no s’estan creant guettos dins la ciutat sinó que la immigració s’està distribuïnt per tot l’àmbit metropolità. Igualment es mostra com antigues activitats en crisi han estat recuperades per nous emprenedors estrangers. Per exemple la preponderància dels xinesos dins el sector tèxtil s’explica per un canvi en les rutes d’importació i exportació que fa que siguin els emprenedors idonis per a aquest sector, que té molta vinculació amb la Xina.
En el marc d’aquesta exposició ahir es va organitzar una taula rodona sobre el paper dels immigrants creatius en la ciutat, i com poden contribuir a crear una ‘ciutat creativa’. En aquesta taula rodona l’equip ACRE, representat per Lídia Garcia, vam exposar els resultats de la nostra recerca sobre els immigrants creatius i del coneixement a Barcelona. Us deixo aquí el powerpoint de la presentació (en català).
Per cert que el museu segueix organitzant taules rodones que semblen interessans, podeu trobar el programa aquí
La ‘nova economia’ és una etiqueta que s’ha posat a la economia post-fordista, és a dir, aquella que ja no està basada en l’ocupació d’una gran quantitat de força de treball en processos de producció en massa. en els intents de clarificar com era aquesta nova economia es va parlar de l’economia de la informació, després del coneixement i més recentment es parla de l’economia creativa. Des d’aquests paradigmes es fa referència a la creació de nous productes i nous processos de producció que possibiliten el creixement econòmic. No obstant, hi ha una cosa que de tant evident tendeix a quedar invisible darrera de tots aquests esquemes: la necessitat del capitalisme de seguir creant noves formes de consum i de producció per a subsistir com a sistema econòmic.
Potser després de tot la necessitat d’innovar mostra el fracàs d’un sistema productiu que és capaç d’abastir al conjunt de la població fins a tal punt, que necessita que aquesta població tingui noves necessitats per tal de seguir existint. Donades aquestes circumstàncies, potser caldria plantejar-se sota quins paràmetres innovar i on volem arribar amb la innovació, o sigui quin model d’economia, de societat i d’ecosistema volem per al futur.
M’he adonat, amb molt retràs, que ja fa dos anys que funciona aquest bloc, que ara ja té domini propi i tot (www.changingcities.net). Espero poder posar més continguts interessants en breu, i més videos que sempre fan de bon veure. Bé, ja porto dos anys parlant dels canvis a les ciutats, i segueixo sense haver acabat la meva tesi. Espero pode posar alguns resultats interessants en breu.
La revista Wired, editada als Estats Units i revista geek per exel·lència a escala global editava en el seu número de març un interessant reportatge sobre les aplicacions del GPS a la ciutat. L’experiment consistia en posar en marxa un Iphone amb GPS i veure quina utilitat li podiem trobar. Des de cites sexuals fins a trobar una botiga, i localitzar amics, l’article mostra el potencial d’aquest tipus d’aplicatius.
Font: http://www.europeadventure.ca/
Com pot canviar això la vida a les ciutats? Més enllà del fet que anirem caminant i arribaran al nostre mòbil ofertes i propaganda de les botigues properes (si, ja està passant als Estats Units), estrem localitzables en tot moment gràcies (o per culpa) dels aplicatius de google i apple. Això pot donar un gir copernicà a les nostres vides, acabant amb l’anonimitat a la ciutat, amb les seves conseqüències positives com negatives. Per exemple, just ahir vaig estar al mateix cinema que el meu germà i no ens vam arribar a veure, cosa que no hagués passat si ens equipessim amb un iphone cada un. D’altra banda això té el potencial per reproduir les dinàmiques de llocs amb menys població. Si tinc la meva xarxa localitzable tot el temps sempre puc desplaçar-me fins on són sense gaire dificultat.
Tot i així, a internet es té tendència a parlar de les externalitats positives de productes que no estan pensats pel bé de la humanitat, sinó, simplement, per fer diners. El desenvolupament tecnològic no és perillós en sí mateix; és perillos perquè el duen a terme empreses privades amb ànim de lucre. Poden saber, per exemple, on comprem, les nostres pautes de consum, on vivim (fins i tot en tenen fotos, posades per nosaltres mateixos), amb qui ens relacionem, com pensem, què llegim, . En el fons depèn de nosaltres però no sembla que els usuaris d’internet estiguin gaire preocupats. Quan vaig llegir que Google podria comprar twitter em vaig preocupar però ningú més es va immutar. Total, només llegeixen el nostre correu amb finalitats publicitaries, saben tot el que busquem a la xarxa i d’aquí a dos dies ens podran situar en un mapa en temps real. Ara a sobre, els expliquem què fem en cada moment. No es tracta del Gran Germà és una empresa que vol fer diners.
Per tant, quan donem les nostres dades tan alegrement caldria pensar que darrera de tots aquests aplicatius tan cool hi ha una voluntat de fer diners, a curt o llarg termini. Mentre tanquem la porta als nassos al venedor d’enciclopèdies, expliquem als venedors de la xarxa com som i què volem. Perquè vinguin sense que ens n’adonem.
Avui ha tingut lloc el ‘I Encuentro Internacional de Arquitectura y Filosofía’ a la Universidad Europea de Madrid. La trobada posa en contacte a arquitectes i filòsofs per reflexionar sobre la ciutat i la metròpoli. Segons la notícia recollida per Público, es torna a la parcel·lació dels espais amb centre i perifèria. Podeu trobar els detalls de tota la notícia aquí
Mentrestant a El País publiquen un interessant reportatge sobre la primera ciutat completament sostenible, que s’ha desenvolupat, com no, a un país nòrdic, Suècia. Es tracta de ‘Symbiocity’ que, de fet, és un barri d’Estocolm. Tot i que soni molt emocionant, un cop repassem l’article veiem que el projecte no és per tirar cohets:
Con el apoyo del Gobierno sueco y la colaboración de más de un centenar de empresas, SymbioCity ha empezado a dar resultados. En menos de cinco años, el impacto medioambiental se ha reducido en más de un 50%. La clave ha sido un pormenorizado estudio de las sinergias. Por un lado se han aprovechado las distintas fuentes de energía natural. La solar, por medio de paneles integrados en cada vivienda; la eólica, con un parque de molinos de viento; y la hidráulica, como parte del diseño del espacio a través de canales que recogen el agua de lluvia y la llevan por toda la ciudad.
Por otro, se ha definido una cadena de tratamiento de residuos a largo plazo. De este modo, por ejemplo, “la basura orgánica de cada hogar se recicla en biosólidos que más tarde servirán de abono para las plantas. De estas plantaciones se extraerá biofuel que, después de su tratamiento, volverá a la casa transformado en energía calorífica y electricidad en tan sólo unos meses”, explica Freudenthal. El consumo de agua también se ha reducido. Frente a los 200 litros al día que suele consumir una persona, el rango actual se sitúa entre los 100 y los 150 litros, aunque la tendencia es bajar este margen aún más.
Perquè us feu una idea, a Barcelona durant la sequera ja vam reduir el consum d’aigua fins al voltant dels 100 litres per habitant, una xifra realment baixa, i sense tenir instal·lacions especialment noves o eficients (Recordeu la supercanyeria que perdia milers de litres al dia?). Total, tot i que la iniciativa és fantàstica, cal posar-la en el seu context, i veure les seves limitacions. La notícia completa, aquí
El Poblenou havia de ser un barri d’usos mixtes al vell mig del districte de la innovació de Barcelona. Durant el periode de frenesí constructor, els especuladors es van afanyar a practicar el mobbing immobiliari a la gent gran que vivia en els pisos (mal) construits a principis de segle. Aquests pisos s’havien construit per a acollir a les masses obreres que havien de nodrir les fàbriques de Barcelona i ningú havia fet cas d’aquest racó de ciutat brut i abandonat, on vivien les ‘classes perilloses’. Pero la reforma urbana ho va canviar tot, i el districte es va convertir en una oportunitat de negoci en un context on el capital privat tenia mans molt lliures per a fer el que li semblés. En molts casos, les casetes i els pisos baixos van ser ensorrats i van apareixer flamants noves promocions que gaudien de beneficis especials a canvi d’estalviar diners públics en dierents partides com la reurbanització dels carrers.
Després de l’esclat de la bombolla immobiliaria, molts dels edificis han quedat a mig construir. Se’n poden veure varis al carrer de Marià Aguiló, o al costat del mercat de la Unió. Com si es tractés d’un exèrcit vençut, el sector de la construcció es va retirant del barri i queden només uns esquelets fantasmagòrics dels edificis que haurien pogut ser però no són. Pel camí han destruit edificis i han expulsat gent de les seves cases. Així el barri ha canviat edificis vells per ‘no edificis’. Però els especuladors tornaran, només estan agafant forces, arraulits al voltant dels pocs fons que els queden i buscant com capejar el temporal fins que vinguin temps millors on puguin tornar a fer de les seves. Cal estar alerta.
